dissabte, 18 de juny de 2022

esquerpes o bucòliques

Esquerpes o bucòliques és un llibre de paisatges i sobre paisatges.

Avui, la revalorització de les idees romàntiques propicia una nova aproximació a l’entorn natural de manera que es conformi un conjunt harmònic on s’integrin els éssers humans. La implicació sensitiva i emocional en el paisatge comportaria, segons l’artista i poeta Perejaume, acostar-se a “una natura compresa en el llenguatge, impresa en el llenguatge, humanitzada, urbanitzada, dòcil i apocada en aparença, però que fa, des d’aquesta absència, una enorme feredat d’auguris, de presagis i
temors” (El paisatge és rodó, 1995, p.13). És famosa la formulació del moralista decimonònic francès Amiel: “La natura és un estat de l’ànima" (1846).

D’ençà dels poetes de l’antiguitat clàssica, s’ha cantat l’acostament a la Natura com una mena de catarsi, sintetitzada al beatus ille horacià: benaurat aquell que viu feliç retirat al camp, lluny del bullici de la ciutat, etcètera. Implica, doncs, una visió idealitzada de la naturalesa i del món rural com a locus amoenus, lloc plaent, un altre tòpic literari. Salvant les distàncies, l’opció que en els temps moderns va triar i aconsellar el filòsof Thoreau: la vida senzilla, pròxima a la naturalesa, davant dels estralls del món modern i urbà.

És en aquest context que cal situar la poesia anomenada bucòlica. La paraula bucòlica és una paraula llatina que significa pastoral, i que al seu torn procedeix de la paraula grega boukólos, que vol dir pastor de vaques. El creador del gènere fou el poeta grec del segle III a.C. Teòcrit, en l’obra del qual s’inspirà el romà Virgili, que l’any 39 aC publicà l’obra titulada precisament Les Bucòliques, on, en un escenari idealitzat, els pastors intercanvien versos tot parlant dels seus amors, alegries i infortunis, sovint pertorbats pel batibull polític. Dins l’ambient absolutament rural, les persones viuen en contacte molt directe amb la Natura i en harmonia amb ella.

             Arribats aquí explicaré el títol del llibre. Volia parlar del contacte amb la Natura i de l’harmonia amb ella, fins i tot vaig imaginar una parella, dona i home, una mena de pastors actualitzats, gent “de poble” ―ella de fet té una perruqueria, ell fa poc que s’ha jubilat i també separat― que s’emboliquen una mica d’amagatotis; però també volia defugir qualsevol mena d’idealització, ans al contrari, mostrar fenòmens com són ara la despersonalització associada al turisme de masses, el despoblament rural crònic, la irrupció sobtada del crim organitzat, el saqueig sense control dels recursos naturals, l’ocultació dels empesos a la marginació pels desequilibris socials, o simplement la degradació física per la vellesa. Tot plegat feia que em calgués un contrapunt real a la possible idealització bucòlica, i d’aquí la necessitat d’afegir esquerpes al títol, al costat de bucòliques. Així vaig arribar a Esquerpes o bucòliques.

Les Bucòliques de Virgili consten de deu peces en forma de diàlegs entre pastors, i que els gramàtics i erudits posteriors anomenaren èglogues, paraula que s’ha perpetuat per anomenar aquest tipus de composicions. En el meu cas, m’he permès una certa paròdia en estructurar el llibre en tres parts, que també he anomenat èglogues, i que són simplement col·leccions de deu poemes units vagament per la temàtica, diguem, camperola. Tres d’aquests poemes, que he titulat genèricament “Telenovel·la”, recreen en clau costumista, com he explicat, les peripècies sexuals d’una mena de parella de pastors o camperols posats al dia; i són, de fet, els que d’alguna manera s’acosten al model de Virgili.

He disposat les poesies del llibre seguint vagament el cicle de l’any: les primeres se situen al final de l’hivern i les darreres quan la tardor ja és present. Bona part de les localitzacions que s’hi descriuen corresponen al meu poble, Reus, i al seus voltants més propers, com són ara Salou i la Mussara, o una mica més distants, posem pel cas, el Priorat o el Delta de l’Ebre. Com ho pugui ser Santanyí, la meva terra és una terra de llum i amb costes turístiques, potser més fuetejada pel vent de mestral que la d’aquí i, segur, no tan proveïda de paratges encisadors com ho és Santanyí. Què hi farem, les coses són així. Només en un parell de casos les poesies, com qui se’n va de vacances, es localitzen més lluny: en un cas a Sicília, en l’altre al Senegal.

Igual que el cuiner aplega receptes d’aquí i d’allà, tot poeta recull als seus versos influències d’altres poetes, a qui de vegades parafraseja més o menys deliberadament, fins a l’extrem que els crítics asseguren que totes les poesies ja estan escrites i que ara només se’n reescriuen, o com deia, em sembla que Gabriel Ferrater, totes les poesies que no són imitació són plagi. Deliberadament, doncs, són presents al llibre referències fàcilment detectables perquè sovint són explícites. No sempre són referències estrictament poètiques, en alguns casos les al·lusions són, per exemple, a novel·les ―Terres de l’Ebre, de Juan Arbó―, obres plàstiques ―Henry Moore, Hopper, Caravaggio, Rothko― o propostes filosòfiques, lligades a la comprensió del paisatge.

La poesia “Trasbalsats per l’exotisme”, per exemple, ve a ser un remake de la pel·lícula de Neus Ballús El viatge de la Marta (2019): una família catalana passa les vacances de Nadal a un resort del Senegal i la filla adolescent topa amb les desigualtats socials i les diferències culturals a l’hora de voler conèixer gent de la seva edat i fer amics. L’estereotip del viatge exòtic esclata des dins.

I a la titulada “Telenovel·la (II)” hi apareixen els dos personatges “rurals” de què he parlat abans. Ella és diu Lida ―abreviació de Margalida―, ell Silvà ―nom que en la mitologia romana rebia l’esperit titular de camps i boscos―. Es troben d’amagat fora del poble perquè mantenen amagada la seva relació als ulls de l’altra gent. El tractament utilitza alguns recursos una mica fulletonescos.

Espero, amb totes aquestes consideracions, haver situat una mica els versos.

Text llegit a Santanyí el 22.04.22.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada