diumenge, 19 de juny de 2022

dos creadors, un paisatge

    Avui, endreçant papers, la memòria m'ha fet l'ullet. Ha estat un retall de La Vanguardia, de fa vint anys, on l'escultora Montse Iscla, d'origen urgellenc, parla de la descoberta del paisatge del Baix Camp. Tot aquest temps que arrossego el paper, i no és que digués res de l'altre món: "Abans no havia vist mai tants estels fugaços. Viure aquí és un privilegi, perquè som entre el mar i la muntanya. No sé si tothom que s'acosta a la comarca del Baix Camp se n'adona, perquè és una zona poc promocionada." Però el cert és que, anys enrere, la seva declaració em va estimular a escriure alguns versos sobre el paisatge propi, que al final han fet cap al meu proper llibre Esquerpes o bucòliques. Li dec, doncs, part de l'impuls creatiu.
    Va passar el temps, i havent jo participat a la creació de Terrabastall Poètic de Reus, el meteoròleg i fotògraf Jaume Alegre em va permetre utilitzar algunes fotos seves per il·lustrar els cartells dels actes. Són unes imatges espectaculars, que incideixen en el paisatge del Baix Camp. Ara, en perspectiva, crec correcte afirmar que es van acumular al pòsit que participa del mateix impuls creatiu.
    A tots dos, doncs, els dec l'agraïment, tot i, i ja és curiós, no haver-los conegut encara en persona.
 

dissabte, 18 de juny de 2022

esquerpes o bucòliques

Esquerpes o bucòliques és un llibre de paisatges i sobre paisatges.

Avui, la revalorització de les idees romàntiques propicia una nova aproximació a l’entorn natural de manera que es conformi un conjunt harmònic on s’integrin els éssers humans. La implicació sensitiva i emocional en el paisatge comportaria, segons l’artista i poeta Perejaume, acostar-se a “una natura compresa en el llenguatge, impresa en el llenguatge, humanitzada, urbanitzada, dòcil i apocada en aparença, però que fa, des d’aquesta absència, una enorme feredat d’auguris, de presagis i
temors” (El paisatge és rodó, 1995, p.13). És famosa la formulació del moralista decimonònic francès Amiel: “La natura és un estat de l’ànima" (1846).

D’ençà dels poetes de l’antiguitat clàssica, s’ha cantat l’acostament a la Natura com una mena de catarsi, sintetitzada al beatus ille horacià: benaurat aquell que viu feliç retirat al camp, lluny del bullici de la ciutat, etcètera. Implica, doncs, una visió idealitzada de la naturalesa i del món rural com a locus amoenus, lloc plaent, un altre tòpic literari. Salvant les distàncies, l’opció que en els temps moderns va triar i aconsellar el filòsof Thoreau: la vida senzilla, pròxima a la naturalesa, davant dels estralls del món modern i urbà.

És en aquest context que cal situar la poesia anomenada bucòlica. La paraula bucòlica és una paraula llatina que significa pastoral, i que al seu torn procedeix de la paraula grega boukólos, que vol dir pastor de vaques. El creador del gènere fou el poeta grec del segle III a.C. Teòcrit, en l’obra del qual s’inspirà el romà Virgili, que l’any 39 aC publicà l’obra titulada precisament Les Bucòliques, on, en un escenari idealitzat, els pastors intercanvien versos tot parlant dels seus amors, alegries i infortunis, sovint pertorbats pel batibull polític. Dins l’ambient absolutament rural, les persones viuen en contacte molt directe amb la Natura i en harmonia amb ella.

             Arribats aquí explicaré el títol del llibre. Volia parlar del contacte amb la Natura i de l’harmonia amb ella, fins i tot vaig imaginar una parella, dona i home, una mena de pastors actualitzats, gent “de poble” ―ella de fet té una perruqueria, ell fa poc que s’ha jubilat i també separat― que s’emboliquen una mica d’amagatotis; però també volia defugir qualsevol mena d’idealització, ans al contrari, mostrar fenòmens com són ara la despersonalització associada al turisme de masses, el despoblament rural crònic, la irrupció sobtada del crim organitzat, el saqueig sense control dels recursos naturals, l’ocultació dels empesos a la marginació pels desequilibris socials, o simplement la degradació física per la vellesa. Tot plegat feia que em calgués un contrapunt real a la possible idealització bucòlica, i d’aquí la necessitat d’afegir esquerpes al títol, al costat de bucòliques. Així vaig arribar a Esquerpes o bucòliques.

Les Bucòliques de Virgili consten de deu peces en forma de diàlegs entre pastors, i que els gramàtics i erudits posteriors anomenaren èglogues, paraula que s’ha perpetuat per anomenar aquest tipus de composicions. En el meu cas, m’he permès una certa paròdia en estructurar el llibre en tres parts, que també he anomenat èglogues, i que són simplement col·leccions de deu poemes units vagament per la temàtica, diguem, camperola. Tres d’aquests poemes, que he titulat genèricament “Telenovel·la”, recreen en clau costumista, com he explicat, les peripècies sexuals d’una mena de parella de pastors o camperols posats al dia; i són, de fet, els que d’alguna manera s’acosten al model de Virgili.

He disposat les poesies del llibre seguint vagament el cicle de l’any: les primeres se situen al final de l’hivern i les darreres quan la tardor ja és present. Bona part de les localitzacions que s’hi descriuen corresponen al meu poble, Reus, i al seus voltants més propers, com són ara Salou i la Mussara, o una mica més distants, posem pel cas, el Priorat o el Delta de l’Ebre. Com ho pugui ser Santanyí, la meva terra és una terra de llum i amb costes turístiques, potser més fuetejada pel vent de mestral que la d’aquí i, segur, no tan proveïda de paratges encisadors com ho és Santanyí. Què hi farem, les coses són així. Només en un parell de casos les poesies, com qui se’n va de vacances, es localitzen més lluny: en un cas a Sicília, en l’altre al Senegal.

Igual que el cuiner aplega receptes d’aquí i d’allà, tot poeta recull als seus versos influències d’altres poetes, a qui de vegades parafraseja més o menys deliberadament, fins a l’extrem que els crítics asseguren que totes les poesies ja estan escrites i que ara només se’n reescriuen, o com deia, em sembla que Gabriel Ferrater, totes les poesies que no són imitació són plagi. Deliberadament, doncs, són presents al llibre referències fàcilment detectables perquè sovint són explícites. No sempre són referències estrictament poètiques, en alguns casos les al·lusions són, per exemple, a novel·les ―Terres de l’Ebre, de Juan Arbó―, obres plàstiques ―Henry Moore, Hopper, Caravaggio, Rothko― o propostes filosòfiques, lligades a la comprensió del paisatge.

La poesia “Trasbalsats per l’exotisme”, per exemple, ve a ser un remake de la pel·lícula de Neus Ballús El viatge de la Marta (2019): una família catalana passa les vacances de Nadal a un resort del Senegal i la filla adolescent topa amb les desigualtats socials i les diferències culturals a l’hora de voler conèixer gent de la seva edat i fer amics. L’estereotip del viatge exòtic esclata des dins.

I a la titulada “Telenovel·la (II)” hi apareixen els dos personatges “rurals” de què he parlat abans. Ella és diu Lida ―abreviació de Margalida―, ell Silvà ―nom que en la mitologia romana rebia l’esperit titular de camps i boscos―. Es troben d’amagat fora del poble perquè mantenen amagada la seva relació als ulls de l’altra gent. El tractament utilitza alguns recursos una mica fulletonescos.

Espero, amb totes aquestes consideracions, haver situat una mica els versos.

Text llegit a Santanyí el 22.04.22.

diumenge, 12 de juny de 2022

la distància irònica

Joan-Daniel Ramon i Ferran Garcia escenificant una poesia del llibre (Reus, 23.04.22)

 Ressenya de Ferran Garcia Querol

          Imagineu-vos un poema on Carles Riba dialogui amb els matemàtics Cantor i Kroenecker. O un altre on apareguin el pintor Monet, l'avinguda de Salou i Antonio Machado. Imagineu-vos un llibre de 14 peces que contingui expressions en 6 llengües, a banda del català; més de 18 referències directes a matemàtics, filòsofs, poetes, personatges literaris, pintors; i un mínim de 8 localitzacions diferents (Siracusa, Munic, Praga, Viena, París, Königsberg, Barcelona, Reus…).

          Aquest llibre es titula Ja no és ahir i encara no és demà, del poeta reusenc Antoni Nomen (Edicions 96, 2022). I va obtenir el Premi Ventura Gassol 2014, a la Selva del Camp.

          Es tracta d'una poesia exploradora i oberta, que utilitza com a matèria primera una bona mostra de la cultura europea (llengües, ciències, art, història, literatura), per reflexionar sobre la crisi existencial de la modernitat. Al capdavall, si la cultura ha de servir per alguna cosa és precisament per a això: no per exhibir erudició buida en un Pasapalabra sinó per intentar arribar al fons de les coses, ja sigui en la pròpia intimitat, en diàleg amb altres o sobre el paper (que és una mica les dues coses juntes).

          L'autor ens diu que el llibre s'emmarca en "una concepció agra de l'existència, en què l'anorreament i el desengany només subsisteixen apuntalats per l'arquitectura de formes i colors que forneixen les convencions de la viu-viu social, maldant per superar la incomunicació interior".

          Proposo no prendre'ns aquestes paraules com la declaració intimista d'un individu únic, aïllat i inefable. Si ho fem així, llegir poesia simplement serà un acte de voyeurisme intel·lectual, o de culte a l'aura del poeta (com si la seva personalitat fos superior, més valuosa o interessant). I no crec que aquesta sigui precisament la intenció. Més aviat, quan un poeta parla de si mateix, ressalta un aspecte d'ell que és comú a molts. Per això, les respostes que trobi en la seva poesia ens serviran també a nosaltres.

          Perquè, pensem per un moment: el consumisme, les violències de tot tipus, l'engany i la manipulació mediàtiques, el menyspreu per la veritat i els ideals, l'addicció a les pantalles, la identificació televisiva entre perseguir els propis somnis i arribar a una fama buida i fugaç, l'obsessió adolescent pels likes i el nombre de seguidors, el creixement exponencial de l'ansietat i la depressió en les nostres societats... Tot això no s'emmarca també en una "concepció agra de l'existència"? No són símptomes "d'anorreament i desengany"? Formes d'ocultar una profunda "incomunicació interior"?

          Però Nomen no ens parla d'aquestes convencions diguem-ne bàrbares. Ens parla d'unes altres que hi havia abans d'aquestes, i que podríem anomenar il·lustrades: la creença en el progrés, en la fe en l'art com a eina de creixement i plenitud espirituals, en la veneració del passat, en la confiança i la capacitat de les ciències i la filosofia per comprendre i explicar el món... I el que ens està dient el llibre, poema a poema, és que també aquestes convencions s'estan trencant.

          Per exemple, podem reflexionar sobre les diverses concepcions de la temporalitat, a partir d'una antiga pedrera (Siracusa o la gàbia del temps). O constatar que les crisis actuals, com les d'antany, no generen progrés ni revolucions sinó més aviat moviments reaccionaris; denunciar la barbàrie que sovint s'amaga darrera dels grans monuments del passat (Oracle contra Notu). Plantejar-nos si els llenguatges humans són meres convencions arbitràries o si ens permeten captar l'absolut (Ítaca, encara). Qüestionar-nos els dubtes de la vocació artística (els dos poemes sobre Ewald Tragy). Fantasiejar sobre una mort bella, conscient i sense angúnia (Hortensi Güell ofegat). O revel·lar els aspectes més prosaics i antiartístics de moltes obres d'art (Retrat de Gretl Wittgenstein).

          En la segona part, també podem riure'ns de l'obnubilament que produeix l'amor i el desig sexual (El guaita i la sobirania). Meravellar-nos de les conclusions contradictòries a què arriben els filòsofs sobre la possibiltat o impossibilitat de saber (Wir werden wissen). Reflexionar sobre els abusos del poder de totes les èpoques, a través d'una anècdota sòrdida en un despatx universitari durant el franquisme (Metamorfosi al cinquè any triomfal). O deixar en evidència la falsedat de la poesia de combat, amb les seves proclames heroiques per un futur ideal, quan les comparem amb la vivència real de la guerra: sense heroismes, sense ideals i sense futur (Dulce et decorum).

          Tot plegat denota una voluntat de confrontar el concret i l'abstracte, allò local i allò que a vegades se'n diu universal (que potser només sigui un localisme exacerbat de forma etnocèntrica). En tot cas, nosaltres els moderns pertanyem als dos àmbits (som una mica amfibis), i el problema és que aquests dos àmbits no acaben d'encaixar, no poden (som amfibis frustrats). Això és el que trobem en aquest llibre: la convivència, amb tota naturalitat però també amb totes les seves paradoxes, entre el món de la vida concreta i el món de les abstraccions i de l'alta cultura.

          El resultat és una poesia distanciada, objectivadora i profundament irònica. D'una ironia subtil i dissolvent, que a poc a poc va desfent la crosta de les convencions cultes, il·lustrades i civilitzades, i ens deixa cara a cara amb el nostre anorreament i desengany.

          Ara bé, aquest desengany no ens pot tornar a la barbàrie digital que hem esmentat abans. El dilema no és barbàrie o il·lustració, superficialitat o intel·lectualitat. Les dues vies són sense sortida i les dues són alienadores de forma diferent. La poesia de Nomen, doncs, ens planteja una aporia radical de la nostra època.

          Però ho fa sense dramatismes. La ironia que destrueix les convencions i ens desenganya, també ens pot ajudar a assumir el desengany. És una forma d'il·luminació profana, molt apropiada per als nostres temps nihilistes. No sabem quina és la sortida a l'aporia, segurament cadascú l'ha de crear per si mateix. Però sigui quina sigui, ha de ser irònica.

          Així què: aprendrem la lliçó? Sabrem ser irònics amb la nostra vida? Apropiar-nos de l'aporia i elevar l'absurd al quadrat?

          Si ho intentem avui, aleshores potser sí que ja serà demà.

Reus, 6/6/22

dilluns, 30 de maig de 2022

la poesia de xavier amorós


 
Fotos © Miquel Salom 2022

LA POESIA DE XAVIER AMORÓS

Antoni Nomen

Tot i que posar fites a la història de la literatura té una cosa d’arbitrarietat, sovint s’assenyala l’any 1959 com a un punt d’inflexió en la poesia catalana. Va ser l’any de la mort de Carles Riba i simbòlicament amb ell moria el postsimbolisme català, i s’imposava una manera de poetitzar que es va anomenar realista per la voluntat d’utilitzar un llenguatge que s’apropés al del lector corrent. Vist amb perspectiva, hi ha unes dades objectives que fan plausible aquesta afirmació: el 1958 Andrés Estellés publicava Donzell amarg, el 1959 Gabriel Ferrater va ser a punt de guanyar el premi que per primera vegada duia el nom de Carles Riba, el mestre mort feia poc, amb Da nuces pueris —el llibre es publicaria el 1961—, el 1960 apareixia La pell de brau, d’Espriu, i l’any següent Vacances pagades, de Per Quart.

Mentre es produïa aquesta inflexió, avançada la dècada dels cinquanta, Amorós, aïllat a Reus, de manera intuïtiva, havia iniciat un canvi de rumb poètic en el mateix sentit. Hi ha dos aspectes on es pot seguir aquesta evolució als seus versos: el tractament del paisatge lligat a la identitat personal i el de l’amor lligat a la condició humana. No obstant, l’evolució no sempre fou lineal i decidida. A l’estudi on, precisament, el seu fill, el també poeta Xavier Amorós Corbella —el qual utilitza el segon cognom per diferenciar-se del pare—, va analitzar aquestes qüestions concloïa que de vegades alguns poemes d’aquest període “cauen en una retòrica fàcil o en el sentimentalisme, dels quals més endavant Xavier Amorós fugirà de manera radical”.

A partir dels trenta anys, és a dir del 1953, Amorós, que escrivia poesies d’ençà del 1940, desconfia cada cop més en el que havia escrit fins llavors. Comença a prescindir de la rima i de l’isosil·labisme, els versos s’apuntalen en l’arquitectura interna del poema i en va eliminant els elements decoratius. El 1956, a l’Antologia de la poesia reusenca d’aquell any, publica quatre poesies que llegides ara, amb la perspectiva de què avui disposem, semblen anunciar la voluntat de canviar d’actitud: “He oblidat el gest,/ cinyell de les cintures gràcils.” En una d’aquestes quatres poesies, “Esperança” —inclosa sis anys després a Qui enganya, para—, hi endevinem una subtil intencionalitat cívica:

Blanques naus solcaran l’àrid mar de l’oblit.

[...]

I l’oblit de l’oblit

serà un joc de tendreses.

Aquest canvi, però, triga a concretar-se. De moment, en uns versos publicats el 1957, només evidencia:

Un temps que ha mort

com una flor que es cansa de la branca

sense ésser fruit.

Segueix escrivint poemes d’amor, però quan Amorós s’adreça a una mena de musa o de nimfa, encara una mica indefinida, ho fa des d’una posició que ha canviat decisivament:                         No em sents? Soc jo que et parlo,

que enceto la conversa per a dir-te

les velles coses cada dia noves.

Què hi fa que no arribin les paraules

a dringar arrodonides?

Hi ha un factor biogràfic que confluirà en el canvi ideològic de què parlo i que alhora el potenciarà. Vegem-lo: quan, al temps de la Guerra Civil, van començar els bombardejos franquistes més ferotges sobre Reus, els pares de Xavier Amorós decidiren enviar-lo excepcionalment fora de la ciutat com a mesura de seguretat. Tenia llavors catorze anys. És per aquest motiu que del setembre de 1937 al juliol de 1938 va viure a Pradell, el poble nadiu del seu pare i de la família paterna. Els primers mesos d’aquella estada, amb la descoberta de la natura enmig de la guerra, li van semblar arcàdics i sempre els ha recordats amb molta recança. El nostre autor confessa a les seves memòries: «I vaig decidir explicar el meu primer amor per Pradell, el poble del pare; llavors, un poble de boscos i d’aigua clara que baixava, per tres barrancs, de la serra de l’Argentera. [...] Sobre el paper, vaig convertir aquell amor frustrat en escriptura. Pradell era el paradís perdut del meu pare —n’era conscient— i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava una gran nostàlgia.»

Amorós havia començat, doncs, a traduir en diverses formes de literatura els records derivats de la seva relació amb Pradell. I fou llavors, cap al final de la dècada dels cinquanta, quan va anar donant protagonisme en els seus versos a un paisatge on prenia cos aquella nostàlgia. Finalment, el record de Pradell va motivar-lo a escriure les poesies que integrarien el cicle Enyoro la terra.

Hi ha dues lectures que, a través d’un to elegíac i mític, li havien revelat i confirmat les possibilitats de triar Pradell, un únic indret on condensa el món, com a subjecte poètic: una, la primera, és el poemari de Salvador Espriu Cementiri de Sinera —que Amorós llegí el 1958—, on l’evocació dels paisatges d’Arenys de Mar és el pretext utilitzat per l’autor a l’hora d’abordar temes com la mort, la pàtria, els records, el pas del temps, el cansament, la solitud i la transcendència de la vida. L’altra, la definitiva, és una poesia titulada «Els rius», del poeta italià Giuseppe Ungaretti, que Amorós va llegir traduïda al darrer número de 1959 de la revista Serra d’Or: Un dia tranquil, en un front de la primera guerra mundial, Ungaretti es troba sol prop d’un arbre mutilat per les granades. Al matí s’ha banyat a un riu i entra en simbiosi amb el paisatge del lloc, se sent una dòcil fibra de l’univers. Rememora les etapes de la seva vida a través d’altres rius: el Serchio, el riu italià de la seva terra d’origen; el Nil, prop del qual va créixer; i el Sena, que li recorda el París de la seva formació. Llavors pren consciència d’ell mateix i, en acabar-se el dia, l’evocació li fa sentir la seva vida com una flor tenebrosa en la nit.

A les memòries, Amorós explica: «El poema “Els rius” em va fer tornar, no sé per què, al Cementiri de Sinera. I vaig llegir obsessivament una cosa i l’altra durant moltes nits.» Llavors, entre finals de 1959 i mitjans de 1960, va escriure el gruix de les poesies d’Enyoro la terra, tot i que l’actual poema X —dels dotze de què consta la versió definitiva, publicada el 2016—, datat el 1957, conté el primer anunci del seu propòsit literari: assentar-se a la terra, nodrir-se de les coses petites, incorporar-hi el paisatge, pouar en l’autobiografia. I justament, en el trànsit cap a l’expressió directa, en l’esforç per esquivar metàfores i decoracions literàries, acaba amb una imatge tòpica que coincideix literalment amb la imatge final d'«Els rius» d’Ungaretti: la del poeta que en un moment crucial sent la seva vida «com una flor de llum en la tenebra».

És fàcil situar la importància cabdal d’Enyoro la terra dintre la literatura de Xavier Amorós: és l’obra amb què va trobar una forma d’autenticitat que esdevingué la clau per reeixir en tota la seva producció posterior. Certament, abans d’Enyoro la terra Amorós havia escrit molts versos on va aprendre l’ofici de fer poesies. Esclau, primer, de les convencions banalitzades d’un simbolisme apagat, va anar evolucionant fins a interrogar-se sobre la validesa, el sentit i l’interlocutor del seu discurs. Però és a partir d’Enyoro la terra quan assoleix una veu pròpia i consistent, superades les diverses provatures: Amorós parla d’ell mateix com si hagués experimentat una «conversió». Trobat el tema que el satisfà, ja sap de què vol parlar: del record d’un món que s’ha esvaït però que perdura viu en la memòria seva i en la memòria col·lectiva; de l’evocació de la realitat que ha viscut i que ha anat deixant un pòsit rellevant en la seva consciència; dels fets quotidians, de vegades anecdòtics, on es materialitzen els quadres que revelen amb la màxima potència el curs indefugible de l’esdevenidor històric. Tot i això, la mirada d’Amorós entorn seu no deixa de mantenir una distància que es tradueix en una bona dosi d’escepticisme; ho analitza l’estudi que li va dedicar el seu fill Xavier: «L’home de Xavier Amorós és un home desencisat i infeliç, convençut que la causa de la seva infelicitat és la realitat social que li toca viure.»

 L’esclat de Xavier Amorós com a poeta va ser relativament breu: vora setanta poesies escrites gairebé totes en els sis anys que van del 1959 al 1964, aplegades en tres reculls: Enyoro la terra, Guardeu-me la paraula i Qui enganya, para, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1964 i va aconseguir el reconeixement literari que perseguia. Llavors va deixar pràcticament de publicar durant força anys. El 1978 va escriure: «No crec que em senti tampoc en el futur amb la capacitat necessària per a treballar en la provatura de dir alguna altra cosa per mitjà del poema», però aclaria que «voldria tornar a escriure, això sí, procurant d’explicar en prosa algunes experiències que ara ja em semblen suficientment covades i decantades. I no és perquè em pensi pas que escriure en prosa sigui assumpte fàcil, sinó que em sembla, de fora estant, un exercici posseïdor de més suports per a fer-se entendre i per a no perdre l’esma dels que pots tenir a mà en l’elaboració d’equilibris, arriscada, compromesa i profusament complexa, que el poema comporta.» 

Com sabem, aquesta intenció, anunciada aleshores, s’ha realitzat a través d’un retaule format per una àmplia producció periodística i el conjunt de memòries que inclou les Històries de la plaça de Prim, El camí dels Morts, l’imponent cicle dels Temps estranys i Plou, però plou poc, publicades entre el 1985 i el 2007. Comptat i debatut, l’obra de Xavier Amorós s’ha configurat com un fresc intens de la vida contemporània a Pradell, a Reus sobretot, a Catalunya per extensió. Una obra que de vegades ha pres el caire líric, d’altres memorialista, d’altres periodístic o narratiu.

Hem vist, doncs, que Enyoro la terra va ser el desllorigador que va permetre a l’Amorós poeta sortir, aproximadament el 1960, del cul de sac on s’arremolinaven els seus versos. Temàticament, la proposta d’Enyoro la terra, amarada de nostàlgia i de mites personals, no es resoldria fins als textos en prosa de dues dècades posteriors. Mentrestant, el tractament realista iniciat a Enyoro la terra va fer aflorar el gruix de la poesia amorosiana més personal i madura, escrita, com he dit, del 1959 al 1964.

El 1960 Xavier Amorós, amb el recull Terra, havia quedat finalista del premi Carles Riba, un any després d’haver-ne quedat Gabriel Ferrater amb Da nuces pueris, publicat per Josep Pederira el 1960. L’obra d’Amorós tenia dues parts: la primera, Enyoro la terra, es va publicar a l’Antologia de la poesia reusenca del mateix 1960; la segona, Sóc a la terra, va anar a parar, refeta del tot i amb el nou títol de Guardeu-me la paraula, a través del poeta José Agustín Goytisolo —que visitava sovint Reus perquè hi tenia parents—, a l’editor Joaquim Horta, de Barcelona. Dona la casualitat, agafada la cosa pel pèls tant com es vulgui, que Joaquim Horta va publicar el 1962 el segon recull tant de Gabriel Ferrater com de Xavier Amorós, respectivament Menja’t una cama i Guardeu-me la paraula, als números 7 i 8 de la col·lecció Signe. No és que Ferrater i Amorós fossin gaire amics, de fet, bé que convilatans i coneguts, eren tot el contrari, però les coses van  petar així.

* * *

La lectura d’Enyoro la terra mostra la voluntat d’Amorós de recuperar el contacte físic amb Pradell a través del record lligat al paisatge, geogràfic i també humà. Alhora estableix els límits d’aquest enyor: «En l’elegia hi ha l’amarguesa de la desesperança per tal com jo sé que, per a mi trasplantat i arrelat ja amb amor en un altre indret, el retorn és impossible.» Al capdavall, el record exerceix de catarsi que li permet recuperar la seva autèntica identitat. Ho fa despullat de recargolaments literaris, recorrent al parlar col·loquial, perseguint la claredat discursiva, buscant amb obsessió la contundència del matís i la paraula precisa, utilitzant sovint la ironia suau, condensant en imatges elementals —el paisatge, els records, la societat, l’amor— el contingut semiòtic. Al lector, li és fàcil endinsar-se al joc intern dels poemes perquè la seva arquitectura travada queda dissimulada per la simplicitat exterior, encara que no falta algun cas en què, sota l’aparent claredat, s’hi amaga una clau més hermètica, de vegades lligada a circumstàncies o observacions estrictament personals. L’expressió s’ha tornat realista, doncs, mentre que el discurs encara utilitza els símbols indirectes.

 Així, la imatge de «les vinyes que moren pujant», a la poesia inicial del recull, es refereix al fet que quan hi havia hagut la plaga de la fil·loxera, a finals del segle XIX, totes les vinyes del terme s’havien mort i que en replantar-les es va conrear menys superfície que abans, atesa l’emigració provocada per l’enfonsament de la producció vinícola. Llavors s’abandonaren alguns bancals encimbellats, els de més difícil accés. L’explicació, de retop, ens fa més entenedora la circumstància inicial de la poesia XI: «Mentre les vinyes moren sense assolir les cimes.»

O la referència als «subterranis arams i el bressol on no vaig néixer», a la poesia V, on Amorós rememora antigues estades a Pradell, esmentant estris vells dels seus avantpassats o referint-se al greu que li sap no haver nascut en aquest mateix lloc. Més endavant situa aquestes referències: el crida «la llar amb les pedres glaçades», la llar familiar a hores d’ara deshabitada. Amorós ha detallat que es referia al record precís de les incursions realitzades durant la infància a les golfes d’aquesta casa pairal, on veia el petit bressol utilitzat pels seus avantpassats. Al·ludeix, també, a algun objecte d’aram trobat allí, i utilitzat en jocs infantils acompanyat de la seva germana. En aquests jocs, ells dos s’havien arribat a plantejar de realitzar petites excavacions a la recerca de suposats tresors colgats. L’evocació l’ha dut a sintetitzar, en les dues paraules «subterranis arams», el record dels objectes d’aram i dels amagatalls soterrats que havien imaginat. Tot plegat, ara, contribueix a la profunda recança que dèiem al començament.

 

Avui, disposant de més perspectiva i sabedors del recorregut posterior del correlat que proposava llavors, llegim Enyoro la terra amb un interès renovat perquè constatem que la poesia millor d’Amorós arrenca de l’experiència iniciàtica referida en aquest recull i d’haver acordat el ritme del seu projecte literari al compàs de l’autenticitat redescoberta als paisatges de Pradell. La qual cosa li va permetre, lluny de caure en un dogmatisme empobridor, conscient de la seva posició —«Estic, em sembla, a mig camí/ del qui és als llimbs i del qui viu al viu», va escriure el 1964— i dels seus límits, escriure uns poemes del tot personals, suggeridors i plens d’intel·ligència, deutors del lirisme primigeni arrelat entre les pedres.

Guardeu-me la paraula i Qui enganya, para formen un conjunt unitari. El poeta ha descobert del tot el que després anomenà “l’expressió directa”, on, passats pel sedàs propi, detectem ressons de Brecht. Parla del món que té a l’abast a través de l’autobiografia constant. És un petit món urbà i comarcal, entorn de Reus, on es reflecteixen els problemes generals tot prenent un ressò particular perfectament identificable. El testimoni d’Amorós, a partir del seu testimoni personal —els records, els botiguers, els poemes d’amor, els pagesos, la ciutat—, és un testimoni col·lectiu, centrat sobretot en els anys de postguerra, amb constants salts de diversa mena, geogràfics i temporals, estilístics i temàtics. L’estructura és idèntica a tots dos llibres: primer l’autobiografia col·lectiva i després la personal.

 L’intent d’objectivar records i experiències —i, en l’aspecte formal, l’ús de frases fetes, d’expressions populars, del llenguatge col·loquial, talment el treball del poeta hagués estat anar aplegant bocins de confidències, retalls de converses; voreja de vegades l’escriptura automàtica; escriu uns poemes d’amor freds, com a reacció contra l’abundància de metàfores que utilitzava abans; recorre a l’ús del doble pla narratiu: ahir i avui, vosaltres i jo, allí i aquí— dona als poemes un to lleument èpic, una certa càrrega dialèctica. Això no obstant, hi ha referències críptiques, difícils de copsar de fora estant, com és ara aquesta al·lusió a les profilàctiques ablucions prescrites als bordells: 

                     Vaig aprendre, sense sentir-ho mai:
                     «Aigua al set, Adelaida.» 
                     O, per dir-ho amb tota propietat: 
                     «Agua al siete, Adelaida.»

Ha remarcat Lluís Pasqual: «Comença amb el record d’un temps passat [...], traduint-lo amb una ironia que és el producte d’un profund menyspreu.» Aquesta poesia s’aparta de la mitificació:

A ells

no els deia res aquesta lluita

perquè eren homes senzills,

de cada dia.

Ens retrata una realitat grisa, ofegadora, contradictòria, i una societat tranquil·la que tem aquests dubtes:

                     Sense saber per què, 
                     sense saber, nosaltres, per què, 
                     la gent riu una mica menys 
                     cada dia que passa. 
Finalment, tots dos llibres acaben sense negar, malgrat tot, la necessitat d’esperança —«Altre cop,/ tindré fe en el demà»—, la necessitat d’actuar. La salvació és només personal:

I tornaré a la feina

sense gestos dramàtics

que facin més grotesca

la meva hipotecada,

trista figura d’home.

Perquè el poeta no albira encara el moment de l’alliberament col·lectiu. Precisament deixa constància del no-alliberament:

Ningú no es mou.

El fred és a dos dits

del moll dels ossos.

Per això ens enganyaríem si veiéssim als seus versos un programa de lluita, perquè són testimoni de renúncies i no de lluites: 
                     No hi havia res a dir, i ningú 
                     no deia res; aquesta és la veritat. 
O:

Anàvem pels carrers

com si fugíssim.

Ens equivocaríem igualment si neguéssim el to pretesament «vulgar» d’alguns moments: l’autor ha volgut retratar precisament una societat closa i les seves circumstàncies, amb el que té de petitesa, de vulgaritat.
 

Als anys seixanta, la producció poètica de Xavier Amorós, la de maduresa, es va etiquetar de realisme històric o de realisme crític, segons la qualificació formulada en l’antologia canònica de Castellet i Molas del 1963. Pocs anys després, aquesta línia poètica realista fou objecte d’un descrèdit literari per l’alienament conjuntural del seu discurs, abocat a realitzar tasques de suplència en la lluita antifranquista, que van ser assumides progressivament per actuacions de política estricta. En la dècada següent, un corrent nou va postular de substituir en la poesia la importància dels fets socials per la visió íntima o ètica de l’experiència humana. S’ha considerat, posteriorment, que l’obra poètica de Gabriel Ferrater era el cop de timó que modificava els plantejaments del realisme crític, però avui llegim els versos d’Amorós amb el doble valor de trobar-hi una literatura reeixida, i, ben escandits, la consciència personal i el testimoni col·lectiu durant els anys més tètrics del franquisme.