terres de llum

 

Sobre l’autor:

MIQUEL ESCUDERO (Reus, 1945-1978) fou un poeta desmesurat, tant en la vida com en l’escriptura. La seva breu existència va ser convulsa, sempre apassionada i sovint contradictòria.

A 22 anys, endut per un enamorament trasbalsador, va viatjar a Bèlgica, on de rebot conegué la que seria la seva companya definitiva. L’aventura de l’expedició i la convivència amb ella protagonitzaren, en aquell moment, uns textos d’una originalitat sorprenent, els quals han deixat una petja mítica però de vegades desapercebuda.

Als versos que escrigué emergeixen l’espectacle suggeridor de la Natura, la fúria carnal de l’amor, l’angoixa religiosa i la simple però radical alegria de viure.

Amb una dicció que sorprèn per la frescor i la franquesa comunicatives, empeltada de l’herència romàntica i del moviment hippie, passats els anys, l’obra d’Escudero ha aconseguit fer-se un lloc a la poesia confessional en català.

Sobre el llibre:

TERRES DE LLUM és el títol amb què Miquel Escudero agrupà tota la poesia pròpia el 1976, tot i que l’obra restà inèdita fins que es va publicar pòstumament el 1982, repartida en dos llibres: un d’unitari, Fulls del romanç d’Elsa Ellisson, i un altre, Caravana, que contenia una selecció dels restants poemes que va escriure.

            No era gaire ordenat. Al moment de la mort del poeta els papers es van perdre o dispersar, i fou gràcies a l’actuació providencial del poeta Joan de la Rúbia que es van recuperar en part. A ell devem l’edició de 1982.

            El present volum, que rescata el títol pensat per l’autor, inclou una completa introducció d’Antoni Nomen, la narració autobiogràfica d’Escudero Sofre de Llucifer, inèdita fins ara, i la reedició de les seves poesies, de les quals s’han revistat els textos d’acord amb els originals conservats.

visita a joan de la rúbia

Ahir vaig visitar a casa seva, al carrer dels Tallers, Joan de la Rúbia. Em va explicar que, al cap de 45 anys d'haver-ne marxat, s'està pensant si tornar a viure a Reus. El pis on viu a Barcelona és una illa en un oceà de pisos turístics i tem que qualsevol dia n'hagi de tocar el dos amb la cua entre cames. Vam donar un tomb pel barri. La greu malaltia que va patir fa un parell d'anys el limita físicament una mica i també és conscient del desgast que el temps imprimeix a les nostres ànimes malmeses, no obstant el vaig trobar animat i barrinant encara nous projectes. Vam xerrar durant cinc hores, és un màquina recuperant records. El seu doll verbal té algun parió amb el del prohom Xavier Amorós, i penso si algun component a l'aire o a l'aigua de Reus no poden ser responsables d'aquesta facultat notòria. Li demano dades sobre la seva biografia, detalls, aclariments: així puc anar arrodonint el paper de sota que escric sobre ell. De vegades, una rucada, aclarir un detall minúscul et duu de corcó. Hi ha altra gent a qui, un moment o altre, he pidolat informació amb aquesta finalitat: Quim Basora m'ha parlat del barri de les Basses; Joan Ferran, del seu cosí Miquel Escudero; Montse Farrés i Ramon Sans m'han facilitat la foto a la Mola d'Estat; Antoni Zaragoza, la de cal Boada. Els estic agraït.

Joan de la Rúbia al carrer d'Elisabets (BCN 19.09.18)

JOAN DE LA RÚBIA va néixer a Reus el 1952 i hi visqué fins als vint-i-un anys. Als seus versos trobem referències a la pertinença, d'ell i del seu germà Josep, a les colles de brivalls o adolescents que, durant la seva primera adolescència, pul·lulaven pels barris i els defores de la ciutat. Aquests indrets reusencs tenien un marcat regust rural, i aleshores la vida popular estava amarada d'un costumisme avui definitivament perdut. El casc antic de la ciutat encara era igual al del segle XIX i els barris nous no es començarien a construir fins a final dels anys seixanta. Les colles s'esbatussaven sovint i en les escaramusses practicades hi intervenia el també poeta Quim Besora, que ha al·ludit en diverses poesies seves als esbarjos de carrer en què participaven, a mig camí entre jocs i entremaliadures. Tots dos vivien al barri de les Basses: Joan de la Rúbia al carrer de la Galera i Quim Basora al carrer de Galió, travessia del primer. A la travessia següent, al carrer Pubill Oriol, hi havia cal Boada, una taverna popular on s'aplegava una colla d'artistes i lletraferits locals, entre els quals Ramon Muntanyola, Josep Maria Baiges, Xavier Amorós i Josep Maria Guix. Però, tot i la coincidència geogràfica, la tertúlia d'aquests personatges no tenia cap tracte amb els dos joves futurs poetes, llavors unes criatures trenta anys més joves que els tertulians esmentats.      

Cal Boada, al voltant del 1960 (Foto: Arxiu Anzame)

        Els pares de Joan de la Rúbia havien arribat a Reus pocs anys abans del seu naixement, per dir-ho poèticament, amb algunes ferides. La mare, Lucía García, amb la ferida de la persecució política franquista, després de recórrer mig Espanya. Era de Labrada, al sur de la província d'Àvila. El pare, Víctor de la Rubia, nascut a Almadén en una família de miners, fugia de la ferida de la pobresa. Lucía, la mare, ja tenia bastants fills de tres matrimonis anteriors, i d'aquest quart matrimoni en naixerien dos més, Josep i Joan.
         Va cursar uns estudis bàsics de formació professional a l'Escola del Treball de Reus i aviat va entrar a treballar de bobinador en un taller de motors elèctrics. Cap als vint anys es va sentit poderosament atret pel món de la cançó catalana i va provar, un poc temps, de fer algunes cançons i de donar-se a conèixer com a cantant. Influït per l'amistat amb Josep Pedrol, el 1973 es traslladà a Barcelona, on va entrar en contacte amb diversos poetes, músics i actors llavors incipients, com són ara, Enric Maas, Teresa Bertran, Joaquim Blasco, Anton Massó i Enric Armengol. Ha fixat la base residencial, d'aleshores ençà, al centre de Barcelona, al carrer dels Tallers, a tocar d'on anys a venir viuria l'escriptor xilè Roberto Bolaños, contemporani seu i llavors desconegut per tothom, però després esdevingut un autor de culte. De la Rúbia només tornarà a Reus de visita, molt de tant en tant, però circumstancialment ha viscut temporades a Mont-ral, a Marçà, a Torroelles de Montgrí i a Mollet del Vallès. Al llarg de la vida ha exercit intermitentment ocupacions laborals variades: obrer industrial, carter, auxiliar en editorials, guarda d'un refugi de muntanya a Mont-ral i assistent a un consultori mèdic. Des de jove ha persistit a escriure poesia. Va començar a publicar-ne el 1977. El 1981, amb Amaïla, va guanyar el premi López-Picó de poesia. El 1982 va publicar en dos volums l'obra poètica de Miquel Escudero, mort el 1978.

A l'esquerra, amb uns amics a la Mola d'Estat, 1972 (Foto: Ramon Sans)

       Joan de la Rúbia és un poeta a qui plauen de vegades els ritmes de les cançons (no debades, la seva experiència juvenil com a cantant), d’altres vegades les imatges oníriques, sovint surreals i misterioses, que recorden Lautréamont o Foix. El 2006, després d'un perllongat silenci editorial, va publicar un nou llibre, L'illa de l'ermità, que, coneixent el seu periple vital, és fàcil endevinar que es refereix directament a ell mateix. 
      L'abril de 2015 va participar, també a Reus, al recital "Incitació al poeticidi". Durant l'estiu d'aquest any em va facilitar l'accés, a Barcelona, al seu fons documental relatiu al poeta Miquel Escudero. Aquest petit arxiu, on va reunir de manera providencial poc després de la mort d'Escudero tot de documents i originals que altrament s'haurien perdut sense remei, és de valor immens pels interessats en la seva obra. La consulta em va fornir aclariments i documentació per un article sobre Miquel Escudero que vaig publicar el juliol a la revista NW.

Joan de la Rúbia (dreta) amb Xavier Amorós (Reus, 18.04.15)

• Sobre L'illa de l'ermità, clica aquí.

• Llegeix l'article "Miquel Escudero, entre el record i el mite" (NW, núm 40, juliol 2015) clicant aquí.

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).

Els participants a la lectura poètica.

El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).

Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:

                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.

                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:

                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec

                        Sota la llum infecta del saurins.

            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.

Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).

Text i fotos: Antoni Nomen