vestigis de rosina ballester

La Rosina ens ha parlat de la mort, aquesta metàfora de la vida...

... i hem tastat la coca de vermut i avellanes del forn Sistaré. (Fotos: A. Nomen)

La poesia de Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949) fuig de les estridències i s’adreça, des del silenci, al coneixement.

Com als empiristes li calen proves per alimentar els sentits, són les dades sensorials. Els empiristes asseguren que el que percebem a través dels sentits es projecta al llenguatge i a la consciència. Però aquesta percepció, la mateixa entitat de la vida, sovint s’alimenta només de vestigis, dels senyals que deixa l’existència d’una cosa aviat destruïda o extingida. El coneixement es produeix per contacte tangible o per descripció verbal. El contacte tangible, carnal per dir-ho en un terme que no permeti dubtar de la seva corporeïtat, assegura la cognició plena i tanmateix aquest coneixement directe sovint només són construccions que bastim amb els maons de les convencions del llenguatge, i que anomenem experiència. De manera que la poeta Rosina Ballester es veu forçada a recórrer als vestigis de l’existència que són les runes, els records, les il·lusions, les imatges, tot allò que retenen les paraules.

És parlant de la mort que Rosina Ballester ens parla de la vida, és parlant de la mort que vol que les paraules la facin perdurable, que vol guaitar enllà de la posta de sol, on la tenebra és eterna. El darrer poema del seu llibre Vestigis (2010) és un dels seus epigrames, que conté tota una declaració d’intencions al respecte: “He acabat la llibreta dels deures, i té, són certs aquests vestigis.”

Potser només hi ha una cosa segura en la biografia poètica de Rosina Ballester: el paisatge de Menorca. L’illa, entesa com a perpetu diàleg entre la infinitud del mar i el desig físic de trepitjar un boci de terra i de trobar-hi recer. L’illa, entesa com a metàfora del viatge i de l’exploració, com a excusa substancial per la biografia. Així ho declara a “Vine a nedar quan cau la tarda”:

Els vaixells policroms converteixen

els morts descreguts que reposen encesos

en el foc de batalles, i ara viuen aquí,

cementiri a Maó, ciutat blanca de cors

encertats pels desitjos d’estranys,

que com jo, han parit els seus fills

per fertilitzar el seu somni.

La poeta ens diu que no pot arribar a descriure els fenòmens complexos que l’envolten, només ens explica els jocs lingüístics a què menen les pràctiques humanes, per dir-ho altrament, les diverses formes de vida. El joc del llenguatge reposa sobre aquest joc de viure. La imatge del jo poètic rau al dedins de la poeta, i amb les seves paraules privades ha fet públic aquest domini interior, al qual accedim des dels seus versos.

Obra poètica de Rosina Ballester:
Notas de urgencia (1991)
Visitando a la muerte (1994) 
La dormició (2003)
Matèria (2005)
Violència intervinguda (2006)
La reixa (2008)
Vestigis (2010)
Els dies fosos (2014)