diumenge, 12 de juny de 2022

la distància irònica

Joan-Daniel Ramon i Ferran Garcia escenificant una poesia del llibre (Reus, 23.04.22)

 Ressenya de Ferran Garcia Querol

          Imagineu-vos un poema on Carles Riba dialogui amb els matemàtics Cantor i Kroenecker. O un altre on apareguin el pintor Monet, l'avinguda de Salou i Antonio Machado. Imagineu-vos un llibre de 14 peces que contingui expressions en 6 llengües, a banda del català; més de 18 referències directes a matemàtics, filòsofs, poetes, personatges literaris, pintors; i un mínim de 8 localitzacions diferents (Siracusa, Munic, Praga, Viena, París, Königsberg, Barcelona, Reus…).

          Aquest llibre es titula Ja no és ahir i encara no és demà, del poeta reusenc Antoni Nomen (Edicions 96, 2022). I va obtenir el Premi Ventura Gassol 2014, a la Selva del Camp.

          Es tracta d'una poesia exploradora i oberta, que utilitza com a matèria primera una bona mostra de la cultura europea (llengües, ciències, art, història, literatura), per reflexionar sobre la crisi existencial de la modernitat. Al capdavall, si la cultura ha de servir per alguna cosa és precisament per a això: no per exhibir erudició buida en un Pasapalabra sinó per intentar arribar al fons de les coses, ja sigui en la pròpia intimitat, en diàleg amb altres o sobre el paper (que és una mica les dues coses juntes).

          L'autor ens diu que el llibre s'emmarca en "una concepció agra de l'existència, en què l'anorreament i el desengany només subsisteixen apuntalats per l'arquitectura de formes i colors que forneixen les convencions de la viu-viu social, maldant per superar la incomunicació interior".

          Proposo no prendre'ns aquestes paraules com la declaració intimista d'un individu únic, aïllat i inefable. Si ho fem així, llegir poesia simplement serà un acte de voyeurisme intel·lectual, o de culte a l'aura del poeta (com si la seva personalitat fos superior, més valuosa o interessant). I no crec que aquesta sigui precisament la intenció. Més aviat, quan un poeta parla de si mateix, ressalta un aspecte d'ell que és comú a molts. Per això, les respostes que trobi en la seva poesia ens serviran també a nosaltres.

          Perquè, pensem per un moment: el consumisme, les violències de tot tipus, l'engany i la manipulació mediàtiques, el menyspreu per la veritat i els ideals, l'addicció a les pantalles, la identificació televisiva entre perseguir els propis somnis i arribar a una fama buida i fugaç, l'obsessió adolescent pels likes i el nombre de seguidors, el creixement exponencial de l'ansietat i la depressió en les nostres societats... Tot això no s'emmarca també en una "concepció agra de l'existència"? No són símptomes "d'anorreament i desengany"? Formes d'ocultar una profunda "incomunicació interior"?

          Però Nomen no ens parla d'aquestes convencions diguem-ne bàrbares. Ens parla d'unes altres que hi havia abans d'aquestes, i que podríem anomenar il·lustrades: la creença en el progrés, en la fe en l'art com a eina de creixement i plenitud espirituals, en la veneració del passat, en la confiança i la capacitat de les ciències i la filosofia per comprendre i explicar el món... I el que ens està dient el llibre, poema a poema, és que també aquestes convencions s'estan trencant.

          Per exemple, podem reflexionar sobre les diverses concepcions de la temporalitat, a partir d'una antiga pedrera (Siracusa o la gàbia del temps). O constatar que les crisis actuals, com les d'antany, no generen progrés ni revolucions sinó més aviat moviments reaccionaris; denunciar la barbàrie que sovint s'amaga darrera dels grans monuments del passat (Oracle contra Notu). Plantejar-nos si els llenguatges humans són meres convencions arbitràries o si ens permeten captar l'absolut (Ítaca, encara). Qüestionar-nos els dubtes de la vocació artística (els dos poemes sobre Ewald Tragy). Fantasiejar sobre una mort bella, conscient i sense angúnia (Hortensi Güell ofegat). O revel·lar els aspectes més prosaics i antiartístics de moltes obres d'art (Retrat de Gretl Wittgenstein).

          En la segona part, també podem riure'ns de l'obnubilament que produeix l'amor i el desig sexual (El guaita i la sobirania). Meravellar-nos de les conclusions contradictòries a què arriben els filòsofs sobre la possibiltat o impossibilitat de saber (Wir werden wissen). Reflexionar sobre els abusos del poder de totes les èpoques, a través d'una anècdota sòrdida en un despatx universitari durant el franquisme (Metamorfosi al cinquè any triomfal). O deixar en evidència la falsedat de la poesia de combat, amb les seves proclames heroiques per un futur ideal, quan les comparem amb la vivència real de la guerra: sense heroismes, sense ideals i sense futur (Dulce et decorum).

          Tot plegat denota una voluntat de confrontar el concret i l'abstracte, allò local i allò que a vegades se'n diu universal (que potser només sigui un localisme exacerbat de forma etnocèntrica). En tot cas, nosaltres els moderns pertanyem als dos àmbits (som una mica amfibis), i el problema és que aquests dos àmbits no acaben d'encaixar, no poden (som amfibis frustrats). Això és el que trobem en aquest llibre: la convivència, amb tota naturalitat però també amb totes les seves paradoxes, entre el món de la vida concreta i el món de les abstraccions i de l'alta cultura.

          El resultat és una poesia distanciada, objectivadora i profundament irònica. D'una ironia subtil i dissolvent, que a poc a poc va desfent la crosta de les convencions cultes, il·lustrades i civilitzades, i ens deixa cara a cara amb el nostre anorreament i desengany.

          Ara bé, aquest desengany no ens pot tornar a la barbàrie digital que hem esmentat abans. El dilema no és barbàrie o il·lustració, superficialitat o intel·lectualitat. Les dues vies són sense sortida i les dues són alienadores de forma diferent. La poesia de Nomen, doncs, ens planteja una aporia radical de la nostra època.

          Però ho fa sense dramatismes. La ironia que destrueix les convencions i ens desenganya, també ens pot ajudar a assumir el desengany. És una forma d'il·luminació profana, molt apropiada per als nostres temps nihilistes. No sabem quina és la sortida a l'aporia, segurament cadascú l'ha de crear per si mateix. Però sigui quina sigui, ha de ser irònica.

          Així què: aprendrem la lliçó? Sabrem ser irònics amb la nostra vida? Apropiar-nos de l'aporia i elevar l'absurd al quadrat?

          Si ho intentem avui, aleshores potser sí que ja serà demà.

Reus, 6/6/22

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada