Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vestigis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vestigis. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 de novembre del 2021

la liquidació de rosina ballester

REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA

REVISTA DIGITAL D'OPINIÓ I PENSAMENT. NOVENA ÈPOCA (2013- ). ISSN ELECTRÒNIC: 2013-8989

VIOLÈNCIA EN CARN VIVA (A PROPÒSIT DE LIQUIDACIÓ, DE ROSINA BALLESTER)

BALLESTER, Rosina (2020): Liquidació. Calonge: AdiA, 2020, 234 p.

Si la forma literària amb què s’havia expressat públicament fins ara Rosina Ballester era la poètica, amb Liquidació (2020) s’ha revelat als lectors en la forma narrativa, bo i mantenint el referent autobiogràfic i el to introspectiu que li coneixíem. Situada en la literatura del jo, indagant el paisatge íntim i el marc relacional de l’entitat psicològica on operen les forces d’Eros i de Tànatos,  utilitza la confessió per escodrinyar el motor dels gestos que constitueixen la personalitat. L’actualitat de la seva exploració rau a adreçar-se sobretot a mostrar, dins el particular marc historicosocial i ran del dolor sofert en carn viva, com la violència ancestral contra les dones és un –o el– vector determinant a l’hora de determinar la realització conductual i com l’opressió –o el control– patriarcal actua de manera abassegadora condicionant i limitant la imago mundi que, ingènuament, d’ençà de les propostes del gran psiquiatre vienès havíem acceptat de considerar neutres o, si més no, col·laterals. No ha estat, ni molt menys, la primera a incorporar la denúncia feminista al respecte, però sí que excel·leix a situar-la a l’eix central del text i, alhora, a fer-ho amb un relat que, amb l’ús metafòric i al·lusiu del discurs, defuig el naturalisme sensacionalista i aquella pornografia edulcorada que s’amaga darrere les cinquanta ombres d’un internat d’ursulines.

La persona interessada pot recórrer als articles d’Anna Carreras (16/10/20) i de Pere Gomila (22/12/20), així com a l’entrevista d’Arnau Martínez (01/12/20), fàcilment localitzables a la xarxa, per conèixer l’argument de Liquidació i el parer de l’autora; així que, assegut damunt d’aquest coixí, divagaré sobre alguns aspectes de l’obra amb esguard recapitulatori.

* * *

Tessel·les: Cadascuna de les petites peces, dels petits glops de veu de Liquidació. Considerades aïlladament són ressons que percebem talment retalls d’una surgència desordenada, en la causalitat i en el temps. La realitat confusa al divan d’un analista. Llegir l’obra és distanciar-se’n, (re)construir l’harmonia del conjunt, descobrir-hi la lògica de la il·lògica.

Interpel·lació: Llegir-la és participar al joc impúdic de l’escriptura, no obstant la discreció íntima. L’autora proposa d’un joc de disfresses: els protagonistes es disfressen de personatges, i ensems s’oculta al seu darrere. Ens explica la història esdevinguda i sembla que s’inventi una ficció. La feina i la biografia és un cos que se li enfronta i que se’ns enfronta. La narradora parla d’ella mateixa en tercera persona.

Els paradisos perduts: Tot allò que fou, que s’esvaí i que ha deixat una nostàlgia impossible d’omplir. Tot el que tenia i que s’esmunyí com l’aigua en un cistell. La llum que fou i que ara és ombres. La infantesa desplaçada, el benestar confortable, la mare aclaparad(or)a i el pare perifèric, el jardí de ca l’àvia i el germà de tràgic futur, l’herència familiar. La biografia és l’esfilagarsament de la xarxa de seguretat.

L’ànima eslava: L’autora es fotografia a Facebook, a l’època que repassava Liquidació, rere la màscara d’una suposada poeta russa. «Perquè totes les russes parlen un llenguatge distint, enigmàtic i dibuixat.» La vida: la música i la família cultivada, els desastres amorosos, l’emigració, els contactes amb cercles poètics, la vocació literària, el flirteig amb la mort. Escoltem Marina Tsvetàieva, Carmen Conde. La sexualitat i les emocions femenines.

Dolor:  La religió castradora, la frigidesa i la masturbació. Els rituals, la cerimònia, la litúrgia que imposa l’estricte moviment de cada gest. L’observació del tabú. La pena per l’ofensa comesa, la culpa angoixant, l’assumpció del mal que ve de l’altre. Fugir «cavalcant les onades que Mallarmé descriu» i sentir-se responsable de la gelosia de l’agressor. «No hi ha crònica dels meus anys feliços.»

El cos damnat: El símbol transformat en agressió, la violència física com a darrera representació del domini. Castigar el cos insurrecte. La vida transformada en sofriment que només té en el suïcidi la porta d’evasió. Les pedres de l’anell de compromís, utilitzades en l’(auto)lapidació. El sexe del jo em donaria a qui em volgués. El matrimoni culmina la laceració i el sotmetiment.

L’infern: A manera d’exorcisme, Liquidació passa comptes i persegueix la redempció. Escapar de l’inexorable: «el dimoni ens posseiria per sempre més». Hi ha una tristor omnipresent i, a parer meu, això és el que en essència l’emparenta amb Rodoreda, un contacte detectat sovint. La davallada a l’infern és el correlat a l’expulsió del paradís. La fatalitat: hi ha gosadia i hi ha remordiment.

L’illa: Si el mar infantil de Tarragona era el sol sense horitzó, el mar adult serà l’exili del segon matrimoni. Visita sovint el cementiri marí. A l’oest de l’illa veu Mallorca i la reclusió marítima la manté molts anys maltractada pels cops del segon marit. Ell és el metge que certifica les morts. A Binissafua, li llança l’anell a un contenidor del carrer. «L’anell que havia de ser el darrer, el que duia el meu nom.»

dijous, 25 de maig del 2017

vestigis de rosina ballester


La Rosina ens ha parlat de la mort, aquesta metàfora de la vida...

... i hem tastat la coca de vermut i avellanes del forn Sistaré. (Fotos: A. Nomen)

La poesia de Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949) fuig de les estridències i s’adreça, des del silenci, al coneixement.
Com als empiristes li calen proves per alimentar els sentits, són les dades sensorials. Els empiristes asseguren que el que percebem a través dels sentits es projecta al llenguatge i a la consciència. Però aquesta percepció, la mateixa entitat de la vida, sovint s’alimenta només de vestigis, dels senyals que deixa l’existència d’una cosa aviat destruïda o extingida. El coneixement es produeix per contacte tangible o per descripció verbal. El contacte tangible, carnal per dir-ho en un terme que no permeti dubtar de la seva corporeïtat, assegura la cognició plena i tanmateix aquest coneixement directe sovint només són construccions que bastim amb els maons de les convencions del llenguatge, i que anomenem experiència. De manera que la poeta Rosina Ballester es veu forçada a recórrer als vestigis de l’existència que són les runes, els records, les il·lusions, les imatges, tot allò que retenen les paraules.
És parlant de la mort que Rosina Ballester ens parla de la vida, és parlant de la mort que vol que les paraules la facin perdurable, que vol guaitar enllà de la posta de sol, on la tenebra és eterna. El darrer poema del seu llibre Vestigis (2010) és un dels seus epigrames, que conté tota una declaració d’intencions al respecte: “He acabat la llibreta dels deures, i té, són certs aquests vestigis.”
Potser només hi ha una cosa segura en la biografia poètica de Rosina Ballester: el paisatge de Menorca. L’illa, entesa com a perpetu diàleg entre la infinitud del mar i el desig físic de trepitjar un boci de terra i de trobar-hi recer. L’illa, entesa com a metàfora del viatge i de l’exploració, com a excusa substancial per la biografia. Així ho declara a “Vine a nedar quan cau la tarda”:
Els vaixells policroms converteixen
els morts descreguts que reposen encesos
en el foc de batalles, i ara viuen aquí,
cementiri a Maó, ciutat blanca de cors
encertats pels desitjos d’estranys,
que com jo, han parit els seus fills
per fertilitzar el seu somni.
La poeta ens diu que no pot arribar a descriure els fenòmens complexos que l’envolten, només ens explica els jocs lingüístics a què menen les pràctiques humanes, per dir-ho altrament, les diverses formes de vida. El joc del llenguatge reposa sobre aquest joc de viure. La imatge del jo poètic rau al dedins de la poeta, i amb les seves paraules privades ha fet públic aquest domini interior, al qual accedim des dels seus versos.

Obra poètica de Rosina Ballester:
Notas de urgencia (1991)
Visitando a la muerte (1994) 
La dormició (2003)
Matèria (2005)
Violència intervinguda (2006)
La reixa (2008)
Vestigis (2010)
Els dies fosos (2014)