És fàcil i és alhora difícil parlar d'El càcol, el darrer llibre de poesies de
Josep Domènech Ponsatí. Fàcil perquè pots recórrer a tòpics com l'enlluernament
de l'il·lusionisme verbal, en sentit admiratiu pel que fa a la investigació
lingüística i alhora en sentit, posem, pejoratiu alertant del risc que un aital castell de
focs d'artifici no dugui al capdavall a res. Fàcil perquè t'hi trobes versos
com "Un cop l'hi vaig mamar a un poeta" i aquesta espurna provocadora
remet al terme pornografia, llavors ja ho tenim: el poeta transgressor assalta
el domini de la pornografia perpetrant la rebel·lia sublim. Certament aquestes
observacions són correctes, però ho són (en un acte que també goso qualificar
d'il·lusionisme verbal) no pel que contenen en si sinó pel que pretenen
insinuar a la imaginació del lector. Perquè, fet i fet, quin poeta no és un
il·lusionista verbal? Cert, ho va ser Brossa, però i Verdaguer? i Carner? i...?
no van ser, a la seva manera, uns grans mags de la paraula? Pel que fa a la
pornografia, ja fa quaranta anys que un grafòman del meu poble despatxava uns Poemes endimoniats que feien somriure
perquè abocava sexe pel broc gros (en aquest cas, amb un estalvi estricte de
qualsevol mena d'il·lusionisme verbal). Vull dir que, com vaig sentit dir a Pere
Gimferrer, a aquestes alçades de la pel·lícula tothom està curant d'espants.
Potser no és fàcil, doncs, de valorar El càcol més endins d'aquesta vestimenta
externa amb què se'ns presenta. Tampoc no és fàcil (o factible) de llegir-lo
enllà de la personalitat del seu autor, justament perquè declara: "Prenc
com a base/ el meu desequilibri." Com ha observat Jordi Llavina, aquesta
base no és la seva experiència, no la seva visió del món, ans el seu turment
existencial. Bé, això només és una cara del poliedre: es podria aplicar a Palau
i Fabre o, sobretot, a Bauçà perfectíssimament. En aquest sentit, no puc
estar-me de notar un paral·lelisme vital entre Josep Domènech i Rainer Maria
Rilke, aquell saber-se diferent,
aquella aristocràcia de l'esperit, la certesa d'anar directe al gra.
Fetes les presentacions, arriba el
difícil: què és El càcòl? L'autor
pretén vendre'ns el lema de da infância
ao fim, tret de Marcelo Diniz, un dels seus múltiples referents brasilers. Però
només ens parla d'esquitllèbit dels paradisos perduts i seria agosarat veure'l
com el Dafnis de Calonge. Quan ens parla
d'ell, i ho fa sovint, no és per evocar records sinó per sorprendre's i
sorprendre'ns de la servitud de la realitat envers el propi llenguatge que
utilitzem com a mitjà comunicatiu. Diria que ens vol alertar que el mitjà és el missatge. No en
referència als mitjans tecnològics sinó a la pròpia naturalesa d'aquest mitjà,
és a dir al llenguatge verbal, en els termes corresponents a l'ús poètic. De què parlem i com parlem en poesia és
el plantejament que ens proposa. I ho fa, singularment, aplicat al cas de la
poesia en català: doncs, vorejant la filosofia del llenguatge, en resulta una
poesia sovint absolutament intraduïble per l'abundància de jocs de paraules,
cacofonies, entortolligaments i altres recursos d'aquesta mena. No pretén
referir-se, tot i viure-la, a la sensualitat del món sinó al seu engranatge
mental. No sé si aquesta mena de fredor, de mecanicisme, és la que li ha fet
guanyar el qualificatiu de pornogràfic. Adjectiu que al meu parer és incorrecte
perquè no es recrea en estampes de sexe explícit sinó que, utilitzant un
eufemisme corrent, es despulla estrictament quan ho exigeix el guió. El que ha
aconseguit Josep Domènech és una manera original de dir les coses, allò que
persegueixen amb delit tots els versaires: un estil marca de la casa. Ara, això,
que podria ser simplement estrafolari, en el seu cas té el mèrit indubtable de
l'explorador que s'endinsa en terres inexplorades, quan els mapes deien que ja no
quedaven territoris verges. Potser les abundants cites a les lletres brasileres
confirmen que han envigorit la seva literatura pel que té de literatura de la
literatura.
I, si és fa difícil, determinar l'abast
d'El càcol potser és, ras i curt, perquè
sí que de vegades d'allò que no es pot
parlar, cal guardar-ne sillenci.
Antoni Nomen
![]() |
| El 4 d'abril, a Girona, mentre l'autor em firmava un exemplar del llibre. |

