dimecres, 17 de novembre de 2021

la liquidació de rosina ballester

REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA

REVISTA DIGITAL D'OPINIÓ I PENSAMENT. NOVENA ÈPOCA (2013- ). ISSN ELECTRÒNIC: 2013-8989

VIOLÈNCIA EN CARN VIVA (A PROPÒSIT DE LIQUIDACIÓ, DE ROSINA BALLESTER)

BALLESTER, Rosina (2020): Liquidació. Calonge: AdiA, 2020, 234 p.

Si la forma literària amb què s’havia expressat públicament fins ara Rosina Ballester era la poètica, amb Liquidació (2020) s’ha revelat als lectors en la forma narrativa, bo i mantenint el referent autobiogràfic i el to introspectiu que li coneixíem. Situada en la literatura del jo, indagant el paisatge íntim i el marc relacional de l’entitat psicològica on operen les forces d’Eros i de Tànatos,  utilitza la confessió per escodrinyar el motor dels gestos que constitueixen la personalitat. L’actualitat de la seva exploració rau a adreçar-se sobretot a mostrar, dins el particular marc historicosocial i ran del dolor sofert en carn viva, com la violència ancestral contra les dones és un –o el– vector determinant a l’hora de determinar la realització conductual i com l’opressió –o el control– patriarcal actua de manera abassegadora condicionant i limitant la imago mundi que, ingènuament, d’ençà de les propostes del gran psiquiatre vienès havíem acceptat de considerar neutres o, si més no, col·laterals. No ha estat, ni molt menys, la primera a incorporar la denúncia feminista al respecte, però sí que excel·leix a situar-la a l’eix central del text i, alhora, a fer-ho amb un relat que, amb l’ús metafòric i al·lusiu del discurs, defuig el naturalisme sensacionalista i aquella pornografia edulcorada que s’amaga darrere les cinquanta ombres d’un internat d’ursulines.

La persona interessada pot recórrer als articles d’Anna Carreras (16/10/20) i de Pere Gomila (22/12/20), així com a l’entrevista d’Arnau Martínez (01/12/20), fàcilment localitzables a la xarxa, per conèixer l’argument de Liquidació i el parer de l’autora; així que, assegut damunt d’aquest coixí, divagaré sobre alguns aspectes de l’obra amb esguard recapitulatori.

* * *

Tessel·les: Cadascuna de les petites peces, dels petits glops de veu de Liquidació. Considerades aïlladament són ressons que percebem talment retalls d’una surgència desordenada, en la causalitat i en el temps. La realitat confusa al divan d’un analista. Llegir l’obra és distanciar-se’n, (re)construir l’harmonia del conjunt, descobrir-hi la lògica de la il·lògica.

Interpel·lació: Llegir-la és participar al joc impúdic de l’escriptura, no obstant la discreció íntima. L’autora proposa d’un joc de disfresses: els protagonistes es disfressen de personatges, i ensems s’oculta al seu darrere. Ens explica la història esdevinguda i sembla que s’inventi una ficció. La feina i la biografia és un cos que se li enfronta i que se’ns enfronta. La narradora parla d’ella mateixa en tercera persona.

Els paradisos perduts: Tot allò que fou, que s’esvaí i que ha deixat una nostàlgia impossible d’omplir. Tot el que tenia i que s’esmunyí com l’aigua en un cistell. La llum que fou i que ara és ombres. La infantesa desplaçada, el benestar confortable, la mare aclaparad(or)a i el pare perifèric, el jardí de ca l’àvia i el germà de tràgic futur, l’herència familiar. La biografia és l’esfilagarsament de la xarxa de seguretat.

L’ànima eslava: L’autora es fotografia a Facebook, a l’època que repassava Liquidació, rere la màscara d’una suposada poeta russa. «Perquè totes les russes parlen un llenguatge distint, enigmàtic i dibuixat.» La vida: la música i la família cultivada, els desastres amorosos, l’emigració, els contactes amb cercles poètics, la vocació literària, el flirteig amb la mort. Escoltem Marina Tsvetàieva, Carmen Conde. La sexualitat i les emocions femenines.

Dolor:  La religió castradora, la frigidesa i la masturbació. Els rituals, la cerimònia, la litúrgia que imposa l’estricte moviment de cada gest. L’observació del tabú. La pena per l’ofensa comesa, la culpa angoixant, l’assumpció del mal que ve de l’altre. Fugir «cavalcant les onades que Mallarmé descriu» i sentir-se responsable de la gelosia de l’agressor. «No hi ha crònica dels meus anys feliços.»

El cos damnat: El símbol transformat en agressió, la violència física com a darrera representació del domini. Castigar el cos insurrecte. La vida transformada en sofriment que només té en el suïcidi la porta d’evasió. Les pedres de l’anell de compromís, utilitzades en l’(auto)lapidació. El sexe del jo em donaria a qui em volgués. El matrimoni culmina la laceració i el sotmetiment.

L’infern: A manera d’exorcisme, Liquidació passa comptes i persegueix la redempció. Escapar de l’inexorable: «el dimoni ens posseiria per sempre més». Hi ha una tristor omnipresent i, a parer meu, això és el que en essència l’emparenta amb Rodoreda, un contacte detectat sovint. La davallada a l’infern és el correlat a l’expulsió del paradís. La fatalitat: hi ha gosadia i hi ha remordiment.

L’illa: Si el mar infantil de Tarragona era el sol sense horitzó, el mar adult serà l’exili del segon matrimoni. Visita sovint el cementiri marí. A l’oest de l’illa veu Mallorca i la reclusió marítima la manté molts anys maltractada pels cops del segon marit. Ell és el metge que certifica les morts. A Binissafua, li llança l’anell a un contenidor del carrer. «L’anell que havia de ser el darrer, el que duia el meu nom.»

diumenge, 1 d’agost de 2021

una estampa del 1941

METAMORFOSI AL CINQUÈ ANY TRIOMFAL

El desconsol d'ahir són ganivets llançats

al circ dels embriacs.

Entrà fet una fúria

i es va quadrar, el braç alçat a la romana.

L'altre no badà boca, temia la visita.

L'angúnia muda d'un simple catedràtic.

Aviat s'aclarí que venia amb l'exigència

de sortir aprovat. No pas l'aturaria

un roig, un fill de puta, potser un catalanista.

("Suspendre un policia! De què collons servia

haver guanyat la guerra? ")

Posà sobre la taula

del despatx la pistola. L'altre temé el tinter abocat,

la llum, el lloc a la universitat. Omplí la papereta,

alleugerit no consumant del tot

el haraquiri: "Aprobado por orden gubernativa".


Havent llegit la noticia de sota, a La Vanguardia del 08.09.2013, la vaig reescriure amb els versos de dalt.


dimecres, 31 de març de 2021

la paraula viva

Intrigats per escatir què cosa és la poesia, els poetes han bastit teories intuïtives que responguessin la pregunta -semblant als teòlegs obsedits amb la natura dels déus. Sovint han estat aproximacions personals, d'una validesa de vol gallinaci, que han tingut recorregut només per l'ascendència de l'autor. La teoria de l'ham poètic, la de la paraula viva... Tenen raó, cert, però una raó parcial, que no explica, ni de bon tros, la complexitat -diria que polièdrica- del fenomen. Bé, no em vull empantanegar en camps de carxoferes. Amollo aquesta divagació per referir-me a un experiment a propòsit de Maragall. Llegia una postal que va adreçar a Enric de Fuentes i, per comprovar allò de la paraula viva, vaig retallar el text en versos. Deia Gabriel Ferrater que, a còpia d'apamar-ne, els poetes acaben parlant en vers. Què n'hauria pensat don Joan?

Aquestes són les proves del delicte:

Transcripció del text:

Sé lo que hi há en la seva abrassada, y 'm deixo abrassar conmòs, y li retorno igualment estreta. Vostè sab que pot venir á casa á l'hora que vulgui, y será sempre rebut com quí es pera mí. Pera pujar jo á casa de vostè no cal pas que 's mori, sols que 'm diga á quinas horas -practicables- hi es ben viu. Seu Maragall

Versió meva:

Sé el que hi ha en sa abraçada
i abraçar em deixo commòs
i la hi torno igual d’estreta.
 
Vostè sap que a casa meva
pot venir l’hora que vulgui.
Ben rebut sempre serà.
 
Digui’m l’hora practicable
que és vostè a casa seva.
Pujaré, no cal que es mori.

dilluns, 22 de febrer de 2021

icària

La caída de Ícaro, Jacob Peeter Gowy, 1636-1638 (Museo del Prado, Madrid)

“Mantén-te, Ícar, sempre al mig,”
aconsellaven certs polítics i analistes,
“on el ventet sostingui bé el teu cos
i l’escalfor no t’estovi les ales.”
Si demissior ibis,
unda grauet pennas, si celsior, ignis adurat.
 
Vicissituds inconfessables
havien instruït els mestretites
equidistants en l’art governatiu
i els dèdals van atapeir les trones:
“Seria catastròfic enlairar-se massa
i dur tothora el lliri a la mà”.
 
Ho fou. El vol audaç, diu la llegenda,
esbalaí els pastors que el contemplaren
però l’escalf solar deixà sense govern
el noi a dalt del cel. S’estavellà
als pedregars de Chozas de la Sierra,
avui rebatejats com Soto del Real.
 
Es castigà el seu vol per criminal, sediciós.
Els esblaimats pastors tornaren als ramats.
Tothom seguí la via: pescadors, pagesos,
banquers, inquisidors. Del sofriment,
how well they understood
its human position —o no?— els savis.

Amb aquests versos he provat de versionar el mite de la caiguda d'Ícar. La primera cita que contenen és d'Ovidi, a Les metamorfosis, VIII, 204-205, i, literalment, diu: "...si anessis massa avall l'ona no afeixugui les teves plomes ni, més elevat, el foc no et cremi". La segona és d'Auden, al poema "Musée des Beaux Arts", que Salvador Oliva traduí així: "que bé que van entendre/ el lloc que té entre els homes". Mentre que Ovidi explicava directament el mite, Auden al·ludeix a la pintura que en feu Brueghel, reproduïda sota. L'original es va perdre i se n'exposa una còpia al museu de Brusel·les que dona títol al poema referit. Narcís Comadira va comentar "el mirar cap a una altra banda" -motiu profund del quadre de Brueghel i, de retop, del discurs d'Auden- a l'article "La caiguda d'Ícar" (Ara, 1.12.2017).

La chute d'Icare, Brueghel, còpia de 1595-1600 (Musée des Beaux-Arts, Bruxelles)

dilluns, 7 de desembre de 2020

miquel escudero, un poeta reusenc desapercebut

(Foto: Ariadna Escoda)

Aquest dilluns el poeta reusenc Miquel Escudero hauria fet 75 anys. Coincidint amb la data del seu aniversari, el descobrim de la mà d'Antoni Nomen, qui ens en desgrana la seva persona i obra des del barri Gaudí, on va viure i on hi té una plaça al seu nom.