Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mites. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mites. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 d’agost del 2017

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).
Els participants a la lectura poètica.
El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).
Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:
                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.
                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:
                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec
                        Sota la llum infecta del saurins.
            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.
Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).
Text i fotos: Antoni Nomen

dilluns, 13 de febrer del 2017

quim besora al bosc de pomona


Permeteu-me comentar el darrer poema escrit, tot just fa quatre dies, per Quim Besora. És titula “Pomona”. Pomona era, com sabeu, la nimfa romana que tenia cura dels fruits. Aquesta dama tenia un bosc sagrat prop de Roma, i els poetes li atribuïen múltiples aventures amoroses. Per exemple, Ovidi la presenta com a esposa de Vetumne, el qual, com ella mateixa, era una divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra.
Un caminant cansat, clara transposició del mateix Quim Besora, travessa, assossegat, d’una manera pròxima al ritual, el bosc de Pomona. On un pigot, un d’aquells ocells que excaven forats a la soca dels arbres fa, frenètic, la seva feina. El neguit del pigot preludia el neguit que envaeix el subconscient del caminant i que, en realitat, és el tema del poema:
                        El caminant, a poc a poc i passa a passa,
                        troba l’hora i la fatiga.
Aquest caminant és un home tocat de sobte per una punta de desig que li costa de verbalitzar. És un desig que més endavant es manifesta sexual, però que en l’inici apareix sublimat en l’estampa agrícola d’una clariana, un hort amb fruiters ufanosos:
                        Aquest home ara anhela
                        les clarianes i els horts,
                        i, amb la boca assedegada,
                        els fruiters per les parades.
L’anhel es dirigeix cap a un futur, enunciat com a pretext retòric, i que el poeta contempla indiferent, atesos els signes de vellúria que percebem en la descripció. En canvi, per contraposició, el que li trasbalsa la consciència és més aviat el record de les coses passades. L’enyor de la joventut perduda, representat en la mossegada retrospectiva i apassionada que feia esclatar la polpa turgent de la fruita:
                        I, per tancar l’escena, ja té consciència clara
                        d’un enyor llunyà de polpa fresca
                        desfent-se en la mossegada.
Al capdavall, resulta que el poeta, el caminant, només imita teatralment el gest litúrgic d’un suposat sacerdot del culte de Pomona. El culte, però, és inexistent, només l’anhel a què l’ha conduït l’evocació literària. I en intentar l’acte carnal que la mossegada a la fruita simbolitza, en intentar el retorn real al paradís perdut del bosc de Pomona, la trempera ardent que arma de valor la mà que cull el fruit es transfigura en un xàfec sobtat, metàfora d’una ejaculació desplaent amb què Pomona castiga la pretensió agosarada del poeta, potser precipitada o improcedent. El batec s’ha resolt, doncs, en una pluja, la pixarada figurada dels àngels de Pomona:
Com sacerdot pagà, ja sense culte,
mira la mà que cull el fruit...
La mira oberta com un batec,
quan veu al cel les nuvolades fosques
i la pluja que ja esclata.
            Ara reproduiré el poema sencer, per poder observar els elements que he explicat:

POMONA

Dins d’aquest bosc que ja travessa,
sota el brancatge espès i l’espurneig de sol,
el caminant a poc a poc i passa a passa
troba l’hora i la fatiga:
Com remor de marinada ara sent, sense atenció
però imperceptible i clar,
el frenètic treball d’un pigot.

Aquest home ara anhela
les clarianes i els horts,
i, amb la boca assedegada,
els fruiters per les parades.
I, per tancar l’escena, ja té consciència clara
d’un enyor llunyà de polpa fresca
desfent-se en la mossegada.

Com sacerdot pagà, ja sense culte,
mira la mà que cull el fruït...
La mira oberta com un batec,
quan veu al cel les nuvolades fosques
i la pluja que ja esclata.


Recorrent a l’autoironia, utilitzant el recurs mitològic propi del barroc, estrafent versos dels autors clàssics de qui agafa la dicció serena, la frase allargassada i el ritme pausat, Quim Besora ens invita, en una poesia que es fa entenedora sense especial dificultat, a una reflexió sobre la devastació que produeix el temps, la construcció dels records, la contemplació de la natura i el sentit mateix de l’existència humana.

POESIES DE QUIM BESORA Lectura: Reus 17.02.2017 Gravació: Josep Ma Batet
Quim Besora llegint els seus versos a Tarragona, el 2016 (Foto: Comtessadeldia).

dilluns, 21 de març del 2016

la grafitera aquella


SOBRE ELS HAIKÚS
El haikú és una forma estròfica menor, de tres versos, procedent de la poesia tradicional japonesa. És, alhora, la reducció a la seva primera meitat d'una altra forma tradicional de cinc versos, la tanka. Originalment, el contingut d'un haikú manifesta la sorpresa del poeta davant la contemplació de la natura. Aquesta sorpresa s'expressa mitjançant l'encavalcament de dues imatges o idees que s'articulen a través d'un terme que estableix un nexe entre elles.
       El gran adaptador de la tanka al català fou Carles Riba. És famosa la que va escriure a les acaballes de la Guerra Civil i que va utilitzar el 1942 com a epígraf a les Elegies de Bierville:
Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca:
porpra de nou amb l'alba.
       Els conreadors catalans del haikú són una mica posteriors. En destaca el recull Per al llibre de salms d'aquests vells cecs, publicat per Salvador Espriu el 1967. Aquí els haikús s'han tornat gairebé epigrames que pretenen un sentit aforístic amb abundant utilització de contrastos. Per exemple:
Brilla dins l'únic
coneixement del negre,
l'or del meu somni.

 

       Un dels reculls més interessants de haikús és Haikús del camioner, publicat per Dolors Miquel el 1999, on utilitza un llenguatge que combina el lirisme d'arrel culta amb expressions generalment allunyades de la poesia; com poden ser:
Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

O:
Si m'hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d'espines.

LA GRAFITERA AQUELLA
Les activitats de La grafitera aquella, titllades d’asocials o antisocials, produeixen un art efímer i desafiant a llocs com poden ser els trens i els túnels del metro. Aquests llocs són òrgans de la vida ciutadana i remeten alhora als òrgans del nostre cos i als òrgans de la poesia, en tant que mecanismes de creació i mecanismes de comprensió. Al nostre cos, activitats que es volen marginals i flirtegen amb la provocació ens adverteixen dels paranys i dels enganys a què sucumbim. Són activitats íntimes, desades als cofres de la pudícia, lligades als tòtems i als tabús de les creences. Tenim el repte de verbalitzar-les amb eines poètiques actuals. Aquest és l'argument majoritari de l'obra.
       Els mites són paradigmes tradicionals de com entenem la vida i les llegendes en són la narració. Al Peloponès, la nimfa Aretusa, pertanyent al seguici de la deessa Artemisa, es banyava després d'una jornada de caça. Alfeu, en contemplar-la, va sentir la fiblada del desig sexual. La fúria libidinosa d'Alfeu no fou corresposta per Aretusa, a qui la deessa Artemisa va haver de socórrer fent aparèixer una densa boira per protegir-la del pretendent. Com la grafitera, Aretusa també es va amagar en un túnel. Mentrestant, Alfeu havia clamat als déus i el van convertir en riu. Al seu torn, en aquesta història plena de fluids, Aretusa, en emergir de la terra esdevingué una font d'aigua dolça: l'ullal que encara brolla a tocar el mar Jònic però lluny d'allí, a Siracusa, a la costa est de Sicília. Ara, la grafitera aquella, en un estat de solitud gairebé mística, contempla la font, envoltada per la multitud habitual de turistes.