La primera sorpresa en
llegir Ja no és ahir i encara no és demà, d’Antoni Nomen, és la
quantitat de referències historicoculturals que conté. En primera
instància, doncs, la seva poesia parla del passat. En canvi, el títol es
refereix al present. Utilitza el passat com a símbol i ensenyament per
als temps actuals?
El poema «Oracle contra Notu» explica un terratrèmol que va devastar
un poble de Sicília al segle XVII. Davant la calamitat, les autoritats
temien la revolta, tot i que finalment van capgirar la situació i
edificar una ciutat nova barroca. La d’ara és una situació similar? La
crisi actual genera inestabilitat i perspectives de canvi, que el poder
canalitza de forma reaccionària?
Conclou que «L’art ens parla de les formes; / les cròniques, del
sofriment». Tot el llibre és la crònica del patiment darrera d’una forma
bella. Nomen ironitza però no és gens parnassià, no mistifica. Al
penúltim vers els turistes contemplen edificis monumentals,
«narcotitzats per tots els tocs dels grocs del sol». Intenteu
pronunciar-lo. El vers no es deixa dir amb claredat, narcotitza la
llengua. Una conjunció estranya entre forma i contingut obnubila el
pensament crític. El glamur ens fa oblidar l’explotació que va caldre
per construir-los. Potser la ironia ‒omnipresent ja en un altre llibre
que ha publicat enguany, Si això ha de durar‒ constitueixi al capdavall,
més que un recurs, la seva substància poètica.
Els dos poemes sobre Ewald Tragy, reviuen dos moments de
l’autobiografia de Rilke, els dubtes i les angoixes de l’artista marxant
de Praga a Munic. Allò que Rilke busca es desplaça constantment
conforme avança, sense assolir-ho, talment un miratge. Serà per Nomen la
poesia també un miratge, una aporia, el laberint que ens empresona?
«Hortensi Güell ofegat» recrea el suïcidi d’aquest artista modernista
reusenc. Hi trobem un altre tret seu: l’ambigüitat. La capacitat que el
text signifiqui coses totalment diferents canviant-ne només la mirada.
Com les imatges de la Gestalt interpretables alhora com un ànec i com un
conill.
Idealitza la mort voluntària: serena, gairebé un acte de plaer i de
plenitud. Tot molt epicuri. No hi ha neguit per haver superat la
desesperació sinó perquè ha renunciat a enfrontar-s’hi. Elogi apàtic o
elegia desesperada de la mort? Celebració o lament?
«Retrat de Gretl Wittgenstein» detalla la gestació del retrat de
Gustav Klimt a aquesta dama. No l’hem de confondre amb Corinna zu
Sayn-Wittgenstein, partícip en les corrupteles de la monarquia
espanyola. La nostra Gretl és germana del filòsof Ludwig Wittgenstein.
Doncs bé, el poema comenta que el nas pintat no agradava a la retratada,
que el va retocar un altre artista, i que amb els anys el quadre fou
venut.
Em centro en els últims versos: «Signes de llum, matèria dels somnis /
són el fluid als reguerons de l’art.» La matèria dels somnis és allò
que circula on la gent llença la brutícia. O sigui, que els somnis, allò
lluminós i espiritual, sovint els desguassem sense contemplacions. La
prova en seria el quadre, apreciat pel net dels Wittgenstein només pel
valor pecuniari.
La circumstància contrasta amb la visió sagrada de l’art per Ewald
Tragy. Tenim un malentès gegant: l’artista crea per a gent que el paga i
no l’entén. Gràcies a això, passat el temps, disposem del que no hem
pagat però que ens interessa. Alguna vegada l’art sembla incomunicable,
d’altres es produeix el miracle, i genera somnis i llum. De què depèn?
A «Wir werden wissen» torna al to narratiu col·loquial, gairebé
burlesc. Diu que el matemàtic Hilbert va demostrar que allò vertader és
demostrable i viceversa, i remata que «un “oh” enlluernat s’alçà del
públic»; i després parla de Gödel demostrant el contrari, que hi ha
veritats sense poder demostrar. Aquesta va ser la tesi triomfant. La
realitat és ambigua, la podem afrontar tant com si la poguéssim conèixer
com si no poguéssim. Les dues actituds tenen raó, però s’oposen davant
la vida. Nomen sembla prendre partit quan assevera: «El jonc flexible
resistí el sotrac / millor que l’acer dur. / Mai no sabrem del tot.» Veu
així la vida, connectant escepticisme i ironia.
A «Dulce et decorum» critica la poesia bèl·lica: els grans poetes
republicans ‒Machado, Hernández, Alberti‒ escrivint versos
revolucionaris lluny del front escabrós de la guerra real, no gens
heroica ni idealista. Després, en el «Comentari de l’autor», declara no
fer poesia de combat, i és cert, ni tan sols és poesia social. Per
contra, resulta un àmbit d’ironia i llibertat. Una actitud força
combativa.
L’actitud de Nomen em recorda Sòcrates, el qual, sense opinar era
capaç de destruir amb la ironia l’opinió dels contertulians i els
discursos del poder. Ignoro si Nomen vol fer semblant. Això és molt
polític, en el sentit profund de la paraula, entesa com a intervenció en
la polis, en la societat.
«Amnèsia» reporta l’afusellament del president Companys. Escriu:
«s’ha trencat el temps» i «el crit s’ofegarà / a l’oceà cremat de la
raó». Els versos presenten una cesura que, esquerdant visualment el
text, esquerda la memòria. Patim amnèsia històrica? Companys ‒i, per
extensió, qualsevol víctima‒ tenia raó cridant, però el seu crit serví
de poc perquè l’hem oblidat. Tenir raó no garanteix res. Tot plegat,
segueixen l’escepticisme i la ironia.
A «Metamorfosi al cinquè any triomfal» un falangista suspèn un examen
universitari, entra al despatx del professor i li posa una pistola
damunt la taula. El professor l’aprova per «por orden gubernativa».
Podríem considerar l’actitud ambigua una metàfora universal del poder.
L’ambigüitat, no gens heroica, en una debilitat extrema ofereix una
solució puntual de compromís. Vivim ara aquesta tessitura? El poder té,
com el pistoler, prou força i prou impunitat fins al punt que només ens
quedi l’obediència ambigua?
Nomen em sembla també ambigu perquè critica els discursos del poder
sense donar-hi cap alternativa. Amb la qual cosa, la ironia pot derivar
en cinisme, i l’escepticisme pot derivar en l’acceptació conformista de
l’ordre establert. No dic que ho faci, de fet crec que no ho fa, només
n’insinuo la possibilitat. Fins i tot això és interpretable com una
virtut, en traspassar la responsabilitat al lector. A què respon el
distanciament amb tot i amb ell mateix? El considero molt ambigu: por o
valentia? Amaga el seu jo darrera la ironia o el transcendeix a través
d’ella? És una forma de protegir el seu ego o de vèncer-lo?
