dimecres, 14 d’agost del 2019

homenatge íntim a teresa miquel

Revista del Centre de Lectura

Semblança biogràfica de la professora Teresa Miquel i Pàmies, ànima de l’ensenyament i de la defensa de la llengua catalana a Reus sota el franquisme, en ocasió d’haver-se commemorat l’any passat el trentè aniversari de la seva mort. Basada en anècdotes i records personals, indaga, enllà dels tòpics, en la personalitat de la dona retratada.
/

Vaig tractar una mica la professora Teresa Miquel i Pàmies fa gairebé quaranta anys, cap a la meitat dels setanta, quan formalment s’acabava el franquisme i s’atansava el que avui anomenem règim del 78. Com que ella havia nascut exactament el 1900, ratllava els setanta-cinc. Servidor anava a casa seva, al carrer de santa Anna, sempre a tractar qüestions relatives a la revisió de textos, primer dels que publicàvem a la Revista del Centre de Lectura i després per parlar sobre la correcció de l’original d’un llibre d’encàrrec que havia escrit el company i historiador Pere Anguera. Sota la seva escrupolosa supervisió, ella i jo ens miràvem els papers escrits a màquina. No hi havia gaire costum d’escriure en català ni tampoc ens n’havien ensenyat a l’escola, a més l’habilitat redactora dels articulistes era de vegades galdosa; total que, si bé calia agafar els escrits amb pinces, ella els repassava hàbilment a fi que, apedaçats i cicatritzats, es publiquessin amb la pertinent decència lingüística.
            Era una deixebla de Pompeu Fabra de pedra picada i seguia les lliçons del Mestre ratllant la idolatria. Em ve al cap una vegada, el 1975, que m’havia corregit un text meu i me’l comentava:
—No està malament, però et voldria dir una cosa. Has escrit plat fondo i fondo no és al diccionari, potser ho hauries de treure —es referia al diccionari normatiu Fabra, que venerava per damunt de la Bíblia. Em vaig defensar:
—Ja sé que moltes paraules acabades en o són castellanismes, però sempre he sentit dir camí fondo als pagesos i no ho sabria dir diferent. A més, he llegit un article del Coromines on defensa l’ús de fondo. —En esmentar Coromines, moderadíssimament iconoclasta respecte a Fabra, es va esverar:
—No res, doncs. Si ho diu el Coromines ja podem plegar. No cal respectar el diccionari. Serem a ca l’ample. Tu mateix.
Dòcil, li vaig demanar quina seria l’alternativa. Em va proposar d’escriure plat soper, però el terme no em convencia. Vam rumiar, però no se’ns acudia cap solució. Va cedir a contracor.
—Fes el que vulguis. Deixa plat fondo si no queda cap més remei. No vindrà d’aquí, i, total, si el Coromines ho accepta...
Aconseguit els seu permís tàcit, es va publicar plat fondo. Em va saber greu que Teresa Miquel hagués hagut d’arronsar una mica el nas davant la meva lleu falta de respecte. No li planyia rememorar que, com si hagués estat ahir mateix, s’havia examinat per mestra de català amb ell a la Universitat Autònoma de llavors, a Barcelona, no sé si el 1933, i que Fabra en persona li havia demanat el participi del verb saber. Ella va respondre sabut i llavors Fabra va replicar, a Reus, però, dieu sapigut, a la qual cosa Miquel va sentenciar, no sé el que diem, sé com s’ha de dir. Aquesta anècdota de Teresa Miquel il·lustra que per damunt de tot la guiava el sentit de la rectitud i la voluntat de fer el que calgui seguint la pròpia consciència. La voluntat, ras i curt, de voler endreçar una mica el món on li va pertocar viure, pretensió que en el seu cas, com veurem, se li girà amb una crueltat perversa.
            Diria que la meva relació amb ella era com la que jo tenia amb la meva àvia, alhora de respecte i de profunda discrepància. Per les ocasionals converses que vam tenir, em sembla que Teresa Miquel també tenia aquest doble sentiment envers moltes coses. Alguna vegada havíem parlat dels versos del poeta Amorós, que ell li duia a revisar els primers anys seixanta. No els acabava d’entendre, però acatava la seva literatura. El mateix Amorós ha referit a les seves memòries quin comentari en feia Teresa Miquel:
            —Ja saps que sempre t’ajudaré, Xavier. Però t’he de dir la veritat: per a nosaltres, això que fas no és poesia. No sé exactament què és, però poesia, no.
            El nosaltres es referia a Joaquim Santasusagna, un altra bon amic de Xavier Amorós. Santasusagna era coetani de Miquel, un dels anomenats noucentistes reusencs, que van viure l’eufòria de la proclamació de la Segona República poc després de complir trenta anys. Tots dos eren intel·lectuals de centreesquerra, d’Acció Catalana, catalanistes a morir, liberals i reformistes en el bon sentit de la paraula. L’esclat de la Guerra Civil i la revolució del 36 els va fer perdre l’oremus. Una mica abans de conèixer Teresa Miquel, el 1974 havia conegut també Joaquim Santasusagna. El vaig visitar ocasionalment al seu domicili del carrer Sardà, i recordo com evocava aquell estiu del 36:
            —Va ser terrible, Nomen. Esgarrifós. Ho recordo com si fos ara, els de la FAI saquejant-ho tot, mobles, sants, el que podien. Escolteu-me, encara sento l’olor a socarrimat de la foguera aquí a la cantonada. A casa estant arribava l’escalfor. Un grapat de trinxeraires, amb barba de set dies, renegant de mala manera. Feien por, creieu-me. I vos voldríeu que tornessin? I ara!
            Teresa Miquel, tot i ser molt religiosa, enfocava la història d’una manera una mica més contemporitzadora. Acceptava que la societat havia d’avançar, que calia cercar un equilibri en les relacions socials, però compartia amb Santasusagna el record espaordit de les vicissituds revolucionàries del temps de la guerra. Donaven constantment la impressió que havien acabat assumint, en canvi, la sublevació i la repressió franquistes amb menor recel, sens dubte per un inconfessat síndrome d’Estocolm, assumint en certa manera l’excusa del propi franquisme que calia una penitència col·lectiva. Patia de pànic visceral als comunistes i no li podia fer veure que els comunistes d’ara no eren els que ella deia. Era quan el seu raonament s’atansava al de Santasusagna i reblava l’argumentari vomitant el papus majúscul de la Passionària:
            —Nomen, aquella donota tota negra a la tribuna, cridant amb el puny enlaire, és la mateixa! És una estampa que posa la pell de gallina, fa feredat. I aquesta és la que ha de tornar?
            Una vegada superat l’esglai, tenia rampells de condescendència. Val a dir que havia viscut la renovació del Concili Vaticà II i s’havia intentat posar al dia en qüestions socials i polítiques. En aquell moment s’aferrava al coll de la Convergència com si l’hi anés l’ànima. Només per una cosa havia donat més d’una vegada el braç a tòrcer: quan va saber que, potser, les Comissions Obreres feien octavetes en català amb faltes d’ortografia. Per un estrany conducte els va fer arribar que allò no es podia permetre de cap manera, que l’anessin a veure i els corregiria primer els pamflets, que la llengua catalana mereixia el respecte de tothom. No m’agrada el que escriviu, els va assegurar, però si ho heu d’escriure escriviu-ho bé. Dit i fet, va estar disposada tothora  a vetllar per la llengua. I no només en aquest cas, ans sempre va oferir la seva col·laboració al servei de l’ús i la difusió del català, de manera exemplarment tenaç, despresa i lleial.
            S’escaigué, cap al 1977, que s’havia de corregir el llibre que Pere Anguera havia escrit ran dels 125 anys de la societat El Círcol. L’autor va sol·licitar a Teresa Miquel que se n’encarregués, i ella s’hi va avenir amb la proposta que repartíssim la feina entre tres: la mateixa Teresa Miquel, la Maria Elena Forniés i jo mateix. Quan Miquel me’n va parlar, de seguida vaig acceptar, sobretot perquè Anguera m’havia explicat abans que seria un treball  ben remunerat. Vam complir l’encàrrec i havent-lo enllestit, Teresa Miquel em disparà:
            —Ah, i respecte al que havíem de cobrar, l’Elena i jo volem demanar que no ens paguin res a nosaltres i que donin a Càritas el que pensaven pagar-nos. No sé si a tu t’agradaria fer el mateix.
            Sóc lent de reflexos, però de seguida vaig entendre que, havent-la alguna vegada intentat fer baixar del burro parlant-li de socialisme, s’imposava una incondicional adhesió a la proposta. I així fou com, amb el lament de la meva migrada butxaca, vaig rebre una inesperada i amable lliçó d’aquella dama.
            Dic dama, i és cert que Teresa Miquel era una senyora distingida en molts aspectes, tal com intento explicar. Pel que fa a l’aparença gastava segons els cànons d’aleshores un look una mica esquerp o rude, i, en la mesura que tingui alguna versemblança la suposició que de vell un s’acaba assemblant al que hagi volgut ser en la vida, reconec en la fotografia seva de maduresa uns trets que em recorden vagament la fesomia distant de Bertrand Russell i els angles distints de Virginia Woolf. No pretenc posar-la al costat d’aquests venerables tòtems, però sí atorgar-li un aire atraient en contra del xiuxiueig corrosiu que va circular sotto voce al seu moment. En efecte, sé que havien corregut uns versets que la caricaturitzaven maliciosament, i que feien aproximadament:
Porta les cames peludes
i les sabates garrudes
i a la verruga té un pèl
la distingida Miquel.
Tot i haver escoltat diverses hipòtesis, no he pogut esbrinar del cert si l’autor va ser un alumne desaprensiu o un col·lega del submón literari, ja més granadet i una mica sorneguer. Res que ens hagi d’escandalitzar més del comú. Acceptem que sota el masclisme latent s’hi estén un tou d’ironia suportable. Ara, el que sí que va haver d’aguantar Teresa Miquel fou l’envestida de tota mena de bèsties discents de segon ensenyament, en forma adolescents impertinents, a l‘Acadèmia Cisneros, on va treballar durant dècades fent repassos i ensenyant grec, llatí, francès i tot el que calgués. Els ganàpies a què em refereixo acudien a aquell antre suposadament acadèmic ubicat al primer pis d’un casalot del carrer de sant Joan, a tocar de l’Hospital. Els mateixos clients de l’establiment l’anomenaven Sis nassos amb humor, desfigurant el castís nom que ostentava, sens dubte aconsellat o imposat per l’omnípoda espanyolitat de l’època. A l’espaiosa entrada de l’edifici hi havia plantificat un híbrid d’estanc i quiosc, on de petit jo hi anava a comprar perquè vivia molt a prop. Però mai no vaig tirar més endins d’aquella entrada.
            Resulta, doncs, que Teresa Miquel treballava allí. Feia també classes al col·legi de ca donya Maria Cortina, també al Centre de Lectura. El seu fort era el francès. Feia encara classes particulars a casa seva, la seva activitat laboral era frenètica. Suposo que li calia aquest excés laboral per arrodonir la mesada, és a dir, que les seves retribucions no devien ser res de l’altre món, ni de bon tros. Està acreditat que posseïa una formació molt sòlida, i, segons ha escrit Ramon Gomis, també era llicenciada, però, per mor de ser republicana i catalanista, en el context reusenc tenia un perfil ben diferent del que preconitzava el director de l’institut de Reus, José Caixés. El senyor Caixés havia oblidat que abans de la República havia estat president del Centre de Lectura. Ara exigia gent d’ordre, sense detalls liberals que poguessin comprometre el centre educatiu, de manera que Teresa Miquel quedava exclosa de la docència a l’institut. Recordo la làpida que fins a finals dels vuitanta presidia l’entrada del centre, col·locada en ocasió de la inauguració de les obres de reforma el 1954, on constava que Bajo la égida de S. E. el Jefe del Estado, Don Francisco Franco Bahamonde, se inauguró...
            Llegeixo, a la semblança que li dedicà Amorós, que Teresa Miquel va ser sempre una dona molt independent, però lliurada generosament a la seva família, primer als pares, després a la família del germà, represaliat severament pel franquisme després de la derrota republicana. La família enyorava terriblement el món perdut, el món d’abans de la guerra, el món reusenc, la Catalunya autonòmica. És una constatació que ella no es va casar, i en el seu ambient casar-se era l’única possibilitat de formar una família. Fos com fos, la seva condició de dona, de republicana i de catalanista en la societat postbèl·lica li va segar qualsevol possibilitat de promoció laboral. El pas del temps simplement va perllongar aquesta dolorosa marginació. Hauria estat estrany que no se li hagués agrejat el caràcter. Puntualitza encara Amorós: El seu rigor i santa obsessió en la defensa de la llengua catalana llavors tan maltractada despertava, entre els alumnes, una reacció contrària, un rebuig decidit en lloc de propiciar un inici de presa de consciència que els fes obrir els ulls davant d’aquelles realitats. No cal insistir que l’autoodi i la maleïda mentalitat d’esclau tenen una llarga tradició entre nosaltres. Només que llavors l’espasa de Damocles era més grollera que la fórmula del con sumo agrado utilitzada pels actuals jutges suprems, sempre, però, amb la inflexible i perseverant obsessió d’anorrear la identitat nacional catalana.
L'escola Teresa Miquel i Pàmies
            Llumenera cultural i revoltada contra l’arrelada servitud lingüística catalana, atenallada per un contracte social opressor, el ròssec religiós i la imposició patriarcal que va potenciar de mala manera el franquisme van contribuir a fer ingrata la vida de Teresa Miquel i Pàmies, a qui, malgrat la resignació i les contradiccions que sovint ens sotgen a tots plegats, hem de reconèixer com a una conciutadana a la qual devem gratitud i honor. Sens dubte, la decisió de l’Ajuntament que posessin el seu nom a una escola de Reus li va endolcir els darrers anys de la vida. Fou un acte de justícia. En el tràngol històric que vivim, tant de bo siguem dignes de l’estima i el respecte a la pròpia llengua que ens va ensenyar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada