Antoni Nomen llegeix una poesia de "Si això ha de durar". Gravació de Marcel Banús/Llibreria Gaudí a l'exposició "Res és possible, tot es mou" de Toni Giró. Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus, 24/03/22.
Presentació del poemari Si això ha de durar, d’Antoni Nomen, a càrrec de Quim Besora, Raquel Estrada, Marta Llorens, Antoni Giménez i l’autor.
 |
| Dibuix del personatge Sainet. |
Després va fer fotos de la plaça escrita i me les va enviar. Però només en podia llegir la primera línia: "Estan mal plantejats, erren…" i em semblava que havia de seguir: "en el fons i en la forma", però no es veia bé.
Finalment va recollir la terra i va portar la camioneta a una mena de magatzem antic que havia estat temple masònic. El pis de dalt era un súper ple de palets de fanta llimona i el pis de baix feia com d'ateneu cultural.
També hi havia un nadó extraterrestre més alt que jo, que em volia abraçar i estar amb mi, i plorava perquè volia anar a la plaça a veure la ressenya. Però jo li deia que ja no hi era, que només quedava alguna foto a la paret i en alguna carpeta, i li ensenyava.
Crec que el nadó gegant eren els Sainets de Res.
Res, 6-5-23.
Ho aprofita tot. Dels missatges que intercanviem per Whatsapp n'ha treta l'entrada 0 del número VIII:
Ferran Garcia en una performance, amb el saineter Daniel Ramon.
- Semblen una mica (o bastant) els poemes en prosa del Foix. Has d'aprofitar la teva imaginació, que és molt bona!
- Buenu, la idea del Sainet és agafar les paraules al vol tal com han sonat, no inventem res. Per això notes aquesta poca cura formal, perquè intentem que hi hagi el mínim d'elaboració possible. I la que hi ha, és sobretot per treure les restes de literatura que encara se'ns escola. No volem crear art com un objecte diferenciat del que hi ha, sinó que volem presentar el que hi ha com a art. Com quan Tàpies presenta un somier vell a la paret del MACBA. Defugim el fetitxisme de l'autor i tota la ideologia que l'acompanya. Volem traspassar la responsabilitat al lector. Li estem dient: mira, però mira de veritat! La bellesa està en la seva mirada, sempre hi ha estat, no en el text en si. Ell és qui pot veure les barrabassades que transcrivim com a art o no. I si ho sap fer amb els sainets, ho sabrà fer amb les coses de la seva vida quotidiana, perquè són el mateix. És com si la vida estigués recoberta per vels extravagants que ens impedissin veure les coses (vels fets de propaganda, literatura, política, educació, indústria de l'entreteniment i l'espectacle). Els Sainets també són un vel, però que s'ajusta perfectament al perfil de cada cosa i permet que es transparentin. Només cal retirar aquet vel per obrir-nos a les coses directament. Els sainets són un entrenament per a la il·luminació.
- El que dius és gairebé més teatre que poesia!
- Sí? No ho sé, no sabria dir-te.
Res, 27-6-23.
 | |
| Dolors Quintana llegint les poesies (Biblioteca Amorós, Reus 27.06.22) |
La primera sorpresa en llegir Ja no és ahir i encara no és demà, d’Antoni Nomen, és la quantitat de referències historicoculturals que conté. En primera instància, doncs, la seva poesia parla del passat. En canvi, el títol es refereix al present. Utilitza el passat com a símbol i ensenyament per als temps actuals?
El poema «Oracle contra Notu» explica un terratrèmol que va devastar un poble de Sicília al segle XVII. Davant la calamitat, les autoritats temien la revolta, tot i que finalment van capgirar la situació i edificar una ciutat nova barroca. La d’ara és una situació similar? La crisi actual genera inestabilitat i perspectives de canvi, que el poder canalitza de forma reaccionària?
Conclou que «L’art ens parla de les formes; / les cròniques, del sofriment». Tot el llibre és la crònica del patiment darrera d’una forma bella. Nomen ironitza però no és gens parnassià, no mistifica. Al penúltim vers els turistes contemplen edificis monumentals, «narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol». Intenteu pronunciar-lo. El vers no es deixa dir amb claredat, narcotitza la llengua. Una conjunció estranya entre forma i contingut obnubila el pensament crític. El glamur ens fa oblidar l’explotació que va caldre per construir-los. Potser la ironia ‒omnipresent ja en un altre llibre que ha publicat enguany, Si això ha de durar‒ constitueixi al capdavall, més que un recurs, la seva substància poètica.
Els dos poemes sobre Ewald Tragy, reviuen dos moments de l’autobiografia de Rilke, els dubtes i les angoixes de l’artista marxant de Praga a Munic. Allò que Rilke busca es desplaça constantment conforme avança, sense assolir-ho, talment un miratge. Serà per Nomen la poesia també un miratge, una aporia, el laberint que ens empresona?
«Hortensi Güell ofegat» recrea el suïcidi d’aquest artista modernista reusenc. Hi trobem un altre tret seu: l’ambigüitat. La capacitat que el text signifiqui coses totalment diferents canviant-ne només la mirada. Com les imatges de la Gestalt interpretables alhora com un ànec i com un conill.
Idealitza la mort voluntària: serena, gairebé un acte de plaer i de plenitud. Tot molt epicuri. No hi ha neguit per haver superat la desesperació sinó perquè ha renunciat a enfrontar-s’hi. Elogi apàtic o elegia desesperada de la mort? Celebració o lament?
«Retrat de Gretl Wittgenstein» detalla la gestació del retrat de Gustav Klimt a aquesta dama. No l’hem de confondre amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein, partícip en les corrupteles de la monarquia espanyola. La nostra Gretl és germana del filòsof Ludwig Wittgenstein. Doncs bé, el poema comenta que el nas pintat no agradava a la retratada, que el va retocar un altre artista, i que amb els anys el quadre fou venut.
Em centro en els últims versos: «Signes de llum, matèria dels somnis / són el fluid als reguerons de l’art.» La matèria dels somnis és allò que circula on la gent llença la brutícia. O sigui, que els somnis, allò lluminós i espiritual, sovint els desguassem sense contemplacions. La prova en seria el quadre, apreciat pel net dels Wittgenstein només pel valor pecuniari.
La circumstància contrasta amb la visió sagrada de l’art per Ewald Tragy. Tenim un malentès gegant: l’artista crea per a gent que el paga i no l’entén. Gràcies a això, passat el temps, disposem del que no hem pagat però que ens interessa. Alguna vegada l’art sembla incomunicable, d’altres es produeix el miracle, i genera somnis i llum. De què depèn?
A «Wir werden wissen» torna al to narratiu col·loquial, gairebé burlesc. Diu que el matemàtic Hilbert va demostrar que allò vertader és demostrable i viceversa, i remata que «un “oh” enlluernat s’alçà del públic»; i després parla de Gödel demostrant el contrari, que hi ha veritats sense poder demostrar. Aquesta va ser la tesi triomfant. La realitat és ambigua, la podem afrontar tant com si la poguéssim conèixer com si no poguéssim. Les dues actituds tenen raó, però s’oposen davant la vida. Nomen sembla prendre partit quan assevera: «El jonc flexible resistí el sotrac / millor que l’acer dur. / Mai no sabrem del tot.» Veu així la vida, connectant escepticisme i ironia.
A «Dulce et decorum» critica la poesia bèl·lica: els grans poetes republicans ‒Machado, Hernández, Alberti‒ escrivint versos revolucionaris lluny del front escabrós de la guerra real, no gens heroica ni idealista. Després, en el «Comentari de l’autor», declara no fer poesia de combat, i és cert, ni tan sols és poesia social. Per contra, resulta un àmbit d’ironia i llibertat. Una actitud força combativa.
L’actitud de Nomen em recorda Sòcrates, el qual, sense opinar era capaç de destruir amb la ironia l’opinió dels contertulians i els discursos del poder. Ignoro si Nomen vol fer semblant. Això és molt polític, en el sentit profund de la paraula, entesa com a intervenció en la polis, en la societat.
«Amnèsia» reporta l’afusellament del president Companys. Escriu: «s’ha trencat el temps» i «el crit s’ofegarà / a l’oceà cremat de la raó». Els versos presenten una cesura que, esquerdant visualment el text, esquerda la memòria. Patim amnèsia històrica? Companys ‒i, per extensió, qualsevol víctima‒ tenia raó cridant, però el seu crit serví de poc perquè l’hem oblidat. Tenir raó no garanteix res. Tot plegat, segueixen l’escepticisme i la ironia.
A «Metamorfosi al cinquè any triomfal» un falangista suspèn un examen universitari, entra al despatx del professor i li posa una pistola damunt la taula. El professor l’aprova per «por orden gubernativa». Podríem considerar l’actitud ambigua una metàfora universal del poder. L’ambigüitat, no gens heroica, en una debilitat extrema ofereix una solució puntual de compromís. Vivim ara aquesta tessitura? El poder té, com el pistoler, prou força i prou impunitat fins al punt que només ens quedi l’obediència ambigua?
Nomen em sembla també ambigu perquè critica els discursos del poder sense donar-hi cap alternativa. Amb la qual cosa, la ironia pot derivar en cinisme, i l’escepticisme pot derivar en l’acceptació conformista de l’ordre establert. No dic que ho faci, de fet crec que no ho fa, només n’insinuo la possibilitat. Fins i tot això és interpretable com una virtut, en traspassar la responsabilitat al lector. A què respon el distanciament amb tot i amb ell mateix? El considero molt ambigu: por o valentia? Amaga el seu jo darrera la ironia o el transcendeix a través d’ella? És una forma de protegir el seu ego o de vèncer-lo?
L'autor es lamenta per l'existència d'una reixa que li dificulta la visió de la dama de qui està enamorat, però finalment constata que això és per a ell un motiu de subtil venjança.
Reixa
cruel, que la claror divina
que mos ulls cerquen com a glòria sua
entre eixa espessa nuvolada tua
cubres i causes ma fatal ruïna!
No degué eixir de la ordinària mina
eixa matèria forta, odiosa i crua,
sinó d'algun volcà per on traspua
la infernal flama a ton miner veïna.
Però, què dic? Oh reixa generosa!
En gràcia de mes queixes faç mudança
i, arrepentit, adoro la duresa:
PESTICIDES, ANTIBIÒTICS
Oh reixa generosa!
VICENÇ GARCIA
Reixa benèvola que atures plagues
que són de cada entranya la ruïna:
cucs, fongs, bacils, d'estralls la pitjor mina;
contra d'ells nuvolada que ens amagues,
ferro segur en hores atziagues
o preparat que els enemics fulmina;
quan en mal temps la dalla ens fou veïna
vam revenir a les teves obagues.
Però, què dic? Oh reixa emmetzinada!
Has escampat verins, no pas triagues,
i penedits blasmem tanta duresa.
No et dic benèvola, sinó burlada:
mudant després les seves armes, llagues
dels qui volíem presos t'han fet presa.
Sobre l’autor:
MIQUEL ESCUDERO (Reus, 1945-1978) fou un poeta desmesurat, tant en la vida com en l’escriptura. La seva breu existència va ser convulsa, sempre apassionada i sovint contradictòria.
A 22 anys, endut per un enamorament trasbalsador, va viatjar a Bèlgica, on de rebot conegué la que seria la seva companya definitiva. L’aventura de l’expedició i la convivència amb ella protagonitzaren, en aquell moment, uns textos d’una originalitat sorprenent, els quals han deixat una petja mítica però de vegades desapercebuda.
Als versos que escrigué emergeixen l’espectacle suggeridor de la Natura, la fúria carnal de l’amor, l’angoixa religiosa i la simple però radical alegria de viure.
Amb una dicció que sorprèn per la frescor i la franquesa comunicatives, empeltada de l’herència romàntica i del moviment hippie, passats els anys, l’obra d’Escudero ha aconseguit fer-se un lloc a la poesia confessional en català.
Sobre el llibre:
TERRES DE LLUM és el títol amb què Miquel Escudero agrupà tota la poesia pròpia el 1976, tot i que l’obra restà inèdita fins que es va publicar pòstumament el 1982, repartida en dos llibres: un d’unitari, Fulls del romanç d’Elsa Ellisson, i un altre, Caravana, que contenia una selecció dels restants poemes que va escriure.
No era gaire ordenat. Al moment de la mort del poeta els papers es van perdre o dispersar, i fou gràcies a l’actuació providencial del poeta Joan de la Rúbia que es van recuperar en part. A ell devem l’edició de 1982.
El present volum, que rescata el títol pensat per l’autor, inclou una completa introducció d’Antoni Nomen, la narració autobiogràfica d’Escudero Sofre de Llucifer, inèdita fins ara, i la reedició de les seves poesies, de les quals s’han revistat els textos d’acord amb els originals conservats.
