Bona
tarda a tothom.
En
primer lloc vull agrair a l’Antoni que m’hagi convidat a conversar sobre el seu
llibre, juntament amb la Dolors Quintana. Als dos els he conegut a la plaça del
Víctor, els dissabtes poètics, a l’Antoni com a autor, i a la Dolors com a
rapsoda. I jo avui vinc aquí com a lector.
Això
m’ho va proposar el mateix Antoni: l’acte d’avui no es tractava d’una
presentació sinó d’una conversa. Una presentació consisteix en parlar sobre el
llibre davant de l’autor, a vegades com si ell no hi fos; i després l’autor
parla com si el presentador tampoc hi fos. Cosa que és una mica estranya perquè
els dos hi són. Però és interessant perquè ens ofereix una introducció o una
primera interpretació de l’obra, sobretot a un públic que generalment no la
coneix perquè no l’ha pogut llegir. En canvi, avui es tracta de tot el
contrari: ja que l’autor hi és, aprofitem-lo, fem-li preguntes, conversem amb
ell, parlem-li i que ell ens parli.
Aquesta
idea canvia la forma com ens relacionem amb la literatura i l’art en general.
En una presentació sovint seguim un model semblant al de la religió: per una
banda hi hauria Déu (que és com l’autor màxim), després hi haurien els
intèrprets de Déu (que serien els sacerdots), i finalment hi hauria els fidels,
que volen anar al cel a través de l’obediència als intèrprets. El problema
d’aquest model és la relació entre les persones: unes estan subordinades a les
altres, perquè unes se suposa que saben i les altres no, i la societat que es
crea així és jeràrquica.
Amb
això no estic criticant la religió com a tal, que em sembla una cosa molt
respectable i legítima. Potser el problema no sigui tant la religió en si
mateixa, com el fet d’institucionalitzar la religió. De fet, aquest problema de
la subordinació entre persones és comú a totes les institucions, siguin o no
religioses. Ho veiem en les institucions científiques (que divideixen la
societat en investigadors teòrics, tècnics i profans ignorants), en les
institucions polítiques (que divideixen la societat en governants,
representants i governats), i també la literatura té les seves institucions que
generen relacions de poder i de subordinació entre autors, crítics i lectors.
Però
el que ens proposa l’Antoni, no sé si conscient o inconscientment, és sortir
d’aquest model institucional, i simplement conversar, fer que cadascú es pugui
apropiar de la poesia directament, sense mediacions, de forma lliure i
original. I això ho podem fer gràcies a la Dolors, que ens llegirà els poemes
de l’Antoni i us donarà accés directe a la cosa de la qual parlarem. Això farà
que no necessitem intermediaris i us permetrà participar en la conversa en
igualtat. D’aquesta manera fundarem ara mateix una petita comunitat igualitària
de persones lliures i originals, sense mediacions ni jerarquies, amants del
coneixement i de la poesia, que pot servir de model per al conjunt de la
societat.
Antoni,
el primer que em va sorprendre quan vaig llegir el teu llibre és la gran
quantitat de referències històriques i culturals que utilitzes. Pels que no
l’heu llegit, el llibre té 14 poemes, la majoria dels quals són recreacions
d’anècdotes històriques. En cada cas l’anècdota és molt diferent: un
terratrèmol del s. XVIII a Sicília, una cantera que va ser utilitzada com a
presó en època antiga, una conversa en un despatx universitari en ple
franquisme, la crònica d’un quadre de Gustav Klimt, etc. Per tant, sembla que
la teva poesia ens parli del passat.
Però
en canvi el títol és: “Ja no és ahir i encara no és demà”. Què vol dir això?
Entre l’ahir i el demà hi ha l’avui. Entre el passat i el futur hi ha el
present. O sigui que ens parles del passat, però el títol fa referència al
present. I la pregunta és: estàs utilitzant el passat per reflexionar sobre el
present? Podem interpretar el passat com a símbol, com a ensenyança per als
temps actuals?
En
el poema “Oracle contra Notu”, ens expliques que un terratrèmol va destruir un
poble. Això va fer que les autoritats tinguessin por a la revolta, però
finalment van aconseguir capgirar la situació a favor seu, i van utilitzar tota
aquesta energia i incertesa per construir una nova ciutat barroca. I dius:
«Sabem que la calamitat no va pas atiar focs de revolta/ ans va covar contrarevoltes».
Creus que estem en una situació similar? Creus que la crisi actual genera
inestabilitat, i per tant, perspectives de canvi, però que el poder està
aconseguint canalitzar-les de forma reaccionària?
Al
final del poema dius que “l’art ens parla de les formes;/ les cròniques, del
sofriment”. És a dir, que si mirem aquesta meravellosa ciutat barroca només des
del punt de vista estètic, veurem formes belles. Però si anem a les cròniques
històriques, sabrem tot el sofriment i explotació que va ser necessària per
construir aquesta bellesa. Tinc la sensació que cada poema d’aquest llibre és
una mica la crònica del sofriment o l’absurd que hi ha darrera d’una forma
bella. Van sobre la cara oculta de l’art, són art sobre allò que l’art no
mostra. La qual cosa, no deixa de ser molt irònic. Al llarg del llibre podem
veure que ets irònic amb la història, amb la cultura, amb la ciència, però
també amb l’art mateix i amb la poesia. Parles molt de poesia i art però no ets
gens parnassià, no mistifiques la poesia, no ets gens autocomplaent sinó que
ens mostres la seva cara fosca.
Per
exemple, em crida molt l’atenció el penúltim vers de “Oracle contra Notu”, que
parla dels turistes que contemplen els edificis monumentals i dius que estan
“narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol”. Intenteu repetir
l’expressió: narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol, narcotitzats
per tots els tocs dels grocs del sol... És un vers tan difícil de dir en veu
alta, que deixa la llengua obnubilada, narcotitzada. D’aquesta manera
s’aconsegueix una conjunció estranya entre forma i contingut. El vers diu que,
quan mirem enlaire un edifici històric, el sol ens enlluerna i no ens deixa
veure-hi clar; igual que l’acte de dir el vers no ens deixa pronunciar amb
claredat; i igual que el consum turístic de productes culturals pot obnubilar
el pensament crític i impedir-nos jutjar amb claredat. Ens enlluerna el glamur,
l’elegància dels monuments, la bellesa, i ens oblidem de l’explotació i de la
injustícia que ha sigut necessària per fer-los. Aquest tipus de recursos em fan
pensar que en la teva poesia la ironia està a tot arreu: en el contingut i en
la forma. Això també m’ha semblat veure-ho en el teu altre llibre que has
publicat enguany: “Si això ha de durar”. Podem dir que la ironia és més que un
recurs, que és la substància de la teva poesia?
En
els dos poemes sobre Ewald Tragy, recrees dos moments de l’autobiografia de
Rilke, i en ells parles sobre els dubtes i les angoixes de l’artista: algú que
vol obrir-se camí en el món de la literatura, però el seu entorn no confia en
ell. Per això decideix marxar de Praga a Munic, encara que allí tampoc hi troba
“llavors fèrtils”. Sembla com si allò que busca el poeta constantment es
desplaça a mesura que avança, de forma que no ho acaba d’assolir mai, com un
miratge en el desert. I al mateix temps, no pot deixar de perseguir aquest
miratge. La poesia és això: un miratge, una aporia, un laberint sense sortida
que no podem resoldre ni tampoc abandonar?
«Hortensi
Güell ofegat» és una recreació poètica del suïcidi de l’escriptor i artista
reusenc. I aquí veiem una altra característica de la teva poesia: l’ambigüitat.
És a dir: la capacitat de fer que el text pugui significar coses totalment
diferents, sense haver de canviar ni una coma, simplement canviant la
interpretació del que llegim, canviant la mirada. Com aquelles imatges de la
Gestalt que es poden interpretar igualment com un ànec i com un conill.
Així,
per una banda el poema descriu un estat de pau: “l’aigua ha dissolt tots els
neguits”, “Et vols immens a l’escenari immens”, “t’ha fugit l’angúnia”, “és
dolç el naufragar fatal”… És com una idealització de la mort voluntària:
serena, sense angunia, gairebé un acte de plaer i de plenitud. Tot molt
epicuri, com si la mort no fos res, i simplement es tractés de la fi de les
sensacions físiques i psíquiques, un estat neutre sense plaer ni dolor.
Per
altra banda, tot el que hem llegit també es podria interpretar des d’un estat
de desesperació mortal. On certament no hi ha neguit, però no perquè l’haguem
superat sinó perquè hem renunciat a lluitar contra ell, perquè un s’ha rendit i
ja està gairebé a l’altra banda. La desesperació és tan intensa que condueix a
una mena d’apatia on simplement ens deixem arrossegar per inèrcia fins a la
mort.
Com
considerar el teu poema: com un elogi o com una elegia de la mort? Com una
celebració o com un lament? Com creus que és la mort? Quina idea en tens?
El
fet que esmentis en el títol a Hortensi Güell, l’artista modernista reusenc, em
fa pensar en altres facetes del teu treball literari. Tu ets com si diguéssim
el marmessor dels papers del Miquel Escudero, un altre poeta reusenc del qual
has estudiat la seva vida i obra. I també has estudiat l’obra de Xavier Amorós,
que farà 100 anys aviat i esperem que molts més. Creus que cal reivindicar i
divulgar els autors i autores reusenques? Què busques en ells?
El
teu interès pels autors locals no és gens provincià. De fet, tan provincià és
idolatrar els autors locals per ser locals, com menysprear-los perquè el que ve
de fora sempre ha de ser millor. Més aviat tens una actitud postmoderna, on els
referents canònics conviuen amb altres que no ho són tant (encara). En efecte,
en el conjunt de la teva obra hi trobem Rilke, Carles Riba, Klimt, Amorós,
juntament amb Hortensi Güell, Escudero… Això és una forma de repensar el canon
de la poesia? De diversificar els referents i obrir la mirada cap a referents
més propers?
Sovint
hi ha un prejudici que considera que els autors locals només poden tenir un
interès local, i que la poesia d’alta volada l’hem de buscar en autors
“universals”? Però curiosament qualsevol autor «universal» és un autor «local»
d’algun lloc, ja que no va caure del cel. I sovint el fet de passar d’una
categoria a l’altra no es deu tant al mèrit artístic de l’autor com a la
fortuna i divulgació que ha tingut la seva obra, i a la imatge que se n’ha
generat. Patim una certa alienació respecte dels autors locals?
A
«Retrat de Gretl Wittgenstein» expliques com es va gestar el retrat de Gustav
Klimt a aquesta senyora. No l’hem de confondre amb la Corinna Larsen (que es fa
dir Corinna zu Sayn-Wittgenstein perquè el seu exmarit es deia així), i que és
coneguda per participar en els negocis corruptes de la monarquia espanyola. La
Gretl del poema és la germana de Ludwig Wittgenstein, un dels filòsofs més
importants del s. XX. Doncs bé, en el poema expliques que el nas del quadre no
acabava d’agradar a la retratada i el va retocar un altre artista, i que amb
els anys el quadre va ser venut.
M’agradaria
centrar-me en els últims versos: dius “signes de llum, matèria dels somnis/ són
el fluid als reguerons de l’art”. Els reguerons són els canals que encara hi ha
en alguns carrers antics, on circulava l’aigua de la pluja, i que també feien
de claveguera quan la gent llençava la brutícia de casa al carrer. I tu dius
que la matèria dels somnis és el que circula pels reguerons de l’art. És a dir,
que d’alguna manera, els somnis, allò lluminós i espiritual en l’art, sovint ho
desguassem sense contemplacions. La prova seria el quadre de Klimt, que no va
ser valorat per la família Wittgenstein pel seu valor artístic i espiritual
sinó pel seu valor de mercat. Estàs fent una crítica a la mercantilització de
l’art?
Això
contrasta molt amb la manera com viu l’art Ewald Tragy, que és gairebé una
missió existencial, una vocació sagrada. Podríem dir que els poemes sobre Ewald
Tragy ens parlen de com viu l’art el propi artista, i el poema sobre Klimt ens
parla de com viu l’art un cert tipus d’espectador? El contrast entre un i altre
no pot ser més extrem. Sembla com si, a vegades, el que l’artista ha posat en
l’obra no pogués arribar a l’espectador. Però l’artista no pot deixar
d’intentar comunicar, malgrat que no té cap garantia d’aconseguir-ho, ja que
això depèn de l’espectador, de la seva obertura i receptivitat. O sigui que al
final tot és producte d’un malentès gegant: l’artista crea obres per a persones
que no les entenen però que les paguen, i gràcies a això, amb el temps,
aquestes obres estan a disposició de persones com nosaltres, que no les hem
pagat però que potser hi tenim un interès més autèntic.
És
possible que a vegades l’art sembli incomunicable, que sigui una activitat
absurda, i tot el que hi ha posat l’artista quedi desguassat? Però altres
vegades també es produeix el miracle, oi? I l’obra aconsegueix generar alguna
cosa en l’espectador, com somnis i llum. De què depèn?
Un
altre exemple d’ironia és “Wir werden wissen”. Allí utilitzes un altre recurs
habitual en molts poemes d’aquest llibre: el to narratiu col·loquial, fins i
tot burlesc. Per exemple, quan dius que el matemàtic Hilbert va demostrar que
allò vertader és demostrable i viceversa, i dius que “un ‘oh’ enlluernat s’alçà
del públic”. Però després parles d’un altre filòsof, Gödel, que va demostrar el
contrari, que hi ha veritats que no es poden demostrar, i aquesta va ser la
tesi que va triomfar. Aquí tornem a la idea de l’ambigüitat: la realitat és
ambigua, la podem afrontar com si la poguéssim conèixer i com si no poguéssim.
I no es tracta de tenir raó: les dues actituds tenen raó, però són actituds
diferents davant la vida. Tu sembles prendre partit per una d’elles quan dius:
“el jonc flexible resistí el sotrac/ millor que l’acer dur./ Mai no sabrem del
tot”. És així com veus tu la vida? La convicció de saber, els dogmatismes, són
com acer dur, mentre que un cert escepticisme seria com el jonc flexible que
resisteix millor els sotracs? El teu escepticisme i la teva ironia tenen
relació?
A
“Dulce et decorum” fas una crítica a la poesia de guerra: a aquells poetes partidaris
de la República com Machado, Hernández, Alberti, que escrivien versos heroics i
plens de soflames revolucionàries, però lluny del front, i per tant, lluny de
l’horror escabrós de la guerra. Compares la falsedat d’aquests versos amb la
realitat de la guerra, gens heroica i gens idealista. A més, en el “Comentari
de l’autor” dius que tu no fas poesia de combat, i crec que és cert: la teva
poesia no és de combat, ni tan sols és poesia social.
Però
en canvi, qüestiones les visions ingènues de l’art entès com a producte de
consum turístic (Oracle contra Notu) o com a eina de propaganda política (Dulce
et decorum) o com a simple mercaderia (Retrat a Gretl Wittgenstein). També
qüestiones els discursos del poder («Metamorfosi», «Amnèsia»), i els dogmatismes
filosòfics i científics («Ítaca, encara», «Wir werden wissen»). Sembla com si
la teva poesia fos un àmbit d’ironia, distanciament, llibertat… Aquesta actitud
no et sembla molt combativa?
Avui
en dia hi ha poc espai per a la reflexió i sembla que tothom s’hagi de
posicionar i opinar sobre qualsevol tema d’actualitat, en sàpiga o no. En canvi
tu saps molt sobre ciències, literatura, història, però no utilitzes aquest
coneixement per generar opinió sinó per alliberar al lector de qualsevol
opinió. Em recorda l’actitud de Sòcrates, que no opinava sobre els temes de què
discutia (tot i que clarament en sabia molt), però era capaç de destruir amb la
seva ironia les opinions dels seus contertulians. I fent això estava combatent
el dogmatisme, la manipulació, els discursos del poder… Tu consideres que estàs
fent una cosa semblant? No creus que això és molt polític? No en el sentit de
la política de partits, de la lluita d’ideologies, sinó en el sentit profund de
la paraula política, entesa com a intervenció en la polis, en la societat.
A
“Amnèsia” parles de l’afusellament del President Companys. Dius que s’ha
trencat el temps, i que “el crit s’ofegarà/ a l’oceà cremat de la raó”. Podem
extrapolar aquest vers a qualsevol víctima de la història? És com si la víctima
tingués raó en queixar-se i lamentar-se, però la raó és un «oceà cremat», és a
dir, que tenir raó al final no serveix de gaire?
A
més, aquest poema és com un cal·ligrama. Presenta una cesura després de la
quarta síl·laba de cada vers, que visualment fa com una esquerda dins del
poema. Cosa que es pot relacionar amb el “s’ha trencat el temps”, i també amb
l’amnèsia del títol, ja que l’amnèsia és com una esquerda en la memòria. Creus
que patim amnèsia històrica? Creus que Companys (i qualsevol víctima) tenien
raó en el seu crit, però el seu crit es va ofegar, i nosaltres ho hem oblidat?
Tenir raó no és garantia de res, oi? Això està relacionat amb el teu
escepticisme, però també amb la teva ironia, un cop més. Tot i que és possible
que en aquest poema hi hagi un to de dolor pel fet que la raó és impotent
davant la força i el relat dels vencedors?
A
«Metamorfosi al cinquè any triomfal» un falangista suspèn un examen
universitari, es presenta al despatx del professor i li posa una pistola damunt
la taula. El professor acaba aprovant-lo, però en el butlletí de notes
especifica que ho fa “por orden gubernativa”. Ho podríem considerar com una
metàfora del poder, vàlida per a tots els contextos?
L’actitud
del professor no deixa de ser irònica i ambigua. És com si davant del poder
només tinguéssim tres opcions: o desobeïm frontalment (la qual cosa requereix
assumir un risc), o obeïm sense resistència (cosa que ens allibera del risc,
però ens obliga a renunciar a les nostres conviccions), o obeïm des de la ironia
i l’ambigüitat, com fa el professor, dient sí però no (i això ens permet
sortejar el risc sense renunciar del tot a la nostra veritat). L’ambigüitat no
és molt heroica ni té grans efectes pràctics, però és com una solució de
compromís puntual i imperfecta, quan estem en una posició de debilitat extrema.
Permet mantenir la flama de la convicció interna, que potser un dia calarà i
tindrà més conseqüències, quan les condicions siguin més propícies. Creus que
estem en aquesta tessitura? Que el poder polític, legal, econòmic i mediàtic
actual és com el falangista pistoler del poema, que té tanta força i tanta
impunitat per vulnerar drets que pràcticament només ens queda l’obediència
ambigua? I aquesta actitud ambigua podria ser la sortida dels individus aïllats?
Mentre que si ens associem entre nosaltres poden apareixen altres possibilitats
d’acció?
La
teva poesia també em sembla ambigua en si mateixa, ja que critiques els
discursos del poder però no dones una alternativa. Amb la qual cosa, la ironia
pot derivar en cinisme, i l’escepticisme pot derivar en una acceptació passiva
i conformista de l’ordre establert. No dic que ho facis, de fet crec que no ho
fas, només dic que és una possibilitat. I fins i tot això es pot interpretar
com una virtut de la teva poesia, ja que això significa que deixes la
responsabilitat al lector. Tu no sembles prendre partit en els teus poemes,
deixes que el lector es decanti cap a on la seva sensibilitat el porti. És com
si els teus poemes fossin incomplets, i per completar-se requerissin de ser
meditats, i no només llegits. Això passa amb qualsevol forma d’art, però en el
teu cas crec que és molt clar, degut a l’ambigüitat de la teva forma
d’escriure, al fet que sovint suggereixes més que no dius, i deixes la
interpretació molt oberta. Creus que la participació del lector és clau en la
teva poesia?
Per
últim et volia preguntar què hi ha del teu interior? Molts estem acostumats a
poetes que parlen dels seus sentiments i pensaments. Però en aquest llibre tu
gairebé no hi apareixes (excepte algun poema com “Convidat a una revetlla”). En
tot cas, no és necessari que el poeta parli de si mateix, també està bé que
desaparegui i ens parli de la història, com fas tu. Però a què respon aquesta
actitud de distanciament amb tot i amb tu mateix? També em sembla molt ambigua:
és por o és valentia? Amagues el teu jo darrera de la teva ironia o el
transcendeixes a través d’ella? És una forma de protegir el teu ego o de
vèncer-lo?
Per
acabar m’agradaria convidar-vos a participar en l’acte i a compartir els
pensaments que us ha suggerit la poesia de l’Antoni, preguntes, reflexions, o
qualsevol aportació que us vingui de gust fer. Penseu que, de la mateixa manera
que la poesia de l’Antoni exigeix que el lector la completi amb la seva
meditació, també aquest acte serà incomplet fins que hi participeu vosaltres.
Per tant us animo a completar l’acte i a constituir aquesta comunitat de
persones lliures i originals que dèiem al principi. I ara que venim de Sant
Joan, que aquesta petita comunitat que formem ara mateix sigui com una flama
del Canigó que s’estengui per tot el país.
Biblioteca Xavier Amorós. Reus, 27/6/22