Corria el 16 de juny quan vaig rebre de l'amic i historiador Xavier Ferré Trill aquest text talment escrit per un barthesià de pro. Hi ressenyava els pobres versos de Ja no és ahir i encara no és demà, que Maria Josep Escrivà va tenir la gentilesa de publicar-me per sant Jordi a Edicions 96, de València. Havia gosat d'ofrenar-los-hi, malgrat la seva aversió declarada a la poesia, pels tocs historicistes amb que vaig decorar el discurs quequejant, sospirant que fossin un ham pel seu multidisciplinar interès selecte i que no fessin cap al contenidor de rebutjos més proper. El Xavier pot ser que no tingui una flaca pels versos, però és un primer espasa filosòfic, filològic i polític, i això fa que aquest regal el prengui com un obsequi valuós. Conec un col·lega, el nom del qual m'estalviaré d'esbombar, que passa sovint estones, assaborint els efluvis d'un conyac i d'un havà selectes, recreant-se en una cambra atapeïda amb tots els innúmeres trofeus obtinguts en el combat literari; faré ara com ell, però només rellegint l'escrit de sota. Ja no m'empassaré més la modèstia diletant del ressenyador: Kristeva i Derrida dialoguen amb ell, i la seva fama de rondinaire i emboirat són la cuirassa amb que ens despista la tortuga sapiencial. A.N.
Segons com la poesia és el parany dels febles. Ens volen febles!
Sí, sabem que poíēsis significa 'produir'. Però només hi ha una producció: fer.
En tot cas la poesia és potència. No pas acte.
Et predisposa a fer. Aquesta és la millor poíēsis.
Però encara no és demà. Hi has fet una passa. Una passa cap a l'avui. No volen que assumim l'avui. Volen distreure'ns-en.
No volen que ens hi concentrem.
Si no ens enfrontem a l'ara, mai no hi haurà demà. És el que volen.
Sempre el voldrem, però mai no el posseirem.
Avui: volem demà?
Penetrem l'avui: cremem-lo, tranvalorem-lo. Matem-lo.
L'ara és la nostra presó. Només si ens hi enfrontem cara a cara sabrem què volem: sabrem qui som.
Si no traspassem l'avui, si ens hi atrapem: volgudament, sempre estarem dient la palinòdia quevedesca.
Emprem el demà com a excusa.
I què és transvalorar l'avui per a nosaltres?
Acabar amb el límit.
I quin és el límit? El límit dels límits. La mort. I què és la mort?
La mort com a nosaltres, com a 'jo', com a poble. Com a gent.
República!
República Catalana!
Aquest és el nostre enfrontament amb l'avui.
Revolució democràtica!
Posseir, produir el nostre avui: transvalorar-lo: ja és demà!
Tota poesia que no transvalori, que no s'enfronti a l'avui per a assolir (el) demà és pura il·lusió de l'esperit.
Per
això cal fer el pas cap al treball de forjar l'espasa: treball del
ferrer: assaig, idees. Treball d'enclusa, foc roent, martell i aigua per
tancar el cercle. I fer de la potència, acte. Ja tenim el demà. Ja hem
fet el pas: hem traspassat l'avui. Vitalment, revolucionàriament.
Hem deixat de ser febles, no som subjectes febles. No som un poble feble.
Som
lluita. La lluita per al demà: la lluita per exhaurir, occir l'avui tot
assumint-lo, tot treballant-lo, tot cremant-lo: una nova espasa: demà.
La
firma literària per a desplegar la potència fins assolir l'acte est
l'assaig. Què és si no el Zaratustra. Desenvolupament helicoidal per
assolir perspectiva d'atac contra la mediocritat i la mesquinesa. Humà,
massa humà. L'amor per allò humà és el que ens fa revolucionar l'avui,
catalitzar-lo per a acabar amb l'avui-límit. És el que Gramsci no es
plantejà.
enllaç a la publicació a la revista digitat del CdL de Reus
