dimecres, 14 d’agost de 2019

homenatge íntim a teresa miquel


Vaig tractar una mica la professora Teresa Miquel i Pàmies fa gairebé quaranta anys, cap a la meitat dels setanta, quan formalment s’acabava el franquisme i s’atansava el que avui anomenem règim del 78. Com que ella havia nascut exactament el 1900, ratllava els setanta-cinc. Servidor anava a casa seva, al carrer de santa Anna, sempre a tractar qüestions relatives a la revisió de textos, primer dels que publicàvem a la Revista del Centre de Lectura i després per parlar sobre la correcció de l’original d’un llibre d’encàrrec que havia escrit el company i historiador Pere Anguera. Sota la seva escrupolosa supervisió, ella i jo ens miràvem els papers escrits a màquina. No hi havia gaire costum d’escriure en català ni tampoc ens n’havien ensenyat a l’escola, a més l’habilitat redactora dels articulistes era de vegades galdosa; total que, si bé calia agafar els escrits amb pinces, ella els repassava hàbilment a fi que, apedaçats i cicatritzats, es publiquessin amb la pertinent decència lingüística.
            Era una deixebla de Pompeu Fabra de pedra picada i seguia les lliçons del Mestre ratllant la idolatria. Em ve al cap una vegada, el 1975, que m’havia corregit un text meu i me’l comentava:
—No està malament, però et voldria dir una cosa. Has escrit plat fondo i fondo no és al diccionari, potser ho hauries de treure —es referia al diccionari normatiu Fabra, que venerava per damunt de la Bíblia. Em vaig defensar:
—Ja sé que moltes paraules acabades en o són castellanismes, però sempre he sentit dir camí fondo als pagesos i no ho sabria dir diferent. A més, he llegit un article del Coromines on defensa l’ús de fondo. —En esmentar Coromines, moderadíssimament iconoclasta respecte a Fabra, es va esverar:
—No res, doncs. Si ho diu el Coromines ja podem plegar. No cal respectar el diccionari. Serem a ca l’ample. Tu mateix.
Dòcil, li vaig demanar quina seria l’alternativa. Em va proposar d’escriure plat soper, però el terme no em convencia. Vam rumiar, però no se’ns acudia cap solució. Va cedir a contracor.
—Fes el que vulguis. Deixa plat fondo si no queda cap més remei. No vindrà d’aquí, i, total, si el Coromines ho accepta...
Aconseguit els seu permís tàcit, es va publicar plat fondo. Em va saber greu que Teresa Miquel hagués hagut d’arronsar una mica el nas davant la meva lleu falta de respecte. No li planyia rememorar que, com si hagués estat ahir mateix, s’havia examinat per mestra de català amb ell a la Universitat Autònoma de llavors, a Barcelona, no sé si el 1933, i que Fabra en persona li havia demanat el participi del verb saber. Ella va respondre sabut i llavors Fabra va replicar, a Reus, però, dieu sapigut, a la qual cosa Miquel va sentenciar, no sé el que diem, sé com s’ha de dir. Aquesta anècdota de Teresa Miquel il·lustra que per damunt de tot la guiava el sentit de la rectitud i la voluntat de fer el que calgui seguint la pròpia consciència. La voluntat, ras i curt, de voler endreçar una mica el món on li va pertocar viure, pretensió que en el seu cas, com veurem, se li girà amb una crueltat perversa.
            Diria que la meva relació amb ella era com la que jo tenia amb la meva àvia, alhora de respecte i de profunda discrepància. Per les ocasionals converses que vam tenir, em sembla que Teresa Miquel també tenia aquest doble sentiment envers moltes coses. Alguna vegada havíem parlat dels versos del poeta Amorós, que ell li duia a revisar els primers anys seixanta. No els acabava d’entendre, però acatava la seva literatura. El mateix Amorós ha referit a les seves memòries quin comentari en feia Teresa Miquel:
            —Ja saps que sempre t’ajudaré, Xavier. Però t’he de dir la veritat: per a nosaltres, això que fas no és poesia. No sé exactament què és, però poesia, no.
            El nosaltres es referia a Joaquim Santasusagna, un altra bon amic de Xavier Amorós. Santasusagna era coetani de Miquel, un dels anomenats noucentistes reusencs, que van viure l’eufòria de la proclamació de la Segona República poc després de complir trenta anys. Tots dos eren intel·lectuals de centreesquerra, d’Acció Catalana, catalanistes a morir, liberals i reformistes en el bon sentit de la paraula. L’esclat de la Guerra Civil i la revolució del 36 els va fer perdre l’oremus. Una mica abans de conèixer Teresa Miquel, el 1974 havia conegut també Joaquim Santasusagna. El vaig visitar ocasionalment al seu domicili del carrer Sardà, i recordo com evocava aquell estiu del 36:
            —Va ser terrible, Nomen. Esgarrifós. Ho recordo com si fos ara, els de la FAI saquejant-ho tot, mobles, sants, el que podien. Escolteu-me, encara sento l’olor a socarrimat de la foguera aquí a la cantonada. A casa estant arribava l’escalfor. Un grapat de trinxeraires, amb barba de set dies, renegant de mala manera. Feien por, creieu-me. I vos voldríeu que tornessin? I ara!
            Teresa Miquel, tot i ser molt religiosa, enfocava la història d’una manera una mica més contemporitzadora. Acceptava que la societat havia d’avançar, que calia cercar un equilibri en les relacions socials, però compartia amb Santasusagna el record espaordit de les vicissituds revolucionàries del temps de la guerra. Donaven constantment la impressió que havien acabat assumint, en canvi, la sublevació i la repressió franquistes amb menor recel, sens dubte per un inconfessat síndrome d’Estocolm, assumint en certa manera l’excusa del propi franquisme que calia una penitència col·lectiva. Patia de pànic visceral als comunistes i no li podia fer veure que els comunistes d’ara no eren els que ella deia. Era quan el seu raonament s’atansava al de Santasusagna i reblava l’argumentari vomitant el papus majúscul de la Passionària:
            —Nomen, aquella donota tota negra a la tribuna, cridant amb el puny enlaire, és la mateixa! És una estampa que posa la pell de gallina, fa feredat. I aquesta és la que ha de tornar?
            Una vegada superat l’esglai, tenia rampells de condescendència. Val a dir que havia viscut la renovació del Concili Vaticà II i s’havia intentat posar al dia en qüestions socials i polítiques. En aquell moment s’aferrava al coll de la Convergència com si l’hi anés l’ànima. Només per una cosa havia donat més d’una vegada el braç a tòrcer: quan va saber que, potser, les Comissions Obreres feien octavetes en català amb faltes d’ortografia. Per un estrany conducte els va fer arribar que allò no es podia permetre de cap manera, que l’anessin a veure i els corregiria primer els pamflets, que la llengua catalana mereixia el respecte de tothom. No m’agrada el que escriviu, els va assegurar, però si ho heu d’escriure escriviu-ho bé. Dit i fet, va estar disposada tothora  a vetllar per la llengua. I no només en aquest cas, ans sempre va oferir la seva col·laboració al servei de l’ús i la difusió del català, de manera exemplarment tenaç, despresa i lleial.
            S’escaigué, cap al 1977, que s’havia de corregir el llibre que Pere Anguera havia escrit ran dels 125 anys de la societat El Círcol. L’autor va sol·licitar a Teresa Miquel que se n’encarregués, i ella s’hi va avenir amb la proposta que repartíssim la feina entre tres: la mateixa Teresa Miquel, la Maria Elena Forniés i jo mateix. Quan Miquel me’n va parlar, de seguida vaig acceptar, sobretot perquè Anguera m’havia explicat abans que seria un treball  ben remunerat. Vam complir l’encàrrec i havent-lo enllestit, Teresa Miquel em disparà:
            —Ah, i respecte al que havíem de cobrar, l’Elena i jo volem demanar que no ens paguin res a nosaltres i que donin a Càritas el que pensaven pagar-nos. No sé si a tu t’agradaria fer el mateix.
            Sóc lent de reflexos, però de seguida vaig entendre que, havent-la alguna vegada intentat fer baixar del burro parlant-li de socialisme, s’imposava una incondicional adhesió a la proposta. I així fou com, amb el lament de la meva migrada butxaca, vaig rebre una inesperada i amable lliçó d’aquella dama.
            Dic dama, i és cert que Teresa Miquel era una senyora distingida en molts aspectes, tal com intento explicar. Pel que fa a l’aparença gastava segons els cànons d’aleshores un look una mica esquerp o rude, i, en la mesura que tingui alguna versemblança la suposició que de vell un s’acaba assemblant al que hagi volgut ser en la vida, reconec en la fotografia seva de maduresa uns trets que em recorden vagament la fesomia distant de Bertrand Russell i els angles distints de Virginia Woolf. No pretenc posar-la al costat d’aquests venerables tòtems, però sí atorgar-li un aire atraient en contra del xiuxiueig corrosiu que va circular sotto voce al seu moment. En efecte, sé que havien corregut uns versets que la caricaturitzaven maliciosament, i que feien aproximadament:
Porta les cames peludes
i les sabates garrudes
i a la verruga té un pèl
la distingida Miquel.
Tot i haver escoltat diverses hipòtesis, no he pogut esbrinar del cert si l’autor va ser un alumne desaprensiu o un col·lega del submón literari, ja més granadet i una mica sorneguer. Res que ens hagi d’escandalitzar més del comú. Acceptem que sota el masclisme latent s’hi estén un tou d’ironia suportable. Ara, el que sí que va haver d’aguantar Teresa Miquel fou l’envestida de tota mena de bèsties discents de segon ensenyament, en forma adolescents impertinents, a l‘Acadèmia Cisneros, on va treballar durant dècades fent repassos i ensenyant grec, llatí, francès i tot el que calgués. Els ganàpies a què em refereixo acudien a aquell antre suposadament acadèmic ubicat al primer pis d’un casalot del carrer de sant Joan, a tocar de l’Hospital. Els mateixos clients de l’establiment l’anomenaven Sis nassos amb humor, desfigurant el castís nom que ostentava, sens dubte aconsellat o imposat per l’omnípoda espanyolitat de l’època. A l’espaiosa entrada de l’edifici hi havia plantificat un híbrid d’estanc i quiosc, on de petit jo hi anava a comprar perquè vivia molt a prop. Però mai no vaig tirar més endins d’aquella entrada.
            Resulta, doncs, que Teresa Miquel treballava allí. Feia també classes al col·legi de ca donya Maria Cortina, també al Centre de Lectura. El seu fort era el francès. Feia encara classes particulars a casa seva, la seva activitat laboral era frenètica. Suposo que li calia aquest excés laboral per arrodonir la mesada, és a dir, que les seves retribucions no devien ser res de l’altre món, ni de bon tros. Està acreditat que posseïa una formació molt sòlida, i, segons ha escrit Ramon Gomis, també era llicenciada, però, per mor de ser republicana i catalanista, en el context reusenc tenia un perfil ben diferent del que preconitzava el director de l’institut de Reus, José Caixés. El senyor Caixés havia oblidat que abans de la República havia estat president del Centre de Lectura. Ara exigia gent d’ordre, sense detalls liberals que poguessin comprometre el centre educatiu, de manera que Teresa Miquel quedava exclosa de la docència a l’institut. Recordo la làpida que fins a finals dels vuitanta presidia l’entrada del centre, col·locada en ocasió de la inauguració de les obres de reforma el 1954, on constava que Bajo la égida de S. E. el Jefe del Estado, Don Francisco Franco Bahamonde, se inauguró...
            Llegeixo, a la semblança que li dedicà Amorós, que Teresa Miquel va ser sempre una dona molt independent, però lliurada generosament a la seva família, primer als pares, després a la família del germà, represaliat severament pel franquisme després de la derrota republicana. La família enyorava terriblement el món perdut, el món d’abans de la guerra, el món reusenc, la Catalunya autonòmica. És una constatació que ella no es va casar, i en el seu ambient casar-se era l’única possibilitat de formar una família. Fos com fos, la seva condició de dona, de republicana i de catalanista en la societat postbèl·lica li va segar qualsevol possibilitat de promoció laboral. El pas del temps simplement va perllongar aquesta dolorosa marginació. Hauria estat estrany que no se li hagués agrejat el caràcter. Puntualitza encara Amorós: El seu rigor i santa obsessió en la defensa de la llengua catalana llavors tan maltractada despertava, entre els alumnes, una reacció contrària, un rebuig decidit en lloc de propiciar un inici de presa de consciència que els fes obrir els ulls davant d’aquelles realitats. No cal insistir que l’autoodi i la maleïda mentalitat d’esclau tenen una llarga tradició entre nosaltres. Només que llavors l’espasa de Damocles era més grollera que la fórmula del con sumo agrado utilitzada pels actuals jutges suprems, sempre, però, amb la inflexible i perseverant obsessió d’anorrear la identitat nacional catalana.
L'escola Teresa Miquel i Pàmies
            Llumenera cultural i revoltada contra l’arrelada servitud lingüística catalana, atenallada per un contracte social opressor, el ròssec religiós i la imposició patriarcal que va potenciar de mala manera el franquisme van contribuir a fer ingrata la vida de Teresa Miquel i Pàmies, a qui, malgrat la resignació i les contradiccions que sovint ens sotgen a tots plegats, hem de reconèixer com a una conciutadana a la qual devem gratitud i honor. Sens dubte, la decisió de l’Ajuntament que posessin el seu nom a una escola de Reus li va endolcir els darrers anys de la vida. Fou un acte de justícia. En el tràngol històric que vivim, tant de bo siguem dignes de l’estima i el respecte a la pròpia llengua que ens va ensenyar.

diumenge, 19 de maig de 2019

"pensión bahía" o la flaire d'aiguarràs

El Xavier Fort i Bofill, que era més gran que nosaltres, ens va explicar que estava a punt de firmar un contracte per escriure una biografia de Joan Puig i Ferreter i per celebrar-ho ens va convidar:
—Pere, ara sí que et passaré la mà per la cara. Seré algú com a literat i com a historiador. Va, acompanyeu-me a casa i ho celebrarem.
Però resulta que no va trobar gens de xumerri al pis. De fet, segurament tampoc no va escriure la biografia ni va arribar a firmar el contracte.
—Escolteu, la mare s’ha endut la clau del bufet, us convido al que vulgueu al Cafè de l’Òpera –ens va proposar després de comprovar que no podia obrir la porta d’un moble.
De manera que tots tres, el Xavier, el Pere Anguera i un servidor vam enfilar cap a la Rambla. Era una tarda de gener del 1976. En arribar a la plaça de Catalunya ja s’havia fet fosc i llavors el Pere va recordar que havia de telefonar al Salvador Juanpere:
—Si m’espereu cinc minuts, pujo un moment a la pensió. És que tinc el número a l’habitació. —Aquells dies, el Pere, el Salvador i jo, oficiant d’estudiants, vivíem a Barcelona, allotjats a l’establiment anomenat “Pensión Bahía”, a un pis alt del començament del carrer de la Canuda, entrant per la Rambla a la dreta.
Fotomuntatge de Salvador Juanpere (2011).
—Eh, t’acompanyem, oi? —féu el Xavier i tots tres vam tirar escales amunt.
Ens va obrir el senyor Josep, l’amo de la pensió. Duia, com duia sovint, un potet de pintura i un pinzellet amb què repintava les rascadetes que apareixien als llocs mes inversemblants. Ell i la seva dona vigilaven sense treva l’estat impecable dels esmalts de tots els corredors i portes de la casa. Per exemple, si entraves amb una bossa a la pensió, automàticament la dona treia mig cos per qualsevol porta i suaument t’amollava:
—Perdoni, eh que anirà en compte amb la pintura, és que el Josep ho acaba de repassar. Miri, ja veu que tenim aquesta mania. Passi, passi, moltes gràcies.
I si no eres destre a encauar-te al teu habitacle encara perseverava:
—Li ho dic perquè les cremalleres d’aquestes bosses ho rasquen tot i per res del món voldria que se li taqués la bossa.
Una habitació de la pensió, a l'actualitat (web hotelscan.com).
Cal afegir que la flaire d’aiguarràs és inseparable del record d’aquella casa? Doncs bé, allí teníem el senyor Josep. El Pere li demanà per trucar.
—És a Barcelona i diu que quatre paraules? Faci. Però vigili amb aquesta paret del darrera. Encara té la pintura fresca, l’aviso perquè no es taqui.
Va resultar que el Salvador no hi era i vam tirar Rambla avall cap al Cafè de l’Òpera. Recordo, per la seva singularitat, el que va demanar el Xavier a un cambrer que no seria correcte qualificar de jove:
—Un chartreuse verd. No el confongui amb el groc, sisplau.
El dependent rumià només un segon, just quan un noi vestit del tot informalment li sol·licità un cafè de manera també estrafolària:
—Em poses un moka, perla? —petició que va destarotar el cambrer, el qual va haver de demanar:
—Perdoni, senyor, m’ha dit verd o groc?
El Xavier es begué el chartreuse, nosaltres una cervesa. Arribà l’hora de pagar. El Xavier es regirà les butxaques com si no trobés el que buscava.
—Pere, si et plau, que et sabria greu pagar-ho? Es veu que amb el tràngol m’he deixat la cartera a casa. Un altre dia ho trobarem—El Xavier se les sabia totes!
Vam tornar a la Rambla i recorríem el trajecte d’abans però ara en sentit contrari. En aquell moment se’ns acostà un individu enlairant una gran silueta de cartró amb la foto d’una banyista molt bronzejada de mida natural que duia un biquini blanc. Era un anunci de Coppertone i l’individu declarava cridant que l’acabava de xurar d’una farmàcia. Aquest estrafolari portador era el poeta Josep Maria Servià, conegut del Pere i que anys a venir aconseguiria disposar d’un programa radiofònic, em sembla recordar que a Catalunya Ràdio, des d’on recitar la seva obra. Aquell dia ens parlava amb eufòria tot exhibint la banyista:
—He lligat, he lligat —repetia.
Imatge relacionada
La noia de la silueta, en un altre anunci.
No recordo ara les circumstàncies exactes que ho motivaren, però la qüestió és que en arribar a la font de Canaletes vam tornar a pujar a la “Pensión  Bahía”. Érem els tres d’abans més el Josep Maria Servià, abraçat a la banyista.
El senyor Josep ens va tornar a obrir. Els primers a passar foren el Josep Maria i la banyista. El poeta li va demanar d’anar al lavabo i va deixar aparcada la banyista, podríem dir, al rebedor, recolzada a la paret. Llavors, el senyor Josep, que d’ençà el primer moment de veure-la manifestava inqüestionables símptomes de sorpresa, verbalitzà la seva por:
—Vagin en compte, per favor. Si no els sap greu, aquí no la deixin aquesta senyoreta, es que pot ratllar la paret, aquests cartrons són tan durs...
De ben segur que només es va tranquil·litzar quan, al cap de cinc minuts, havíem tocat el dos una altra vegada i la noia ja era escales avall.

dijous, 28 de març de 2019

ús de la paraula, per xavier ferré

Revista del Centre de Lectura
Revista digital d'opinió i pensament
Novena època. 2013 - ISSN electrònic: 2013-8989
Escrit per Xavier Ferré Trill | Amb data: 25 Març 2019

Nomen, amb exposició sistemàtica, caracteritza l’evolució literària de Xavier Amorós. Es tracta d’un model de treball útil per a explicar fonamentalment el pas de la poesia a la memòria autobiogràfica que, sota diversos registres, pot arribar a caracteritzar la “generació” que irromp a la primera meitat dels anys quaranta i es projecta als anys cinquanta i seixanta.
Antoni Nomen: Xavier Amorós o el temps recuperat, Edicions del Centre de Lectura, Reus, 2017, 139 pp.

L’aplec de treballs –publicats i inèdits– que Nomen Xatruch formalitza en aquest estudi no és una evasió sentimental (ara tan a l’ús com a deformació neoburgesa de la literatura de cap de setmana i top ten de mercantilització) que vol i dol (!) captar  l’arquetipus literari d’un autor. Crec que Antoni Nomen, malgrat alguna reiteració entre article i article editat, assoleix –amb domini bibliogràfic de referents de la crítica com Roland Barthes, Sartre, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joaquim Marco i el referent canònic del memorialisme autobiogràfic, Philippe Lejeune– una manera d’explicar una biografia intel·lectual que, en el cas que ens ocupa, ésdevé biografia literària. Els dos capitols –“Discursos” (I i II)– vénen a definir els recursos i la finalitat del record amorosià. Tècniques narratives emprades –el caràcter de l’anècdota– i, el que és més notori, el trànsit de la poesia a la narrativa memorialística, constitueix l’autèntica pedra de toc del que vol remarcar l’autor –l’autenticitat, allò versemblant– al voltant de l’obra de Xavier Amorós.
Sigui obra fractal imperfecta –origen d’orígens que intersecten, es reprodueixen i es projecten– o polimodal –manera d’explicar una realitat viscuda– queden clars els modes i tonalitats expressius, que una obra opera des de la poesia introspectiva, a una de més “socialitzada”, que pretén de recollir el pols del temps. I degué ser aquesta darrera forma de producció (‘poiesi’, ‘poesia’ significa ‘producció’) la que dugué a Amorós a bastir un quadre vital que, com gairebé sempre s’esdevé, es compon de diversos espais memoritzats.
El pas –els títols són significatius– d’Enyoro la terra (1957)a Sóc a la terra (1957) (metafora del sentit del realisme històric a esdevenir) evidencia la identificació amb el que hom viu, més que no pas amb la nostàlgia passatista –simbolitzada en el vilatge de Pradell– que, per bé que fase necessària de reconeixement d’una identitat, no arriba a culminar la fase de compromís actiu amb el present. Un cert romanticisme conscient (tan denostat pel “progressisme” cosmopolita i els seus  intel·lectuals orgànics) és condició necessària d’un posterior realisme (civicopolític). Nomen deixa clara aquesta transició –el capítol “Potser un programa poètic” (pp. 73-81)– que és la que deu explicar el compromís d’Amorós amb els seus Temps estranys, precedits de l’adolescència explicada a L’agulla en un paller.
Cal, doncs, valorar el sentit de l’us de la paraula: com se n’afaiçona un significat final amb diverses gradacions. Aquest, segurament, és un dels objectes de la reflexió del físic Antoni Nomen, i no tan sols, evidenciar una figura, o forma, testimonial. Tota literatura és –o n’hauria de ser– testimonial, però el que cal esbrinar-ne és la finalitat: versemblant, o falsa; aproximació a la veritat viscuda, o construcció de la mentida.
Del que resta exposat a Xavier Amorós o el temps recuperat caldrà retenir, almenys, dos aspectes. L´un: l’evolució literària d’Amorós, si més no en la forma poètica, té coincidències amb autors del país –reflex d’una generació– com el traspassat poeta valencià Lluís Alpera Leiva (1938-2019), marcat als anys seixanta pel materialisme històric aplicat a la literatura (o realisme històric). El segon és que la literatura meorialística, o autobiogràfica (d’Amorós) serveix per a copsar el pas de la privacitat a l’ús públic de la memòria, com reflecteix exactament Nomen al capítol “L’institut de Reus dins el mite literari de la ciutat” pp. 39-66). És a dir, la historicitat de la narrativa només ho és de facto si només acompleix la funció de comprendre el lector dins el seu context col·lectiu. Arribar a aquest estadi no és gens fàcil: marrades i dubtes (reconeguts per l’autor objecte d’estudi), com es desprèn en ocasions en la impressió de Nomen a l’hora de concretar la dimensió literària d’Amorós. Però reflectir –fins i tot– un estat d’ànim d’una època suposa, sobretot, saber endinsar-se en el micromón del subjecte i les seves relacions –i ascendents– coetanis.[1] Que és el que acaba aconseguint Nomen al voltant de la reflexió sobre “el temps recuperat”, fet de miques (el fet, com em comentà en una ocasió el sociòleg Lluís-Vicent Aracil, de ser “drapaire del temps”, o què és un historiador?), perfils coetanis i records intermitents, sense caure, però, en el postmodern fragmentalisme (sense sentit) i, per contra, sempre abocats a un fi: “cada amistat personalitza un ambient, ens introdueix a una de les minúscules societats amb què es descompon la civitas” (p. 15).
L”Epíleg recapitulatori” (pp. 135-139), oportú per sintètic de tot l’estudi nomenià, fa pensar que, tad o d’hora, l’ecriptura és una forma d’abocar-se al propi destí. Assaig de referència per a l’estudi d’altres anamnesis anb vocació ferma d’autoexplicar-se a través de l’explicació de la pròpia causalitat.

[1] Fet a concretar possiblement en la publicació, encara pendent, de la correspondència de  Xavier Amorós. Encara que és de molta utilitat –també per a palesar-ne la ideologia literària– No hi ha festa que valgui (1984), obra reproduïda al Vol I de l’Obra Completa de Xavier Amorós (2004), pp. 493-617.

https://www.centrelectura.cat/revistadigital/?p=2074

dijous, 20 de setembre de 2018

visita a joan de la rúbia

Ahir vaig visitar a casa seva, al carrer dels Tallers, Joan de la Rúbia. Em va explicar que, al cap de 45 anys d'haver-ne marxat, s'està pensant si tornar a viure a Reus. El pis on viu a Barcelona és una illa en un oceà de pisos turístics i tem que qualsevol dia n'hagi de tocar el dos amb la cua entre cames. Vam donar un tomb pel barri. La greu malaltia que va patir fa un parell d'anys el limita físicament una mica i també és conscient del desgast que el temps imprimeix a les nostres ànimes malmeses, no obstant el vaig trobar animat i barrinant encara nous projectes. Vam xerrar durant cinc hores, és un màquina recuperant records. El seu doll verbal té algun parió amb el del prohom Xavier Amorós, i penso si algun component a l'aire o a l'aigua de Reus no poden ser responsables d'aquesta facultat notòria. Li demano dades sobre la seva biografia, detalls, aclariments: així puc anar arrodonint el paper de sota que escric sobre ell. De vegades, una rucada, aclarir un detall minúscul et duu de corcó. Hi ha altra gent a qui, un moment o altre, he pidolat informació amb aquesta finalitat: Quim Basora m'ha parlat del barri de les Basses; Joan Ferran, del seu cosí Miquel Escudero; Montse Farrés i Ramon Sans m'han facilitat la foto a la Mola d'Estat; Antoni Zaragoza, la de cal Boada. Els estic agraït.

Joan de la Rúbia al carrer d'Elisabets (BCN 19.09.18)

JOAN DE LA RÚBIA va néixer a Reus el 1952 i hi visqué fins als vint-i-un anys. Als seus versos trobem referències a la pertinença, d'ell i del seu germà Josep, a les colles de brivalls o adolescents que, durant la seva primera adolescència, pul·lulaven pels barris i els defores de la ciutat. Aquests indrets reusencs tenien un marcat regust rural, i aleshores la vida popular estava amarada d'un costumisme avui definitivament perdut. El casc antic de la ciutat encara era igual al del segle XIX i els barris nous no es començarien a construir fins a final dels anys seixanta. Les colles s'esbatussaven sovint i en les escaramusses practicades hi intervenia el també poeta Quim Besora, que ha al·ludit en diverses poesies seves als esbarjos de carrer en què participaven, a mig camí entre jocs i entremaliadures. Tots dos vivien al barri de les Basses: Joan de la Rúbia al carrer de la Galera i Quim Basora al carrer de Galió, travessia del primer. A la travessia següent, al carrer Pubill Oriol, hi havia cal Boada, una taverna popular on s'aplegava una colla d'artistes i lletraferits locals, entre els quals Ramon Muntanyola, Josep Maria Baiges, Xavier Amorós i Josep Maria Guix. Però, tot i la coincidència geogràfica, la tertúlia d'aquests personatges no tenia cap tracte amb els dos joves futurs poetes, llavors unes criatures trenta anys més joves que els tertulians esmentats.      
Cal Boada, al voltant del 1960 (Foto: Arxiu Anzame)
        Els pares de Joan de la Rúbia havien arribat a Reus pocs anys abans del seu naixement, per dir-ho poèticament, amb algunes ferides. La mare, Lucía García, amb la ferida de la persecució política franquista, després de recórrer mig Espanya. Era de Labrada, al sur de la província d'Àvila. El pare, Víctor de la Rubia, nascut a Almadén en una família de miners, fugia de la ferida de la pobresa. Lucía, la mare, ja tenia bastants fills de tres matrimonis anteriors, i d'aquest quart matrimoni en naixerien dos més, Josep i Joan.
         Va cursar uns estudis bàsics de formació professional a l'Escola del Treball de Reus i aviat va entrar a treballar de bobinador en un taller de motors elèctrics. Cap als vint anys es va sentit poderosament atret pel món de la cançó catalana i va provar, un poc temps, de fer algunes cançons i de donar-se a conèixer com a cantant. Influït per l'amistat amb Josep Pedrol, el 1973 es traslladà a Barcelona, on va entrar en contacte amb diversos poetes, músics i actors llavors incipients, com són ara, Enric Maas, Teresa Bertran, Joaquim Blasco, Anton Massó i Enric Armengol. Ha fixat la base residencial, d'aleshores ençà, al centre de Barcelona, al carrer dels Tallers, a tocar d'on anys a venir viuria l'escriptor xilè Roberto Bolaños, contemporani seu i llavors desconegut per tothom, però després esdevingut un autor de culte. De la Rúbia només tornarà a Reus de visita, molt de tant en tant, però circumstancialment ha viscut temporades a Mont-ral, a Marçà, a Torroelles de Montgrí i a Mollet del Vallès. Al llarg de la vida ha exercit intermitentment ocupacions laborals variades: obrer industrial, carter, auxiliar en editorials, guarda d'un refugi de muntanya a Mont-ral i assistent a un consultori mèdic. Des de jove ha persistit a escriure poesia. Va començar a publicar-ne el 1977. El 1981, amb Amaïla, va guanyar el premi López-Picó de poesia. El 1982 va publicar en dos volums l'obra poètica de Miquel Escudero, mort el 1978.
A l'esquerra, amb uns amics a la Mola d'Estat, 1972 (Foto: Ramon Sans)
       Joan de la Rúbia és un poeta a qui plauen de vegades els ritmes de les cançons (no debades, la seva experiència juvenil com a cantant), d’altres vegades les imatges oníriques, sovint surreals i misterioses, que recorden Lautréamont o Foix. El 2006, després d'un perllongat silenci editorial, va publicar un nou llibre, L'illa de l'ermità, que, coneixent el seu periple vital, és fàcil endevinar que es refereix directament a ell mateix. 
      L'abril de 2015 va participar, també a Reus, al recital "Incitació al poeticidi". Durant l'estiu d'aquest any em va facilitar l'accés, a Barcelona, al seu fons documental relatiu apoeta Miquel Escudero. Aquest petit arxiu, on va reunir de manera providencial poc després de la mort d'Escudero tot de documents i originals que altrament s'haurien perdut sense remei, és de valor immens pels interessats en la seva obra. La consulta em va fornir aclariments i documentació per un article sobre Miquel Escudero que vaig publicar el juliol a la revista NW.
Joan de la Rúbia (dreta) amb Xavier Amorós (Reus, 18.04.15)


  • Sobre L'illa de l'ermità, clica aquí.
  • Llegeix l'article "Miquel Escudero, entre el record i el mite" (NW, núm 40, juliol 2015) clicant aquí.

dimecres, 16 de maig de 2018

víctor labrado: narrar la història que s'esmuny

Víctor Labrado va néixer el 1956 a Sueca. Tòpicament es repeteix que Sueca és un poble d’escriptors. És inqüestionable que la figura fora mesura del seu convilatà Joan Fuster va esperonar la passió per l'educació, la llengua i la literatura —també— en un parell de suecans, ara ja per damunt de la seixantena, que entre altres coses han destacat pel conreu d’allò que grosso modo podríem qualificar com a crònica del passat recent, un passat encara present a la memòria col·lectiva i que alhora s’esmuny del record perquè del 1975 ençà ha anat deixant de ser actualitat quotidiana. Tots dos van començar la seva labor professional a l’ensenyament. L’un d’aquests escriptors és Josep Franco (1955), autor del best-seller L’últim roder (1986), una narració emmarcada en el bandolerisme valencià decimonònic. Franco va novel·lar a la trilogia integrada per Calidoscopi (1983), Aldebaran (1988) i Rapsòdia (1992) la història respectiva de l’anarquisme, la República i el franquisme a Sueca. L’altre escriptor és Víctor Labrado, autor també d’una trilogia amb voluntat testimonial, situada a unes coordenades històriques idèntiques i localitzada a l’Horta Sud, de la Ribera Baixa i de la Safor. Centro el comentari en aquesta darrera trilogia.
Inicia la trilogia de Labrado l’obra La guerra de quatre (2002), on descriu els antecedents i l’actuació d’un grup de maquis urbà a Benetússer, prop de València. Amb voluntat d’objectivisme desmitificador, hi relata les mesquineses personals que s’amaguen darrere d’alguns fets bèl·lics que, accidentals en el seu moment, comporten potents repercussions al cap d’uns quants anys. Hi llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps, processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions a conveniència. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Ras i curt, el lliurament d’una altra crònica política de l’Espanya sinistra de la dècada dels quaranta, l’enèsima constatació que la Guerra Civil encara no havia acabat.
El segon lliurament, Quan anàvem a l'estraperlo (2004), és el testimoni de la picaresca dels pobres, contemporània a La guerra de quatre, “per guanyar-se el pa de cada dia provant de burlar l’autoritat.” És l’època de racionament dels aliments bàsics, de misèria i de fam extremes. En una cursa atrafegada, desafiant tothora la vigilància bel·ligerant i omnipresent de la guàrdia civil, el jove protagonista de la novel·la recorre pobles i ciutats entre València i Alacant. El protagonista relata les seves peripècies en primera persona. Assistim a un desafiament que de vegades resulta fatal per part dels estraperlistes. En trens atrotinats o dalt d’una bicicleta atapeïda fins a límits inversemblants, el nostre heroi —o antiheroi— trafica clandestinament amb arròs, blat, oli o sardines, productes oficialment intervinguts i amb els quals comercia de sotamà a l’actiu i productiu mercat negre de l’època. De pas, intuïm que aquesta mena de comerç se situa a la base d’algun enriquiment posterior, convenientment blanquejat temps a venir. Deutora de la novel·la picaresca castellana, d’El Lazarillo fins a Pascual Duarte, la narració de Labrado està construïda a partir d’una successió encadenada d’anècdotes o d’aventures que conformen el gruix del discurs i que, enllà de la pròpia entitat psicològica del narrador/protagonista, esdevenen l’autèntic personatge de la història relatada. Emparentada també amb la cruesa i l’humor dels escriptors del sud americans i amb els recursos del realisme italià de postguerra, tant literaris com cinematogràfics, el seu relat opta pel registre fotogràfic i el distanciament emocional. A destacar l’adequació de l’estil discursiu amb la història argumental, que li permet superar amb encert el risc de l’anacronisme inherent al tema triat.
No mataràs (2015), la tercera part de la trilogia, va significar per Labrado un laboriós esforç de documentació. El tou de la novel·la és el  registre fidedigne de certs episodis de la biografia de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home “alt, prim i ben tallat”, que l’any 1936 era un dels millors jugadors de raspall de la Safor, el joc tradicional i popular de pilota esdevingut una institució social en aquesta comarca del País Valencià. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica —si no tragicocòmica— quan els anarquistes ostenten el poder, el joc s’acaba bruscament per ell. Amenaçat per l’esquerra primer i acabada la guerra perseguit per la dreta, Pepe el Carinyo és presentat per Labrado com “el símbol d’un món que s’acaba i de la partida que tants valencians van perdre, ofegats entre dos bàndols”.  És condemnat per les autoritats franquistes. “S’amaga i desafia. El que no fa és resignar-se a podrir-se a la presó tots els anys que els vencedors li han posat de condemna.” Contacta amb els maquis perquè fuig a la muntanya i allà hi coincideix. Però de fet exerceix més de bandoler que no pas de guerriller. No s’allunya mai del seu entorn geogràfic i social, ni s’enquadra en cap disciplina de partit. Té l’orgull, la tristor i la punta de misteri que trobem als maquis de les novel·les de Juan Marsé. Actua en nom propi, recolzat en el seu prestigi personal i buscant empara en els seus amics. El seu caràcter decidit i una excel·lent condició física li permeten revoltar-se amb una certa eficàcia, però, frustrat per la falta d’expectatives vitals, troba la mort en un intent de fugida que té molt de suïcidi. La seva llegenda acaba agafant dimensions mítiques. Aquell home valent i bo es va convertir a contracor en un heroi popular, en definitiva, en l’últim roder valencià.
Simbòlicament, la crònica de Labrado és la de les successives derrotes socials derivades de la insurrecció franquista: la violència dels capitostos de la FAI durant la guerra, la repressió sistemàtica del franquisme a la postguerra. La seva originalitat rau al diàleg latent que el narrador estableix amb l’acció que ens és narrada: per un costat es manté en una oralitat que li permet transcriure amb resultat òptim els recursos expressius del valencià viu, per l’altre es manté documentalment fidel als fets esdevinguts —una fidelitat obsessiva. De manera que supera el costumisme i la temptació moralitzant inherents a l’escriptura proposada amb l’atractiva combinació d’humor i de testimoniatge. Altrament, el microcosmos de la novel·la és el d’un món local o comarcal que s’extingeix, centrat en la competició tradicional del raspall però també estesa a les restants formes de vida quotidianes, de manera que és també la constatació sociològica —amb la corresponent càrrega nostàlgica— del canvi dels usos socials que inexorablement comporta el simple pas del temps i que a l’ensems, en el nostres cas, es produeix en simbiosi amb els envitricolls polítics del primer franquisme. El retaule de Labrado il·lustra amb solvència, doncs, l’anorreament persistent d’una forma de civilitat, a la qual al·ludeix el precepte bíblic amb què titula l’obra.
Antoni Nomen

dimarts, 10 d’abril de 2018

xavier amorós, escriure contra l'oblit

            L’escriptor Xavier Amorós Solà va néixer a Reus el 7 d’abril de 1923. Ha arribat a la respectable edat de 95 anys mantenint una proverbial activitat de conversador, qualificada per ell de xerraire, que li fa evocar sovint, amb absoluta lucidesa, tot de vivències situades a les galeries profundes de la seva producció literària.
            El seu pare era fill de Pradell i de petit havia vingut a Reus a aprendre l’ofici de dependent en una botiga de roba. Va prosperar i el 1911, amb dos altres socis, va poder establir-se pel seu compte al carrer de Llovera, el rovell de l’ou del comerç local. La infància d’Amorós va transcórrer, docs, al si d’aquesta petita burgesia comarcal, però l’assossegament en què vivia va quedar alterat ran de la Guerra Civil.
            La tardor de 1937, després dels primers bombardeigs de Reus per l’aviació feixista, la família decidí enviar-lo a cals avis de Pradell, on passa nou mesos, fins al començament de la batalla de l’Ebre. L’estada al poble del seu pare, en contacte amb la natura esquerpa de la vida rural i amb els esdeveniments bèl·lics, esdevindrà una experiència adolescent iniciàtica que operarà en la consciència de l’escriptor com a substrat de la seva escriptura posterior.
La mort sobtada del seu pare, l’octubre de 1941, fa que hagi de renunciar als estudis universitaris per centrar-se a col·laborar al comerç d’on era soci. Partint d’una incipient vocació juvenil, l’escriptura primerenca d’Amorós és deutora de les nombroses relacions socials de l’autor i sobretot del contacte amb algunes persones lletraferides. Als anys immediatament posteriors a la Guerra Civil es va apropar a supervivents de l’època republicana, nostàlgics del noucentisme i de la Catalunya autònoma. Fou la inqüestionable convicció catalanista de gent com els germans Teresa i Josep Miquel o Joaquim Santasusagna que el va decidir a la total fidelitat literària vers la llengua pròpia. Amb el temps, les consideracions dels discrepants de la dictadura, l’enyorament dels vells republicans i la incòmoda pressió del franquisme li fan prendre consciència de la naturalesa del règim i se’n distancia progressivament.
Fins als 35 anys la seva dispersa pràctica literària es va resoldre a través d’uns versos plens de metàfores elegants, epígon estètic dels tòpics que la versió catalana de la poesia postsimbolista havia desplegat i, per tant, poc personal. Després d’haver-se casat el 1952, aïllat a Reus, no aconseguia traduir en termes literaris la humanització del paisatge en què la seva identitat poètica intentava refugiar-se.
La superació d’aquesta crisi va permetre a Amorós l’assoliment de la particular personalitat literària: per un costat la trobada en la «realitat quotidiana» d’allò que és autèntic, per l’altra l’«expressió autobiogràfica» d’aquesta realitat. L’esperó concret, acostant-se ja el 1960, fou el camí nostàlgic, a partir de textos d’Ungaretti i d’Espriu. El retorn narratiu a Pradell, el poble del pare, li permet (re)trobar l’autenticitat que perseguia. L’exploració, en bona part intuïtiva, i diverses lectures aïllades, assimilades mitjançant una original formulació personal, l’endinsen a la producció de poesies amb contingut social o històric.
Alhora, la utilització d’elements extrets de la realitat immediata el va portar a recordar-ne els antecedents històrics anteriors al 1939, encara relativament presents i sobre els quals pesava el silenci imposat per la propaganda oficial franquista. L’exercici proposat de sinceritat el condueix a l’autobiografia com a recurs introspectiu i narratiu, i, conseqüentment, a pouar en els records de la Guerra Civil, durant la qual havia accedit a l’edat adulta. La poètica d’Amorós i el resultat que se’n derivà feu que se l’inclogués entre els representants del realisme històric.
El petit èxit aconseguit amb Guardeu-me la paraula, el primer recull poètic individual, publicat el 1962, i, sobretot, amb l’obtenció dos anys després del premi Carles Riba amb Qui enganya, para va provocar una situació sovint repetida al món literari: l’estroncament després de la glòria. Llavors, amb la taxativa fórmula que «ja havia dit tot el que volia dir», va liquidar per sempre el conreu de la poesia.
Venen deu anys, situats a l’etapa final del franquisme i al començament de l’anomenada transició cap a la democràcia, que abandona gairebé l’escriptura. I la reemprèn escrivint en prosa relats de caire evocatiu i contingut autobiogràfic. El motiu autobiogràfic ha resultat el principal de la seva obra: el mateix Amorós s’ha qualificat de monotemàtic. Encetada la revifalla, la producció s’orienta cap a dos tipus de textos: uns més abocats a la crònica dels seus anys d’infància i d’adolescència, entre la proclamació de la Segona República Espanyola i el final de la Guerra Civil; els altres cap a un tipus d’articulisme periodístic breu, qualificat com a bonhomiós. La producció periodística es concentra en l’etapa que va dels 60 anys de l’autor fins al 1996, a partir de la qual es va dedicar a acabar les seves memòries.
Amorós ens adverteix que necessita la «primera persona» literària com si es tractés d’uns caminadors. La primera crònica autobiogràfica fou publicada el 1985. Era una narració en què el record de les vivències, d’infància i adolescència, merament personals prenia el relleu i feia recular el marc històric a un segon pla, amb un discurs decantat a la introspecció. La mateixa tònica va seguir en la continuació del relat, publicat el 1996 amb el títol conjunt d’El camí dels Morts, i permet caracteritzar psicològicament aquest text com una obra iniciàtica, consideració reforçada pel fet que l’autor el tanca amb la circumstància de la mort del pare, que sabem que va marcar un punt d’inflexió a la seva vida.
El fet d’haver reeixit a completar i a publicar la versió completa d’El camí dels Morts el va esperonar a continuar-ne el relat, ampliant l’abast temporal a la seva edat adulta, concretament al període del 1941 al 1975, en què amb la mort de Franco dona per acabada simbòlicament la postguerra reusenca. Però les tensions generades pel que tenia d’impudícia novel·lística aquella crònica incomodaren íntimament Amorós, i, semblant a com havia actuat en la poesia gairebé quaranta anys abans, va decidir reorientar-ne el plantejament, allunyar-se de moralitats i de qüestions estrictament personals, i focalitzar el relat sobre els assumptes cívics, incidint ara d’una manera especial en la represa literària en llengua catalana a la postguerra reusenca. L’alternativa entre ficció i no ficció va quedar resolta amb el caràcter memorístic i, doncs, volgudament historicista dels quatre llibres autobiogràfics de Temps estranys, començats a escriure passats els 70 anys i que, amb una empenta considerable, va acabar complerts els 80, i que va publicar entre el 2000 i el 2007. La descripció de la realitat constitueix, doncs, l’eix de l’escriptura d’Amorós, el camí al qual acaben desembocant les marrades líriques o narratives del seu caminar literari.
Ara, el compromís de verisme per part del creador no es pot limitar exactament a aconseguir un registre notarial asèptic. Com a escriptor autobiogràfic no pretén la fotografia estàtica, sinó una pintura de la realitat confusa. Amorós ho aconsegueix amb l’ús de filtres i de recursos narratius propis, com la caricatura, l’anècdota i l’interès pel detall, que el lector de vegades assimila a la simple objectivitat per l’habilitat amb què són utilitzats i l’efecte de real que atorga al seu punt de vista, però que, si se m’accepta la redundància, personalitzen la seva escriptura autobiogràfica, la qual en alguns d’aquests aspectes manté notables similituds amb la de Josep Pla.
Els llibres autobiogràfics d’Amorós, sobretot els de Temps estranys, no constitueixen només una col·lecció de fets ordenats més o menys cronològicament. Són un calaix de sastre on l’autor hi ha encabit, cercant una conjunció harmoniosa, objectes literaris de l’índole més diversa: biografies, històries, crítiques, opinions, assajos, retrats; de manera que el relat biogràfic acaba sent l’excusa per presentar un retaule en què el relataire esdevé un personatge alhora singular en la seva individualitat psicològica i social com a ciutadà de l’univers bastit pel relat.
En relatar-nos d’aquesta manera, doncs, la seva vida, Amorós ens ofereix un exercici literari lúcid i aconseguit.

divendres, 20 d’octubre de 2017

30 mesos de tpr: els cartells

LECTURES I RECITALS 


PRESENTACIONS DE LLIBRES

LES/ELS POETES REUSENCS D'ARA