(estiu del 2013, 75è
aniversari de la batalla de l'Ebre)
És
dolç i honrós morir per la pàtria.
La
Mort també encalça el guerrer que fuig
i no
estalvia les sofrages ni l'esquena
poruga
del jovent pusil·lànime.
Horaci:
Odes (III.2.13-16)
Quan el començament de la batalla de l’Ebre és
imminent, el juliol del 1938, els soldats de l’exèrcit republicà parapetats
a l'esquerra del riu Noguera Pallaresa, reben la
visita del general Enrique Líster. Han escoltat el comentari de Líster, en
veure’ls, que “són molt joves encara, però si no n’hi ha d’altres què hi
farem.” Després, el general se’ls ha adreçat dient: “encara no esteu a punt per
combatre, espero que no trigueu a estar en condicions, cal que poseu el màxim
interès en la instrucció. Si no, morireu com a polls.”
Les fotos ens mostren Líster amb gest poderós, de
boxador, endurit per la feina de dinamiter quan era miner, la pell recremada pel
sol, el cabell negre i espès. Els testimonis ens parlen d’un militar decidit i
sense pietat, capaç de disparar sobre els seus propis homes si reculaven. Sabem
que no li plaïa parlar amb els periodistes, però que va cridar a grans poetes
espanyols perquè l’acompanyessin. Li van dedicar algunes poesies, massa
servils (pel meu parer i llegides d'avui estant).
Ells, només uns joves soldats lluitant per la
República, s’han conjurat per no desertar sota cap circumstància. Posats en la
tessitura d’haver de triar, han acceptat els valors del seu bàndol. Però ara
les predicacions els semblen superades per les circumstàncies, només acaba
tenint valor la subsistència. El seu instructor, un tinent, els repeteix la
importància de la instrucció. Aviat practicaran amb foc real contra l’enemic i
començaran a morir en contraatacs intentant travessar el riu. La propaganda
repeteix cada dia els mateixos tòpics. Sovint, com el Fabrice stendhalià a
Waterloo, tenen notícies molt vagues de la marxa global de les batalles en què
participen. Acaben menyspreant la gana, el cansament, la brutícia. Acaben
convivint amb els relleus, les marxes, els ferits i la mort. Aquelles poesies d’urgència demanen una excepció als sentiments, ajornar els moments feliços de la vida.
Però els supervivents no van poder oblidar l’horror de la guerra, el dolor de la derrota. Potser la mort també encalça, en aquest cas sense dolcesa i amb l'honor empetitit, el guerrer que se salva.
Però els supervivents no van poder oblidar l’horror de la guerra, el dolor de la derrota. Potser la mort també encalça, en aquest cas sense dolcesa i amb l'honor empetitit, el guerrer que se salva.
Fonts bibliogràfiques
principals:
· Pere Belart: Diari d'un soldat 1937-1939 (Garsineu,
Tremp 2004)
· Jorge M. Reverte: La batalla del Ebro (Crítica, Madrid
2003)
Origen de la il·lustració: Foro por la Memoria
Aquesta foto és de Robert Capa, feta a Coma-ruga, el 15 de gener de 1939, a la carretera de Barcelona. Trencat el front després de la batalla de l'Ebre, l'exèrcit franquista avança des del Segre i des de l'Ebre empenyent per la costa cap amunt. Engruixint la retirada republicana, una gent havia carregat el carro i fugia. L'aviació feixista els ha metrallat. El terror de sempre. Hi ha els cavalls esventrats, la família morta. La pagesa, que sembla l'única supervivent, com una ànima en pena, camina desesmada al voltant dels cadàvers. És una imatge molt (in)humana. Símbol del patiment de la guerra, un epitafi pels vençuts.
Localització: Carles Querol
Origen de la il·lustració: Foro por la Memoria
DULCE
ET DECORUM
Els
veterans els han deixat el lloc
als
parapets, alleugerits.
"No
s’hi val a badar", han repetit.
O:
"Us hi va la pell". En fi, els tòpics.
Uns
han plorat esfereïts
en
trepitjar la sang
encara
no del tot eixuta dels soldats
anteriors,
el budellam
de
cavalls esventrats i les mosques.
Fent
cigarrets de fullaraca
han
oblidat la gana, la calor,
la
set i la brutícia,
els
somnis de la son, els atenalla
un
sol dilema, viure o morir.
Colrat
pel sol, amb fama de terrible,
fa
una setmana els visità un jove Montu,
general
Líster.
Va
remugar amb desdeny: "Que joves".
Després
se’ls encarà, sermonejant:
"Cal
que estigueu a punt aviat pel combat,
o
us pelaran com a polls."
Sabem
també que demanà algun vers
als
grans poetes
republicans
i que, lleugerament servils,
van
acceptar l’encàrrec.
El
van lloar dient-li: Jefe,
“si mi pluma
valiera tu pistola
de capitán,
contento moriría”.
Espectres
reflectits en els miralls macabres:
Es preciso matar
para seguir viviendo.
La
vida s’arraulí a dietaris
i
cartes que escrivien
els
combatents anònims,
cagats
de por de ser esborrats del mapa
per
la metralla d’un futur inexistent.
* * * * *
Aquesta foto és de Robert Capa, feta a Coma-ruga, el 15 de gener de 1939, a la carretera de Barcelona. Trencat el front després de la batalla de l'Ebre, l'exèrcit franquista avança des del Segre i des de l'Ebre empenyent per la costa cap amunt. Engruixint la retirada republicana, una gent havia carregat el carro i fugia. L'aviació feixista els ha metrallat. El terror de sempre. Hi ha els cavalls esventrats, la família morta. La pagesa, que sembla l'única supervivent, com una ànima en pena, camina desesmada al voltant dels cadàvers. És una imatge molt (in)humana. Símbol del patiment de la guerra, un epitafi pels vençuts.
Localització: Carles Querol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada