 | |||
| Joan-Daniel Ramon i Ferran Garcia escenificant una poesia del llibre (Reus, 23.04.22) | |
 | ||
| Amb la Dolors Quintana i el Ferran Garcia presentant els versos (Reus, 27.06.22) |
LA IRONIA I L'AMBIGÜITAT COM A FORMA DE VIDA / Conversa amb Antoni Nomen
Ferran Garcia Querol
Bona tarda a tothom.
En primer lloc vull agrair a l’Antoni que m’hagi convidat a conversar sobre el seu llibre, juntament amb la Dolors Quintana. Als dos els he conegut a la plaça del Víctor, els dissabtes poètics, a l’Antoni com a autor, i a la Dolors com a rapsoda. I jo avui vinc aquí com a lector.
Això m’ho va proposar el mateix Antoni: l’acte d’avui no es tractava d’una presentació sinó d’una conversa. Una presentació consisteix en parlar sobre el llibre davant de l’autor, a vegades com si ell no hi fos; i després l’autor parla com si el presentador tampoc hi fos. Cosa que és una mica estranya perquè els dos hi són. Però és interessant perquè ens ofereix una introducció o una primera interpretació de l’obra, sobretot a un públic que generalment no la coneix perquè no l’ha pogut llegir. En canvi, avui es tracta de tot el contrari: ja que l’autor hi és, aprofitem-lo, fem-li preguntes, conversem amb ell, parlem-li i que ell ens parli.
Aquesta idea canvia la forma com ens relacionem amb la literatura i l’art en general. En una presentació sovint seguim un model semblant al de la religió: per una banda hi hauria Déu (que és com l’autor màxim), després hi haurien els intèrprets de Déu (que serien els sacerdots), i finalment hi hauria els fidels, que volen anar al cel a través de l’obediència als intèrprets. El problema d’aquest model és la relació entre les persones: unes estan subordinades a les altres, perquè unes se suposa que saben i les altres no, i la societat que es crea així és jeràrquica.
Amb això no estic criticant la religió com a tal, que em sembla una cosa molt respectable i legítima. Potser el problema no sigui tant la religió en si mateixa, com el fet d’institucionalitzar la religió. De fet, aquest problema de la subordinació entre persones és comú a totes les institucions, siguin o no religioses. Ho veiem en les institucions científiques (que divideixen la societat en investigadors teòrics, tècnics i profans ignorants), en les institucions polítiques (que divideixen la societat en governants, representants i governats), i també la literatura té les seves institucions que generen relacions de poder i de subordinació entre autors, crítics i lectors.
Però el que ens proposa l’Antoni, no sé si conscient o inconscientment, és sortir d’aquest model institucional, i simplement conversar, fer que cadascú es pugui apropiar de la poesia directament, sense mediacions, de forma lliure i original. I això ho podem fer gràcies a la Dolors, que ens llegirà els poemes de l’Antoni i us donarà accés directe a la cosa de la qual parlarem. Això farà que no necessitem intermediaris i us permetrà participar en la conversa en igualtat. D’aquesta manera fundarem ara mateix una petita comunitat igualitària de persones lliures i originals, sense mediacions ni jerarquies, amants del coneixement i de la poesia, que pot servir de model per al conjunt de la societat.
Antoni, el primer que em va sorprendre quan vaig llegir el teu llibre és la gran quantitat de referències històriques i culturals que utilitzes. Pels que no l’heu llegit, el llibre té 14 poemes, la majoria dels quals són recreacions d’anècdotes històriques. En cada cas l’anècdota és molt diferent: un terratrèmol del s. XVIII a Sicília, una cantera que va ser utilitzada com a presó en època antiga, una conversa en un despatx universitari en ple franquisme, la crònica d’un quadre de Gustav Klimt, etc. Per tant, sembla que la teva poesia ens parli del passat.
Però en canvi el títol és: “Ja no és ahir i encara no és demà”. Què vol dir això? Entre l’ahir i el demà hi ha l’avui. Entre el passat i el futur hi ha el present. O sigui que ens parles del passat, però el títol fa referència al present. I la pregunta és: estàs utilitzant el passat per reflexionar sobre el present? Podem interpretar el passat com a símbol, com a ensenyança per als temps actuals?
En el poema “Oracle contra Notu”, ens expliques que un terratrèmol va destruir un poble. Això va fer que les autoritats tinguessin por a la revolta, però finalment van aconseguir capgirar la situació a favor seu, i van utilitzar tota aquesta energia i incertesa per construir una nova ciutat barroca. I dius: «Sabem que la calamitat no va pas atiar focs de revolta/ ans va covar contrarevoltes». Creus que estem en una situació similar? Creus que la crisi actual genera inestabilitat, i per tant, perspectives de canvi, però que el poder està aconseguint canalitzar-les de forma reaccionària?
Al final del poema dius que “l’art ens parla de les formes;/ les cròniques, del sofriment”. És a dir, que si mirem aquesta meravellosa ciutat barroca només des del punt de vista estètic, veurem formes belles. Però si anem a les cròniques històriques, sabrem tot el sofriment i explotació que va ser necessària per construir aquesta bellesa. Tinc la sensació que cada poema d’aquest llibre és una mica la crònica del sofriment o l’absurd que hi ha darrera d’una forma bella. Van sobre la cara oculta de l’art, són art sobre allò que l’art no mostra. La qual cosa, no deixa de ser molt irònic. Al llarg del llibre podem veure que ets irònic amb la història, amb la cultura, amb la ciència, però també amb l’art mateix i amb la poesia. Parles molt de poesia i art però no ets gens parnassià, no mistifiques la poesia, no ets gens autocomplaent sinó que ens mostres la seva cara fosca.
Per exemple, em crida molt l’atenció el penúltim vers de “Oracle contra Notu”, que parla dels turistes que contemplen els edificis monumentals i dius que estan “narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol”. Intenteu repetir l’expressió: narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol, narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol... És un vers tan difícil de dir en veu alta, que deixa la llengua obnubilada, narcotitzada. D’aquesta manera s’aconsegueix una conjunció estranya entre forma i contingut. El vers diu que, quan mirem enlaire un edifici històric, el sol ens enlluerna i no ens deixa veure-hi clar; igual que l’acte de dir el vers no ens deixa pronunciar amb claredat; i igual que el consum turístic de productes culturals pot obnubilar el pensament crític i impedir-nos jutjar amb claredat. Ens enlluerna el glamur, l’elegància dels monuments, la bellesa, i ens oblidem de l’explotació i de la injustícia que ha sigut necessària per fer-los. Aquest tipus de recursos em fan pensar que en la teva poesia la ironia està a tot arreu: en el contingut i en la forma. Això també m’ha semblat veure-ho en el teu altre llibre que has publicat enguany: “Si això ha de durar”. Podem dir que la ironia és més que un recurs, que és la substància de la teva poesia?
En els dos poemes sobre Ewald Tragy, recrees dos moments de l’autobiografia de Rilke, i en ells parles sobre els dubtes i les angoixes de l’artista: algú que vol obrir-se camí en el món de la literatura, però el seu entorn no confia en ell. Per això decideix marxar de Praga a Munic, encara que allí tampoc hi troba “llavors fèrtils”. Sembla com si allò que busca el poeta constantment es desplaça a mesura que avança, de forma que no ho acaba d’assolir mai, com un miratge en el desert. I al mateix temps, no pot deixar de perseguir aquest miratge. La poesia és això: un miratge, una aporia, un laberint sense sortida que no podem resoldre ni tampoc abandonar?
«Hortensi Güell ofegat» és una recreació poètica del suïcidi de l’escriptor i artista reusenc. I aquí veiem una altra característica de la teva poesia: l’ambigüitat. És a dir: la capacitat de fer que el text pugui significar coses totalment diferents, sense haver de canviar ni una coma, simplement canviant la interpretació del que llegim, canviant la mirada. Com aquelles imatges de la Gestalt que es poden interpretar igualment com un ànec i com un conill.
Així, per una banda el poema descriu un estat de pau: “l’aigua ha dissolt tots els neguits”, “Et vols immens a l’escenari immens”, “t’ha fugit l’angúnia”, “és dolç el naufragar fatal”… És com una idealització de la mort voluntària: serena, sense angunia, gairebé un acte de plaer i de plenitud. Tot molt epicuri, com si la mort no fos res, i simplement es tractés de la fi de les sensacions físiques i psíquiques, un estat neutre sense plaer ni dolor.
Per altra banda, tot el que hem llegit també es podria interpretar des d’un estat de desesperació mortal. On certament no hi ha neguit, però no perquè l’haguem superat sinó perquè hem renunciat a lluitar contra ell, perquè un s’ha rendit i ja està gairebé a l’altra banda. La desesperació és tan intensa que condueix a una mena d’apatia on simplement ens deixem arrossegar per inèrcia fins a la mort.
Com considerar el teu poema: com un elogi o com una elegia de la mort? Com una celebració o com un lament? Com creus que és la mort? Quina idea en tens?
El fet que esmentis en el títol a Hortensi Güell, l’artista modernista reusenc, em fa pensar en altres facetes del teu treball literari. Tu ets com si diguéssim el marmessor dels papers del Miquel Escudero, un altre poeta reusenc del qual has estudiat la seva vida i obra. I també has estudiat l’obra de Xavier Amorós, que farà 100 anys aviat i esperem que molts més. Creus que cal reivindicar i divulgar els autors i autores reusenques? Què busques en ells?
El teu interès pels autors locals no és gens provincià. De fet, tan provincià és idolatrar els autors locals per ser locals, com menysprear-los perquè el que ve de fora sempre ha de ser millor. Més aviat tens una actitud postmoderna, on els referents canònics conviuen amb altres que no ho són tant (encara). En efecte, en el conjunt de la teva obra hi trobem Rilke, Carles Riba, Klimt, Amorós, juntament amb Hortensi Güell, Escudero… Això és una forma de repensar el canon de la poesia? De diversificar els referents i obrir la mirada cap a referents més propers?
Sovint hi ha un prejudici que considera que els autors locals només poden tenir un interès local, i que la poesia d’alta volada l’hem de buscar en autors “universals”? Però curiosament qualsevol autor «universal» és un autor «local» d’algun lloc, ja que no va caure del cel. I sovint el fet de passar d’una categoria a l’altra no es deu tant al mèrit artístic de l’autor com a la fortuna i divulgació que ha tingut la seva obra, i a la imatge que se n’ha generat. Patim una certa alienació respecte dels autors locals?
A «Retrat de Gretl Wittgenstein» expliques com es va gestar el retrat de Gustav Klimt a aquesta senyora. No l’hem de confondre amb la Corinna Larsen (que es fa dir Corinna zu Sayn-Wittgenstein perquè el seu exmarit es deia així), i que és coneguda per participar en els negocis corruptes de la monarquia espanyola. La Gretl del poema és la germana de Ludwig Wittgenstein, un dels filòsofs més importants del s. XX. Doncs bé, en el poema expliques que el nas del quadre no acabava d’agradar a la retratada i el va retocar un altre artista, i que amb els anys el quadre va ser venut.
M’agradaria centrar-me en els últims versos: dius “signes de llum, matèria dels somnis/ són el fluid als reguerons de l’art”. Els reguerons són els canals que encara hi ha en alguns carrers antics, on circulava l’aigua de la pluja, i que també feien de claveguera quan la gent llençava la brutícia de casa al carrer. I tu dius que la matèria dels somnis és el que circula pels reguerons de l’art. És a dir, que d’alguna manera, els somnis, allò lluminós i espiritual en l’art, sovint ho desguassem sense contemplacions. La prova seria el quadre de Klimt, que no va ser valorat per la família Wittgenstein pel seu valor artístic i espiritual sinó pel seu valor de mercat. Estàs fent una crítica a la mercantilització de l’art?
Això contrasta molt amb la manera com viu l’art Ewald Tragy, que és gairebé una missió existencial, una vocació sagrada. Podríem dir que els poemes sobre Ewald Tragy ens parlen de com viu l’art el propi artista, i el poema sobre Klimt ens parla de com viu l’art un cert tipus d’espectador? El contrast entre un i altre no pot ser més extrem. Sembla com si, a vegades, el que l’artista ha posat en l’obra no pogués arribar a l’espectador. Però l’artista no pot deixar d’intentar comunicar, malgrat que no té cap garantia d’aconseguir-ho, ja que això depèn de l’espectador, de la seva obertura i receptivitat. O sigui que al final tot és producte d’un malentès gegant: l’artista crea obres per a persones que no les entenen però que les paguen, i gràcies a això, amb el temps, aquestes obres estan a disposició de persones com nosaltres, que no les hem pagat però que potser hi tenim un interès més autèntic.
És possible que a vegades l’art sembli incomunicable, que sigui una activitat absurda, i tot el que hi ha posat l’artista quedi desguassat? Però altres vegades també es produeix el miracle, oi? I l’obra aconsegueix generar alguna cosa en l’espectador, com somnis i llum. De què depèn?
Un altre exemple d’ironia és “Wir werden wissen”. Allí utilitzes un altre recurs habitual en molts poemes d’aquest llibre: el to narratiu col·loquial, fins i tot burlesc. Per exemple, quan dius que el matemàtic Hilbert va demostrar que allò vertader és demostrable i viceversa, i dius que “un ‘oh’ enlluernat s’alçà del públic”. Però després parles d’un altre filòsof, Gödel, que va demostrar el contrari, que hi ha veritats que no es poden demostrar, i aquesta va ser la tesi que va triomfar. Aquí tornem a la idea de l’ambigüitat: la realitat és ambigua, la podem afrontar com si la poguéssim conèixer i com si no poguéssim. I no es tracta de tenir raó: les dues actituds tenen raó, però són actituds diferents davant la vida. Tu sembles prendre partit per una d’elles quan dius: “el jonc flexible resistí el sotrac/ millor que l’acer dur./ Mai no sabrem del tot”. És així com veus tu la vida? La convicció de saber, els dogmatismes, són com acer dur, mentre que un cert escepticisme seria com el jonc flexible que resisteix millor els sotracs? El teu escepticisme i la teva ironia tenen relació?
A “Dulce et decorum” fas una crítica a la poesia de guerra: a aquells poetes partidaris de la República com Machado, Hernández, Alberti, que escrivien versos heroics i plens de soflames revolucionàries, però lluny del front, i per tant, lluny de l’horror escabrós de la guerra. Compares la falsedat d’aquests versos amb la realitat de la guerra, gens heroica i gens idealista. A més, en el “Comentari de l’autor” dius que tu no fas poesia de combat, i crec que és cert: la teva poesia no és de combat, ni tan sols és poesia social.
Però en canvi, qüestiones les visions ingènues de l’art entès com a producte de consum turístic (Oracle contra Notu) o com a eina de propaganda política (Dulce et decorum) o com a simple mercaderia (Retrat a Gretl Wittgenstein). També qüestiones els discursos del poder («Metamorfosi», «Amnèsia»), i els dogmatismes filosòfics i científics («Ítaca, encara», «Wir werden wissen»). Sembla com si la teva poesia fos un àmbit d’ironia, distanciament, llibertat… Aquesta actitud no et sembla molt combativa?
Avui en dia hi ha poc espai per a la reflexió i sembla que tothom s’hagi de posicionar i opinar sobre qualsevol tema d’actualitat, en sàpiga o no. En canvi tu saps molt sobre ciències, literatura, història, però no utilitzes aquest coneixement per generar opinió sinó per alliberar al lector de qualsevol opinió. Em recorda l’actitud de Sòcrates, que no opinava sobre els temes de què discutia (tot i que clarament en sabia molt), però era capaç de destruir amb la seva ironia les opinions dels seus contertulians. I fent això estava combatent el dogmatisme, la manipulació, els discursos del poder… Tu consideres que estàs fent una cosa semblant? No creus que això és molt polític? No en el sentit de la política de partits, de la lluita d’ideologies, sinó en el sentit profund de la paraula política, entesa com a intervenció en la polis, en la societat.
A “Amnèsia” parles de l’afusellament del President Companys. Dius que s’ha trencat el temps, i que “el crit s’ofegarà/ a l’oceà cremat de la raó”. Podem extrapolar aquest vers a qualsevol víctima de la història? És com si la víctima tingués raó en queixar-se i lamentar-se, però la raó és un «oceà cremat», és a dir, que tenir raó al final no serveix de gaire?
A més, aquest poema és com un cal·ligrama. Presenta una cesura després de la quarta síl·laba de cada vers, que visualment fa com una esquerda dins del poema. Cosa que es pot relacionar amb el “s’ha trencat el temps”, i també amb l’amnèsia del títol, ja que l’amnèsia és com una esquerda en la memòria. Creus que patim amnèsia històrica? Creus que Companys (i qualsevol víctima) tenien raó en el seu crit, però el seu crit es va ofegar, i nosaltres ho hem oblidat? Tenir raó no és garantia de res, oi? Això està relacionat amb el teu escepticisme, però també amb la teva ironia, un cop més. Tot i que és possible que en aquest poema hi hagi un to de dolor pel fet que la raó és impotent davant la força i el relat dels vencedors?
A «Metamorfosi al cinquè any triomfal» un falangista suspèn un examen universitari, es presenta al despatx del professor i li posa una pistola damunt la taula. El professor acaba aprovant-lo, però en el butlletí de notes especifica que ho fa “por orden gubernativa”. Ho podríem considerar com una metàfora del poder, vàlida per a tots els contextos?
L’actitud del professor no deixa de ser irònica i ambigua. És com si davant del poder només tinguéssim tres opcions: o desobeïm frontalment (la qual cosa requereix assumir un risc), o obeïm sense resistència (cosa que ens allibera del risc, però ens obliga a renunciar a les nostres conviccions), o obeïm des de la ironia i l’ambigüitat, com fa el professor, dient sí però no (i això ens permet sortejar el risc sense renunciar del tot a la nostra veritat). L’ambigüitat no és molt heroica ni té grans efectes pràctics, però és com una solució de compromís puntual i imperfecta, quan estem en una posició de debilitat extrema. Permet mantenir la flama de la convicció interna, que potser un dia calarà i tindrà més conseqüències, quan les condicions siguin més propícies. Creus que estem en aquesta tessitura? Que el poder polític, legal, econòmic i mediàtic actual és com el falangista pistoler del poema, que té tanta força i tanta impunitat per vulnerar drets que pràcticament només ens queda l’obediència ambigua? I aquesta actitud ambigua podria ser la sortida dels individus aïllats? Mentre que si ens associem entre nosaltres poden apareixen altres possibilitats d’acció?
La teva poesia també em sembla ambigua en si mateixa, ja que critiques els discursos del poder però no dones una alternativa. Amb la qual cosa, la ironia pot derivar en cinisme, i l’escepticisme pot derivar en una acceptació passiva i conformista de l’ordre establert. No dic que ho facis, de fet crec que no ho fas, només dic que és una possibilitat. I fins i tot això es pot interpretar com una virtut de la teva poesia, ja que això significa que deixes la responsabilitat al lector. Tu no sembles prendre partit en els teus poemes, deixes que el lector es decanti cap a on la seva sensibilitat el porti. És com si els teus poemes fossin incomplets, i per completar-se requerissin de ser meditats, i no només llegits. Això passa amb qualsevol forma d’art, però en el teu cas crec que és molt clar, degut a l’ambigüitat de la teva forma d’escriure, al fet que sovint suggereixes més que no dius, i deixes la interpretació molt oberta. Creus que la participació del lector és clau en la teva poesia?
Per últim et volia preguntar què hi ha del teu interior? Molts estem acostumats a poetes que parlen dels seus sentiments i pensaments. Però en aquest llibre tu gairebé no hi apareixes (excepte algun poema com “Convidat a una revetlla”). En tot cas, no és necessari que el poeta parli de si mateix, també està bé que desaparegui i ens parli de la història, com fas tu. Però a què respon aquesta actitud de distanciament amb tot i amb tu mateix? També em sembla molt ambigua: és por o és valentia? Amagues el teu jo darrera de la teva ironia o el transcendeixes a través d’ella? És una forma de protegir el teu ego o de vèncer-lo?
Per acabar m’agradaria convidar-vos a participar en l’acte i a compartir els pensaments que us ha suggerit la poesia de l’Antoni, preguntes, reflexions, o qualsevol aportació que us vingui de gust fer. Penseu que, de la mateixa manera que la poesia de l’Antoni exigeix que el lector la completi amb la seva meditació, també aquest acte serà incomplet fins que hi participeu vosaltres. Per tant us animo a completar l’acte i a constituir aquesta comunitat de persones lliures i originals que dèiem al principi. I ara que venim de Sant Joan, que aquesta petita comunitat que formem ara mateix sigui com una flama del Canigó que s’estengui per tot el país.
Biblioteca Xavier Amorós. Reus, 27/6/22
.........................................................................................................................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada