un sonet de francesc vicent garcia i un pastitx meu

L'autor es lamenta per l'existència d'una reixa que li dificulta la visió de la dama de qui està enamorat, però finalment constata que això és per a ell un motiu de subtil venjança.

QUEIXES D'UN GALANT A UNA REIXA

PERQUÈ LI IMPEDIA LO VEURE

A UNA HERMOSA ENCOMANADA

Reixa cruel, que la claror divina
que mos ulls cerquen com a glòria sua
entre eixa espessa nuvolada tua
cubres i causes ma fatal ruïna!

No degué eixir de la ordinària mina
eixa matèria forta, odiosa i crua,
sinó d'algun volcà per on traspua
la infernal flama a ton miner veïna.

Però, què dic? Oh reixa generosa!
En gràcia de mes queixes faç mudança
i, arrepentit, adoro la duresa:

ja no el vull dir cruel, sinó piadosa,
puix tu sola has pogut, en ma venjança,
la que a mi em té pres, tenir-la presa.

 

PESTICIDES, ANTIBIÒTICS

Oh reixa generosa!

VICENÇ GARCIA

Reixa benèvola que atures plagues

que són de cada entranya la ruïna:

cucs, fongs, bacils, d'estralls la pitjor mina;

contra d'ells nuvolada que ens amagues,

 

ferro segur en hores atziagues

o preparat que els enemics fulmina;

quan en mal temps la dalla ens fou veïna

vam revenir a les teves obagues.

 

Però, què dic? Oh reixa emmetzinada!

Has escampat verins, no pas triagues,

i penedits blasmem tanta duresa.

 

No et dic benèvola, sinó burlada:

mudant després les seves armes, llagues

dels qui volíem presos t'han fet presa.

ja no és ahir i encara no és demà

Ja no és avui i encara no és demà (Edicions 96, 2022) aplega catorze poemes, de to narratiu, escrits entre el 2013 i el 2014, i repartits en dues parts. El títol procedeix d’una cita de Gramsci sobre l’interregne entre  una concepció vella del món i una de nova, i també parafraseja el vers de Quevedo «Ya no es ayer, mañana no ha llegado».

La primera part, «Ja no és avui», es refereix a episodis relatius  a la vida civil; a la revolució en les matemàtiques, la lingüística i la física; i a la figura de l’artista incomprès, situats sobretot  al tombant del segle xix al xx. La segona part, «Encara no és demà», es localitza principalment a l’època de l’ascens del feixisme entre 1930 i 1941, tot i que el primer poema és un pastitx  del trobador Giraut de Bornelh sobre la gelosia i el darrer al·ludeix al procés independentista català.

Al costat del tema barroc de la fugacitat del present, el recull  divaga sobre el paper de l’art i de l’artista postromàntics, o, si  es vol, postmoderns, i el de la comprensió científica del món  exterior. Mentrestant, les vivències íntimes alienes --al·lusives al jove Rilke, al malaguanyat poeta reusenc Hortensi Güell, a  la germana del filòsof Wittgenstein, al general Líster, a l’afusellat president Companys o a un anònim catedràtic d’universitat--, que només cap al final es tornen una mica personals, s’emmarquen en una concepció agra de l’existència, en què l’anorreament o el desengany només subsisteixen apuntalats  per l’arquitectura de formes i colors que forneixen les convencions de la viu-viu social, maldant per superar la incomunicació interior. Per això, de vegades el discurs s’apuntala en la ironia i  en manlleus de diversa mena: de les cançons d’alba medievals  als versos de Màrius Torres, Riba, Leopardi, Machado i Miguel Hernández, o a l’autobiografia de Rilke.

Tot l’exposat podria insinuar que ens trobem davant d’una poesia política, fins i tot de l’anomenada poesia de combat: res, però, més lluny del que manifesten l’interior dels versos: el pretext històric o civil és només el recurs, de vegades un pèl nostàlgic, per acolorir evocacions o records que, del present estant, encara ens són útils com a referències. En aquest sentit, als dos poemes inicials el paisatge geogràfic, històric i artístic --localitzat  a dos indrets sicilians, Siracusa i Noto, localitat aquesta darrera que els reclams turístics anomenen «la perla del barroc»-- ha esdevingut, com és gairebé de manual, un producte turístic de consum, sobre el qual incideix el poeta. 

Ara només resta que la lectora o el lector s’endinsin als versos. La poesia és un exercici formal on, sense el com, el què seria no més un esquelet. O com deia aquell cunyat tòpic a les acaballes d’un dinar familiar: «Els entremesos --la presentació, en aquest cas-- han estat bons, vejam com serà el dinar.» O, en paraules de Joan Fuster, quan parodiava el vers «Pus parla en català, Déu  li’n don glòria» i el reformulava amb la següent asseveració: «”Puix parla en català... vegem què ha dit”. El decasíl·lab és igualment correcte, i el contingut, més raonable». 

enllaç a la web d'edicions 96