la paraula viva

Intrigats per escatir què cosa és la poesia, els poetes han bastit teories intuïtives que responguessin la pregunta -semblant als teòlegs obsedits amb la natura dels déus. Sovint han estat aproximacions personals, d'una validesa de vol gallinaci, que han tingut recorregut només per l'ascendència de l'autor. La teoria de l'ham poètic, la de la paraula viva... Tenen raó, cert, però una raó parcial, que no explica, ni de bon tros, la complexitat -diria que polièdrica- del fenomen. Bé, no em vull empantanegar en camps de carxoferes. Amollo aquesta divagació per referir-me a un experiment a propòsit de Maragall. Llegia una postal que va adreçar a Enric de Fuentes i, per comprovar allò de la paraula viva, vaig retallar el text en versos. Deia Gabriel Ferrater que, a còpia d'apamar-ne, els poetes acaben parlant en vers. Què n'hauria pensat don Joan?

http://cataleg.bnc.cat/record=b1545479~S6*cat (Biblioteca de Catalunya)

http://cataleg.bnc.cat/record=b1545479~S6*cat (Biblioteca de Catalunya)

Aquestes són les proves del delicte:

Transcripció del text:

Sé lo que hi há en la seva abrassada, y 'm deixo abrassar conmòs, y li retorno igualment estreta. Vostè sab que pot venir á casa á l'hora que vulgui, y será sempre rebut com quí es pera mí. Pera pujar jo á casa de vostè no cal pas que 's mori, sols que 'm diga á quinas horas -practicables- hi es ben viu. Seu Maragall

Versió meva:

Sé el que hi ha en sa abraçada
i abraçar em deixo commòs
i la hi torno igual d’estreta.
 
Vostè sap que a casa meva
pot venir l’hora que vulgui.
Ben rebut sempre serà.
 
Digui’m l’hora practicable
que és vostè a casa seva.
Pujaré, no cal que es mori.

el temps de les cireres

icària

La caída de Ícaro, Jacob Peeter Gowy, 1636-1638 (Museo del Prado, Madrid)

“Mantén-te, Ícar, sempre al mig,”
aconsellaven certs polítics i analistes,
“on el ventet sostingui bé el teu cos
i l’escalfor no t’estovi les ales.”
Si demissior ibis,
unda grauet pennas, si celsior, ignis adurat.
 
Vicissituds inconfessables
havien instruït els mestretites
equidistants en l’art governatiu
i els dèdals van atapeir les trones:
“Seria catastròfic enlairar-se massa
i dur tothora el lliri a la mà”.
 
Ho fou. El vol audaç, diu la llegenda,
esbalaí els pastors que el contemplaren
però l’escalf solar deixà sense govern
el noi a dalt del cel. S’estavellà
als pedregars de Chozas de la Sierra,
avui rebatejats com Soto del Real.
 
Es castigà el seu vol per criminal, sediciós.
Els esblaimats pastors tornaren als ramats.
Tothom seguí la via: pescadors, pagesos,
banquers, inquisidors. Del sofriment,
how well they understood
its human position —o no?— els savis.

Amb aquests versos he provat de versionar el mite de la caiguda d'Ícar. La primera cita que contenen és d'Ovidi, a Les metamorfosis, VIII, 204-205, i, literalment, diu: "...si anessis massa avall l'ona no afeixugui les teves plomes ni, més elevat, el foc no et cremi". La segona és d'Auden, al poema "Musée des Baux Arts", que Salvador Oliva traduí així: "que bé que van entendre/ el lloc que té entre els homes". Mentre que Ovidi explicava directament el mite, Auden al·ludeix a la pintura que en feu Brueghel, reproduïda sota. L'original es va perdre i se n'exposa una còpia al museu de Brusel·les que dona títol al poema referit. Narcís Comadira va comentar "el mirar cap a una altra banda" -motiu profund del quadre de Brueghel i, de retop, del discurs d'Auden- a l'article "La caiguda d'Ícar" (Ara, 1.12.2017).

La chute d'Icare, Brueghel, còpia de 1595-1600 (Musée des Baux-Arts, Bruxelles)

miquel escudero, un poeta reusenc desapercebut

(Foto: Ariadna Escoda)

Aquest dilluns el poeta reusenc Miquel Escudero hauria fet 75 anys. Coincidint amb la data del seu aniversari, el descobrim de la mà d'Antoni Nomen, qui ens en desgrana la seva persona i obra des del barri Gaudí, on va viure i on hi té una plaça al seu nom.

miquel escudero, la causa d'un poeta rebel

quan miquel escudero xiuxiuejava "soy ligón de profesión"

Revista del Centre de Lectura
Revista digital d'opinió i pensament
Novena època (2013 - ). ISSN electrònic: 2013-8989

     

El 7 de desembre del 1945, enguany se’n compleixen 75 anys, naixia al segon pis del número 10 de la plaça del Mercadal de Reus –llavors «plaza de España»– el poeta Miquel Escudero Clavaguera. Va morir abans de complir els 33 anys.

Tot i que escrigué una cinquantena llarga de poesies, algunes de les quals també bastant llargues, no va publicar cap llibre en vida. Poc després de morir, per iniciativa de Joan de la Rúbia, se’n van publicar dos als Llibres del Mall, de Barcelona. Un, més o menys unitari, aplega dotze Fulls del romanç d’Elsa Ellisson. L’altre reuneix una tria dels restants poemes de l’autor, de temàtica una mica dispersa.El 1974 Xavier Amorós va presentar Escudero amb una anàlisi perspicaç, alhora entusiasta i previnguda: «quan el poeta […] es lliura, sense que perdi l’esma, a la torrencial alenada lírica que li és peculiar, gairebé consubstancial, llavors afloren uns poemes, la frondositat expressiva dels quals, esmaltada d’una molt atractiva vivacitat verbal i d’una imatgeria sorprenent, resulta alguns cops, per a alguns lectors, entusiasmadora».

* * *

El 1969, Escudero va redactar, sense acabar de polir-lo, el relat autobiogràfic Sofre de Llucifer referit a la primavera de l’any anterior. Hi explica les peripècies viscudes ran de l’amor truculent sorgit a Salou, a les darreries de l’estiu de 1967, cap a una jove turista belga. La relació, que va acabar com la comèdia de Falset, apareix a Sofre de Llucifer i és al rerefons d’algun dels fulls al·ludits.

Una foto d’estudi d’aquell 1969 va captar el nostre autor amb patilles llargues i un bigotet prim de cantant de boleros, mocador al coll, les celles gruixudes, la mirada atenta i unes ulleres estil John Lennon. Ideològicament era una mica contradictori, com si de l’atracció simultània per dualitats oposades n’esperés la síntesi en forma d’un hippisme particular. Intentava lligar amb les turistes que podia a Salou i alhora sospirava per un sol amor i una sola dona, es declarava anarquista nihilista i alhora fervent religiós.

Si, com sembla, els fulls segueixen un cert ordre cronològic i argumental, el quart, «As-tu dejà trouvé una maîtresse?», seria una velada venjança lírica vers aquesta noia de qui es va enamorar i que, segons retreu al capítol III de Sofre de Llucifer, li va fer «tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer». Escudero desplega els tòpics romàntics de la traïció i del despit amorosos i li retreu la sentència moral de Cató el Censor: «nihil acerbius quam amicus ingratus» [res més amarg que un amic ingrat] que, encara avui, decora la façana del seu institut de Reus, que quan hi va estudiar —del 1957 al 1964— es deia Gaudí i que ara es diu Salvador Vilaseca.

Després, al full cinquè, «Qui estimarà el meu cos demà?», la ira es torna plany i lament compartits amb ella, davant l’amargor del cos ara abandonat i en el futur abocat a la mort. Ho fa en sextets una mica tarats, a l’estil d’un Espronceda afònic.

Els textos reproduïts són el capítol III del relat i els dos fulls al·ludits.

 

Sofre de Llucifer (capítol III)

Encar no us he contat el perquè de la meva anada a Lovaina. El mòbil general de la fugida ja el coneixeu en el seu origen. Doncs bé, a Lovaina hi vaig anar per a tractar de solventar una qüestió molt feridora i de la qual n’havia tocat ja les conseqüències, de caire amorós, per bé que fou un núvol d’estiu… dels que porten aigua, aigua a bots i barrals i algun rellampec. Us ho explicaré. Ella es deia Regina i era bastant mona. La vaig conèixer a Salou, pel carrer. Recordo que anava amb una amiga molt simpàtica i no lletja, el nom de la qual era Michelle. Me la vaig ben aviat lligar, a la Regina. M’explicà que tenia, a Bèlgica, un manso quasi formal, que era un xicot eixelebrat, per no dir estúpid, i molt sensible. Aquell xicot duia dues llargues banyes de beneït. Em digué, àdhuc, que pensava deixar-lo, que s’ho pensaria millor.

Vaig, de seguida, tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer.

—Puc tenir esperances?

—T’escriuré. Ja ho veuràs, t’enviaré paquets de tabac belga i alguna altra cosa. Confia. M’estimes?

—T’adoro. Et seré fidel fins que tu ho decideixis.

—D’acord. Ara me n’haig d’anar —l’avellaner que ho sentí es planyia, corferit.

Res, que me’n vaig enamorar estúpidament i incondicionalment, com el papalló candidíssim s’enamora de la lluminària que harmonitza les vetllades de l’estiu vora el rafal. Allò mereix un apel·latiu: ceguera.

No arribà al meu poder una sola lletra de la Regina. Vaig caure malalt. Infeliços els que, sent joves, perden la il·lusió quan només en realitat han perdut l’objecte d’una fugissera il·lusió: la primera dona.

Però l’amor és així, ja ho sabeu.

* * *

A prop de la plaça de l’Ajuntament, superb edifici gòtic flamejant, el més delicat i sublim que recordo haver vist, vaig prendre una cervesa fresca en el bar que en diuen de l’Engels, que aquí vol dir de l’Anglès. Era bona, fresquíssima i no pas gaire cara.

Un barber simpàtic em tallà els cabells, una mica solament: m’agradaven llargs, donava un cert aire profètic i emmagicador, feia amb mi. El tocadiscos només tocava, en el meu honor, cançons mexicanes.

—Madame, s’il vous plaît, la rue Parijsstraat, ou ça se trouve?

—Ici, a gauche, monsieur.

—Merci.

El número 93 de la Parijsstraat, on jo havia adreçat les desconsolades lletres d’amor, romania solitària. Era una casa gran, una mica rònega, feta a base de rajoles, com s’estila a Flandes i a Anglaterra. No sé per què, però el seu aire decadent em produí uns pensaments sinistres, adobats d’ombriu i d’encens mortuori.

Assistia al funeral d’un amor impossible! Cosa estranya, aquella casa tenia l’aire, no sabria dir-vos el perquè, d’un vell molí holandès abandonat. Un glop d’aire humit hi dansava, amb misteri i amb ritme de foc follet, més enllà de la porta corcada que restava oberta. La fosca interior era d’origen zoològic —vaig fer-ne l’acudit—. Era en tot una gola de llop.

A la pastisseria de davant no em sapigueren donar raó d’aquella fadrina, per ells desconeguda, que responia per Regina van der Oost. Era estrany perquè allí mateix, a l’ús de Bèlgica, pastaven pa. En una botiga vaig comprar una presa de xocolata, que vaig engolir de seguida.

Estava content i veia, amb plaer, com les dones em miraven, com els feien un xardorós efecte els meus ulls negres, vellutats i meridionals. Em vaig eixugar la suor que relliscava perlejant pel meu rostre esprimatxat i llatí. Civis Romanus sum: en sentia un cert diabòlic orgull. Desimbolt i desenfadat, vaig posar-me a cantar flamenc carrer amunt i carrer avall fins a desembocar a la placeta que presidia un bar que feia àdhuc de perruqueria de senyors.

—Eine Bier.

Vaig dir-ho en alemany perquè de flamenc no en sabia gaire. Em fou servida la rossa i lluminosa beguda que aclareix l’afadigat esperit del pelegrí de Flandes, nom amb el qual em vaig de seguida intitular. Era boníssima, aquella cervesa de Lovaina.

Una vegada refet, em vaig dirigir de nou vers la casa sinistra on s’hostatjava l’enamorada de suara.

Una noia rossa, esvelta i maqueta, se m’aproximà amb desimboltura. Per ella vaig saber que Regina havia deixat aquella casa i que vivia en un nou barri residencial no gaire llunyà, que ella era la germana de Michelle i que podria acompanyar-me a casa d’uns amics on aquesta s’hostatjava amb el seu promès. M’assegurà que, estranger, seria molt ben rebut. Costa amunt, travessant els jardins d’un parc enamoradís, vaig apariar-me un aire innocentíssim de joglar.

Full quart
As-tu trouvé une maîtresse?

El hombre al hombre olvida,
si le es indiferente, cuando muere;
y si le debe algún favor, en vida…
Joaquin M. Bartrina, Algo

Oh cantatriu avui famosa, malgrat el dreter prometatge,
una vergonya sinistra m’has lliurat per heretat.
Soliu, soliu i avergonyit com una rosella… a l’octubre!
Oh flor, flor escondida, màgica i enrojolada de llums!
On ets?
Tardor en la primavera!
Com una poma clivelladament podrida per l’hivern
m’has caigut de la brancada, del vegetal cimbori, de la tija més alta de l’arbre més bell del meu jardí.
I jo, jo t’he llençat al pou
com ara, a ple jorn —treball i lluita pugnaç—,
es desa el pitjor malson de la nit aspriva.
La flauta, la meva flauta òrfena dels boscos solius ja ha emmudit; ha emmudit tristament sense degotar cap psalm.
Ni el «Psalm de Jahvè».
Res!
 
Ara,
per a desfullar els presseguerars florits,
amadors de la primavera que enceta llurs galtes gerdes
fremint-ne el guany, frenetitzant-lo,
en la dent d’algun burgès o d’un malalt de mort que molt primitiu l’espera,
què val el vent?
Què val el glaç, tardà,
per a esllanguir l’òbit sorrenc, burocràticament saturnal
—no tan sols de la pol·lució viuen els lladres—
de les llargues fulles verdes del fasser feral (caliu i cendra-rebost),
apenjollant-les apergaminadament
vers la terra enfredorida com un timbal solitari?
(Retruny i retruny, oh terra;
terra, terra, rebenta:
fes-te rosa o fes-te revolució.)
Per a obrir-se fatigosament les venes, digueu-me,
què val un ganivet, un ocasional d’armari ganivet llunàtic?
Poca, ben poca cosa.
A quin preu de sortilegi llogareu el fetiller-grimori?
(El terrer indefens.)
Us matareu, si de cas, amb una navalla d’or?
(La galta al llavi.)
A quin preu?
 
Ara, però, jo sóc ací:
ací on arrencar el llardós estalvi, el camí festiu, tot simplement,
del full del calendari incert
d’una vida
retafulladament mossegada per sofrences oníriques a sol de jorn (Jour et nuit)
és com arrencar-se el cor davant teu.
(«Nihil acerbius…», ja ho sap.)
El teu, aquest menyspreu teu, és de car preu.
Molt d’adob i molt de temps m’han costat d’aconseguir-lo:
tan innocent-adàmic, tan amorosidament m’he comportat amb tu,
no és això maîtresse?!
M’has arrencada l’ànima acuradament,
tan destra en l’ofici, tan…
com una apotecariessa camperola a fer avortar minyones.
No ho has fet com
qui arrenca una flor sense importància?
Tu: «Flores de sí, flores de no».
I jo, corrosiu (la revolució no serà pas televisada),
amb el sublimat mercurial de l’espill embolcallat, sinistre del teu esguard de gel plorós.
Sublim, jo?
M’has dissolt, de mica en mica, el cos pairal.
De què em valia aleshores?
Un dia, cobejosa, em digueres:
«As-tu trouvé quelqu’une à qui dire je t’aime?»
Oh dissort! Et vaig sufocadament respondre: «T’estimo!»
Més m’hauria valgut, més, molt més
que aquell jorn de celada cel-martiri, de borratxera,
no hagués mai nascut per mi.
 
Ara, oh verge,
digue’m,
de què val un somrís si per no aixafar-lo amb un petó satíric
i, després —aiguardent de sòl plujós—,
marxar de pressa cantant, venerat-venerable i veneri
(quin mascle),
deseixit,
disposat solament a empamar cobricels i a compartir el silenci d’un enyor comú
amb les dones obreres que no fan, precisament, com tu, de taxi girls al Lido.
Marxar, marxar,
vers la ruta flairosa del cant inesgotable d’esperances ja assolides,
d’endevinar camins, camins planers sota la lluna.
Sota la lluna nova…

Full cinquè
Qui estimarà el meu cos demà?
Cant d’enyorança a l’amor perduda

En l’edat del somni. A l’abril
de la vida, en els verals
flairava innocències florals…,
I em preguntava, amb cert estil
de fruit verdal per madurar:
«Qui estimarà el meu cos demà?»
 
Que monòton el pas de cada any!
El mar, el sorral, la palmera…
Ah! Encalçant l’areny, la drecera
on una verge m’obri el pany
de la carn. Consirosa em pregà:
«Qui estimarà el meu cos demà?»
 
Vaig defugir el seu prec. Les perles,
galta avall, ens uniren més
que el gaudi del pecat comès.
«Poeta i home!, si t’esberles
el rostre en llagrimejar,
qui estimarà el teu cos demà?»

Nàufrag de cent amors venals,

em culpava aprés. Les ermites

m’emplenaven el cor de mites.

I, a sopluig d’un misticisme fals,

m’ofegava en un fons d’oceà.

«Que em mor. Qui em voldrà el cos demà?»

Las, com enyoro un març feliç

on l’ànima àdhuc estima!

De vell, l’esperit fugirà

per mossegar fruita al pedrís

de l’hort, AMB TU. I el cos demà

la terra santa es menjarà.

REBORN TO DIE / RENEIXENT PER A MORIR

Marcel Pey (1a part) / Antoni Nomen (2a part)

            Tenia una petita agència matrimonial que rutllava la mar de bé i decidí treure’n un suc extra a la primera oportunitat. Havia decidit casar-se, ella també. Dona pràctica, per experiència l’esveraven els romanticismes, però això sí: calia que el candidat la convencés al primer cop d’ull.

De seguida va clissar que aquell client era l’anell que li encaixava de conya al dit. Una mica cohibit, l’home va explicar el seu cas. Buscava parella.

Delia per casar-se i no semblava primmirat. Vivia sol, acabava de perdre els pares, n’havia heretat una mica de patrimoni i es defensava la vida fent classes particulars. Un cor solitari de manual.

Ella seia darrera la taula de directora de l’agència, amb el fitxer al costat. Va dur la mirada al dit anul·lar de la mà dreta amb un un gest imperceptible. Els plecs de la pell a la junta interfalàngica proximal trencaven l’esveltesa del dit. Se’n planyia.

Se suposa que d’allí la sang va directe al cor i, tot i que l’amor només és bogeria o interès, li va semblar notar el pols accelerat. Va pensar que era un bon averany i que calia controlar-se.

Les seva armes eren la franquesa i la gosadia. De manera que se li va oferir sense embuts com a parella. Semblava una cosa aventurada, tanmateix l’altre acceptà. Es van casar.

Resultà un encert mutu. Ella li feia de secretària, li planificava la feina i aconseguí apujar els ingressos de la llar. En duia les regnes i l’home s’hi acomodà. Treballava més que mai. Li agradava funcionar així.

La dona seguia acomboiant l’agència. Estava satisfeta com li anava la feina. Explicava a les amistats que tenien dret a ser feliços a la seva manera.

L’experiència prematrimonial d’ell es reduïa a haver anat de putes alguna vegada, gairebé d’esma. Ella era extravertida i li va engrescar notòriament la libido. Subtilment, li va fer xerrar aquelles aventures venals.

Llavors, li va dir que hi podia tornar quan volgués, sense amargar-se’n, que un clauet era sa. Ell repetia que i ara, que amb ella era diferent. Que què deia, que allò de les meuques fou una emergència sense sentit.

Ara, l’harmonia és més fràgil que no pas sembla. S’estroncà als tres anys quan a ella li detectaren un càncer maligne de pàncrees i morí d’un dia per l’altre. Ell va perdre l’oremus i, volent-li trobar una substituta, s’empatollà de valent.

La cosa li va petar als dits. Una altra vegada sol, li fallà l’esma d’orientar-se. Va tornar a les prostitutes i no va saber triar. Una gatamaula l’entabanà i un soci amb el qual va muntar un bar a uns baixos heretats dels pares li va xuclar fins al darrer euro. Es va quedar sense alumnes. Abans d’adonar-se’n anava amb una mà al davant i una altra al darrera.

Fugí lluny. Cansat de rodar va tornar a la seva ciutat, pidolant auxili a la poca gent que se l’escoltava. Aquesta vegada, l’esquitxà la sort. Es va col·locar de porter nocturn a un hotel, on també donava un cop de mà a l’administració. A canvi, podia fer vida a un recambró de les golfes.

La pandèmia li ha fet la guitza. El confinament ha deixat l’hotel pelat de clients i els amos han decidit plegar fins a nou avís. Aquesta tarda han tapiat les portes d’entrada amb plaques de pladur i demà tancaran del tot.

Preveuen que la cosa vagi per llarg. Ells rai que tenen calers, ell ha de tocar el dos de l’edifici i buscar-se la vida com pugui. S’olora que té les de perdre.

En la negror, les lletres que a la façana formen la paraula HOTEL brillen per darrer cop. Demà al matí desconnectaran els programadors. També repartiran els documents per l’erto.

Encén l’ordinador del taulell. El pampallugueig de la pantalla l’empipa. El torna a tancar. S’aixeca. Remugant, passa per davant el pany de paret de miralls de la recepció. S’hi veu reflectit fet una esperitat i, per instint, tomba el cap.

Com un dimoni, cau a l’abisme amb les ales negres a 2000 fotogrames per segon. Imprès sobre pantalla de plata, reneixent per a morir, en una nit de càstigs i flames.