Semblança biogràfica de la professora Teresa
Miquel i Pàmies, ànima de l’ensenyament i de la defensa de la llengua
catalana a Reus sota el franquisme, en ocasió d’haver-se commemorat l’any
passat el trentè aniversari de la seva mort. Basada en anècdotes i
records personals, indaga, enllà dels tòpics, en la personalitat de la
dona retratada.
/
Vaig tractar una mica la professora Teresa Miquel i Pàmies fa gairebé quaranta anys, cap a la meitat dels setanta, quan formalment s’acabava el franquisme i s’atansava el que avui anomenem règim del 78. Com que ella havia nascut exactament el 1900, ratllava els setanta-cinc. Servidor anava a casa seva, al carrer de santa Anna, sempre a tractar qüestions relatives a la revisió de textos, primer dels que publicàvem a la Revista del Centre de Lectura i després per parlar sobre la correcció de l’original d’un llibre d’encàrrec que havia escrit el company i historiador Pere Anguera. Sota la seva escrupolosa supervisió, ella i jo ens miràvem els papers escrits a màquina. No hi havia gaire costum d’escriure en català ni tampoc ens n’havien ensenyat a l’escola, a més l’habilitat redactora dels articulistes era de vegades galdosa; total que, si bé calia agafar els escrits amb pinces, ella els repassava hàbilment a fi que, apedaçats i cicatritzats, es publiquessin amb la pertinent decència lingüística.
Era una deixebla de Pompeu Fabra de
pedra picada i seguia les lliçons del Mestre ratllant la idolatria. Em ve al
cap una vegada, el 1975, que m’havia corregit un text meu i me’l comentava:
—No
està malament, però et voldria dir una cosa. Has escrit plat fondo i fondo no és
al diccionari, potser ho hauries de treure —es referia al diccionari normatiu
Fabra, que venerava per damunt de la Bíblia. Em vaig defensar:
—Ja
sé que moltes paraules acabades en o són castellanismes, però sempre he sentit
dir camí fondo als pagesos i no ho
sabria dir diferent. A més, he llegit un article del Coromines on defensa l’ús
de fondo. —En esmentar Coromines,
moderadíssimament iconoclasta respecte a Fabra, es va esverar:
—No
res, doncs. Si ho diu el Coromines ja podem plegar. No cal respectar el
diccionari. Serem a ca l’ample. Tu mateix.
Dòcil,
li vaig demanar quina seria l’alternativa. Em va proposar d’escriure plat soper, però el terme no em
convencia. Vam rumiar, però no se’ns acudia cap solució. Va cedir a contracor.
—Fes
el que vulguis. Deixa plat fondo si no
queda cap més remei. No vindrà d’aquí, i, total, si el Coromines ho accepta...
Aconseguit
els seu permís tàcit, es va publicar plat
fondo. Em va saber greu que Teresa Miquel hagués hagut d’arronsar una mica
el nas davant la meva lleu falta de respecte. No li planyia rememorar que, com
si hagués estat ahir mateix, s’havia examinat per mestra de català amb ell a la
Universitat Autònoma de llavors, a Barcelona, no sé si el 1933, i que Fabra en
persona li havia demanat el participi del verb saber. Ella va respondre sabut i llavors Fabra va replicar, a Reus, però, dieu sapigut, a la qual
cosa Miquel va sentenciar, no sé el que
diem, sé com s’ha de dir. Aquesta anècdota de Teresa Miquel il·lustra que
per damunt de tot la guiava el sentit de la rectitud i la voluntat de fer el
que calgui seguint la pròpia consciència. La voluntat, ras i curt, de voler endreçar
una mica el món on li va pertocar viure, pretensió que en el seu cas, com
veurem, se li girà amb una crueltat perversa.
Diria que la meva relació amb ella
era com la que jo tenia amb la meva àvia, alhora de respecte i de profunda
discrepància. Per les ocasionals converses que vam tenir, em sembla que Teresa
Miquel també tenia aquest doble sentiment envers moltes coses. Alguna vegada
havíem parlat dels versos del poeta Amorós, que ell li duia a revisar els
primers anys seixanta. No els acabava d’entendre, però acatava la seva
literatura. El mateix Amorós ha referit a les seves memòries quin comentari en
feia Teresa Miquel:
—Ja saps que sempre t’ajudaré,
Xavier. Però t’he de dir la veritat: per a nosaltres, això que fas no és
poesia. No sé exactament què és, però poesia, no.
El nosaltres es referia a Joaquim Santasusagna, un altra bon amic de
Xavier Amorós. Santasusagna era coetani de Miquel, un dels anomenats
noucentistes reusencs, que van viure l’eufòria de la proclamació de la Segona
República poc després de complir trenta anys. Tots dos eren intel·lectuals de
centreesquerra, d’Acció Catalana, catalanistes a morir, liberals i reformistes
en el bon sentit de la paraula. L’esclat de la Guerra Civil i la revolució del
36 els va fer perdre l’oremus. Una mica abans de conèixer Teresa Miquel, el
1974 havia conegut també Joaquim Santasusagna. El vaig visitar ocasionalment al
seu domicili del carrer Sardà, i recordo com evocava aquell estiu del 36:
—Va ser terrible, Nomen. Esgarrifós.
Ho recordo com si fos ara, els de la FAI saquejant-ho tot, mobles, sants, el
que podien. Escolteu-me, encara sento l’olor a socarrimat de la foguera aquí a
la cantonada. A casa estant arribava l’escalfor. Un grapat de trinxeraires, amb
barba de set dies, renegant de mala manera. Feien por, creieu-me. I vos
voldríeu que tornessin? I ara!
Teresa Miquel, tot i ser molt
religiosa, enfocava la història d’una manera una mica més contemporitzadora. Acceptava
que la societat havia d’avançar, que calia cercar un equilibri en les relacions
socials, però compartia amb Santasusagna el record espaordit de les vicissituds
revolucionàries del temps de la guerra. Donaven constantment la impressió que
havien acabat assumint, en canvi, la sublevació i la repressió franquistes amb
menor recel, sens dubte per un inconfessat síndrome d’Estocolm, assumint en
certa manera l’excusa del propi franquisme que calia una penitència col·lectiva.
Patia de pànic visceral als comunistes i no li podia fer veure que els
comunistes d’ara no eren els que ella deia. Era quan el seu raonament s’atansava
al de Santasusagna i reblava l’argumentari vomitant el papus majúscul de la
Passionària:
—Nomen, aquella donota tota negra a
la tribuna, cridant amb el puny enlaire, és la mateixa! És una estampa que posa
la pell de gallina, fa feredat. I aquesta és la que ha de tornar?
Una vegada superat l’esglai, tenia
rampells de condescendència. Val a dir que havia viscut la renovació del
Concili Vaticà II i s’havia intentat posar al dia en qüestions socials i polítiques.
En aquell moment s’aferrava al coll de la Convergència com si l’hi anés
l’ànima. Només per una cosa havia donat més d’una vegada el braç a tòrcer: quan
va saber que, potser, les Comissions Obreres feien octavetes en català amb
faltes d’ortografia. Per un estrany conducte els va fer arribar que allò no es
podia permetre de cap manera, que l’anessin a veure i els corregiria primer els
pamflets, que la llengua catalana mereixia el respecte de tothom. No m’agrada el que escriviu, els va
assegurar, però si ho heu d’escriure
escriviu-ho bé. Dit i fet, va estar disposada tothora a vetllar per la llengua. I no només en aquest
cas, ans sempre va oferir la seva col·laboració al servei de l’ús i la difusió
del català, de manera exemplarment tenaç, despresa i lleial.
S’escaigué, cap al 1977, que s’havia
de corregir el llibre que Pere Anguera havia escrit ran dels 125 anys de la
societat El Círcol. L’autor va sol·licitar a Teresa Miquel que se n’encarregués,
i ella s’hi va avenir amb la proposta que repartíssim la feina entre tres: la
mateixa Teresa Miquel, la Maria Elena Forniés i jo mateix. Quan Miquel me’n va
parlar, de seguida vaig acceptar, sobretot perquè Anguera m’havia explicat
abans que seria un treball ben remunerat.
Vam complir l’encàrrec i havent-lo enllestit, Teresa Miquel em disparà:
—Ah, i respecte al que havíem de
cobrar, l’Elena i jo volem demanar que no ens paguin res a nosaltres i que donin
a Càritas el que pensaven pagar-nos. No sé si a tu t’agradaria fer el mateix.
Sóc lent de reflexos, però de
seguida vaig entendre que, havent-la alguna vegada intentat fer baixar del
burro parlant-li de socialisme, s’imposava una incondicional adhesió a la
proposta. I així fou com, amb el lament de la meva migrada butxaca, vaig rebre
una inesperada i amable lliçó d’aquella dama.
Dic dama, i és cert que Teresa
Miquel era una senyora distingida en molts aspectes, tal com intento explicar. Pel
que fa a l’aparença gastava segons els cànons d’aleshores un look una mica
esquerp o rude, i, en la mesura que tingui alguna versemblança la suposició que
de vell un s’acaba assemblant al que hagi volgut ser en la vida, reconec en la
fotografia seva de maduresa uns trets que em recorden vagament la fesomia
distant de Bertrand Russell i els angles distints de Virginia Woolf. No pretenc
posar-la al costat d’aquests venerables tòtems, però sí atorgar-li un aire
atraient en contra del xiuxiueig corrosiu que va circular sotto voce al seu
moment. En efecte, sé que havien corregut uns versets que la caricaturitzaven
maliciosament, i que feien aproximadament:
Porta
les cames peludes
i
les sabates garrudes
i
a la verruga té un pèl
la
distingida Miquel.
Tot
i haver escoltat diverses hipòtesis, no he pogut esbrinar del cert si l’autor
va ser un alumne desaprensiu o un col·lega del submón literari, ja més granadet
i una mica sorneguer. Res que ens hagi d’escandalitzar més del comú. Acceptem
que sota el masclisme latent s’hi estén un tou d’ironia suportable. Ara, el que
sí que va haver d’aguantar Teresa Miquel fou l’envestida de tota mena de
bèsties discents de segon ensenyament, en forma adolescents impertinents, a l‘Acadèmia
Cisneros, on va treballar durant dècades fent repassos i ensenyant grec, llatí,
francès i tot el que calgués. Els ganàpies a què em refereixo acudien a aquell
antre suposadament acadèmic ubicat al primer pis d’un casalot del carrer de sant
Joan, a tocar de l’Hospital. Els mateixos clients de l’establiment l’anomenaven
Sis nassos amb humor, desfigurant el
castís nom que ostentava, sens dubte aconsellat o imposat per l’omnípoda
espanyolitat de l’època. A l’espaiosa entrada de l’edifici hi havia plantificat
un híbrid d’estanc i quiosc, on de petit jo hi anava a comprar perquè vivia
molt a prop. Però mai no vaig tirar més endins d’aquella entrada.
Resulta, doncs, que Teresa Miquel
treballava allí. Feia també classes al col·legi de ca donya Maria Cortina, també
al Centre de Lectura. El seu fort era el francès. Feia encara classes
particulars a casa seva, la seva activitat laboral era frenètica. Suposo que li
calia aquest excés laboral per arrodonir la mesada, és a dir, que les seves
retribucions no devien ser res de l’altre món, ni de bon tros. Està acreditat
que posseïa una formació molt sòlida, i, segons ha escrit Ramon Gomis, també
era llicenciada, però, per mor de ser republicana i catalanista, en el context
reusenc tenia un perfil ben diferent del
que preconitzava el director de l’institut de Reus, José Caixés. El senyor
Caixés havia oblidat que abans de la República havia estat president del Centre
de Lectura. Ara exigia gent d’ordre,
sense detalls liberals que poguessin comprometre el centre educatiu, de
manera que Teresa Miquel quedava exclosa de la docència a l’institut. Recordo
la làpida que fins a finals dels vuitanta presidia l’entrada del centre, col·locada
en ocasió de la inauguració de les obres de reforma el 1954, on constava que Bajo la égida de S. E. el Jefe del Estado,
Don Francisco Franco Bahamonde, se inauguró...
Llegeixo, a la semblança que li
dedicà Amorós, que Teresa Miquel va ser
sempre una dona molt independent, però lliurada generosament a la seva família,
primer als pares, després a la família del germà, represaliat severament pel
franquisme després de la derrota republicana. La família enyorava terriblement el món perdut, el món d’abans de la guerra, el
món reusenc, la Catalunya autonòmica. És una constatació que ella no es va
casar, i en el seu ambient casar-se era l’única possibilitat de formar una
família. Fos com fos, la seva condició de dona, de republicana i de catalanista en la societat postbèl·lica li va segar qualsevol
possibilitat de promoció laboral. El pas del temps simplement va perllongar
aquesta dolorosa marginació. Hauria estat estrany que no se li hagués agrejat
el caràcter. Puntualitza encara Amorós: El
seu rigor i santa obsessió en la defensa de la llengua catalana llavors tan
maltractada despertava, entre els alumnes, una reacció contrària, un rebuig
decidit en lloc de propiciar un inici de presa de consciència que els fes obrir
els ulls davant d’aquelles realitats. No cal insistir que l’autoodi i la
maleïda mentalitat d’esclau tenen una llarga tradició entre nosaltres. Només
que llavors l’espasa de Damocles era més grollera que la fórmula del con sumo agrado utilitzada pels actuals
jutges suprems, sempre, però, amb la inflexible i perseverant obsessió
d’anorrear la identitat nacional catalana.
L'escola Teresa Miquel i Pàmies |
Llumenera cultural i revoltada
contra l’arrelada servitud lingüística catalana, atenallada per un contracte
social opressor, el ròssec religiós i la imposició patriarcal que va potenciar de
mala manera el franquisme van contribuir a fer ingrata la vida de Teresa Miquel
i Pàmies, a qui, malgrat la resignació i les contradiccions que sovint ens
sotgen a tots plegats, hem de reconèixer com a una conciutadana a la qual devem
gratitud i honor. Sens dubte, la decisió de l’Ajuntament que posessin el seu
nom a una escola de Reus li va endolcir els darrers anys de la vida. Fou un
acte de justícia. En el tràngol històric que vivim, tant de bo siguem dignes de
l’estima i el respecte a la pròpia llengua que ens va ensenyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada