miquel escudero

Miquel Escudero el 1973 en un recital.

       Ja ho sabeu.
       Els poetes són gent estranya. Magregen les paraules. Baden, s'enrabien, els corseca el desig. I lliurarien la pell al dimoni per dir com mai ningú ha dit el que tothom ha dit. En fi, als poetes els alimenta de dia una saba exultant i a la nit els enlluerna la llum.

El 1954 a Salou. Escudero, entre la mare i l'àvia paterna. Darrere, el pare.

        Miquel Escudero, nat a Reus el 1945, fou, com pocs, un d'aquests. Un poeta de raça. Va fer de la vida l'esclat, l'exuberància, la flama que els seus versos reflecteixen. Anarquista visceral, republicà, mig franciscà quan feu amistat amb mossèn Muntanyola, el fet de ser gitano, ho era per part del pare, no defineix la seva obra però integrava la seva personalitat. Catalanista de temperament, tothora abrandat, explorava el món on vivia de manera atabalada i inquieta: un dia era un comercial agressiu que, anant de bòlit d'una punta a l'altra de la ciutat amb una mobylette que diries que faria figa sota la seva corpulència, venia Enciclopèdies Catalanes a mig Reus; l'altre no tenia feina. A mitges fou hippy, fou maçó, potser més coses encara. Sens dubte, per la seva manera de ser, per l'edat i pel fet de viure, encara que fos una temporada, a l'estranger, li traspuà l'esperit que s'ha anomenat del maig del 68. Va comprar una caseta vella a Castell de Cabres, prop de Morella, i a fora hi va pintar País Valencià = Catalunya, les forces vives de la localitat li van suggerir d'esborrar la inscripció. Devia ser que en política, il·lusos, tot i no tenir res o potser per això mateix, esperàvem molt. M'abstinc de fer qualsevol fàcil al·lusió al caloret faller.

       Hi ha un fet que la poesia d'Escudero, escrita entre els vint i els trenta anys, tracta de manera central: la peculiar coneixença, el 1968 a Lovaina, d'Elsa Ellisson, que seria la seva dona. I, poc després, el sojorn a la mateixa ciutat de Flandes amb ella, a qui es refereix a la seva principal obra, Fulls del romanç d'Elsa Ellisson, en especial a l'esplèndid sisè full o poema. L'onzè full conté episodis eròtics dignes del millor trobador:

En el teu esguard, amor meva,

vaig rarament endevinar quelcom com ara la sinistra

fosforescència d'un foc de Sant Elm.

Vaig pensar: Ah, té el «cicle de les dones»,

però, jo, despòticament, llegint el llibre pornogràfic,

parlant-te de les trenta positures amoroses,

—oh beneïda còpula carnal, beneïda siguis per sempre!—

et vaig fer sofrir sense voler

i et delies i et desesperançaves, oh fembra, oh fembra 

[meva.

Elsa Ellisson el 1968, quan la va conèixer.

Els Fulls els va dedicar a la seva filla Ingrid, al naixement de la qual es refereix el darrer poema. L'obra està escrita amb versos llargs, sovint llarguíssims, que potser fora millor d'anomenar versicles, on podríem detectar contactes amb la Bíblia, Blake, Whitman i Kerouac tot i que no erraríem, si com el mateix text insinua, admetéssim que és un còctel intel·lectual on s'hi han abocat els ingredients més sorprenents. Fora bo, al respecte, consultar el pròleg, escrit el 1981 per Joan de la Rúbia, on analitza en detall aquesta qüestió.

Darrer article que va publicar, l'octubre del 1977, a la revista contracultural "Dolcet Verí".

     Miquel Escudero patia de depressions. Llavors, l'abrandament es convertia en negror. Quan el vaig tractar una mica, els darrers anys de la seva vida, em sembla que estava desenganyat de la poesia. No havia aconseguit el ressò que en moments d'il·lusió esperava. Havia intentat contactar amb qui creia que el podia ajudar a trobar una mica de difusió, però els resultats foren migrats. Va ajuntar la producció poètica en una obra mecanografiada que titulà Terres de llum i el 1976 en va fer ofrena a la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, i també aplegava les obres en prosa (que ell anomenava "esborranys", un dels quals li van publicar pòstumament a Salou) en el recull incomplet L'àlbum neuròtic. La seva vida a Reus, en tots els aspectes, estava com embussada. Nogensmenys confiava d'alguna manera en el futur. Però el 2 de febrer de 1978 es va precipitar al carrer de la finestra estant del pis on vivia, de molt amunt. L'accident va ser fatal i va morir a l'acte. 

Coberta i dedicatòria autògrafa del mecanoscrit de Terres de llum (1976).

• Llegiu l'article Miquel Escudero, entre el record i el mite (NW, núm 40, juliol 2015) clicant aquí.
• També Miquel Escudero i Clavaguera a Viquipèdia.

BIBLIOGRAFIA

•   Miquel Escudero: Fulls del romanç d'Elsa Ellisson [Obra Poètica I, pròleg de Joan de la Rúbia], Edicions del Mall (Sèrie Batent, 8), Sant Boi de Llobregat 1982. 
• Miquel Escudero: Caravana [Obra Poètica II], Edicions del Mall (Sèrie Batent, 9), Sant Boi de Llobregat 1982.
• Miquel Escudero, "Recerca" núm. 3, publicada per l'Agrupació Cultural de Vila-seca i Salou, Tarragona 1985.
•  Xavier Amorós: Poeta Miquel Escudero, recollit a l'Obra Completa. Volum IV, Ajuntament de Reus, Reus 2010, ps 955-981 [Publicat inicialment dins Plou, però plou poc, Edicions del Centre de Lectura, Reus 2007].

Un poema de Miquel Escudero, publicat el març del 1977 a la "Revista del Centro de Lectura"

·     

QUAN MIQUEL ESCUDERO XIUXIUEJAVA SOY LIGÓN DE PROFESIÓN

(textos de Miquel Escudero)

Antoni Nomen, publicat a la RCL, 08.10.20

El 7 de desembre del 1945, enguany se’n compleixen 75 anys, naixia al segon pis del número 10 de la plaça del Mercadal de Reus –llavors «plaza de España»– el poeta Miquel Escudero Clavaguera. Va morir abans de complir els 33 anys.

Tot i que escrigué una cinquantena llarga de poesies, algunes de les quals també bastant llargues, no va publicar cap llibre en vida. Poc després de morir, per iniciativa de Joan de la Rúbia, se’n van publicar dos als Llibres del Mall, de Barcelona. Un, més o menys unitari, aplega dotze Fulls del romanç d’Elsa Ellisson. L’altre reuneix una tria dels restants poemes de l’autor, de temàtica una mica dispersa.

El 1974 Xavier Amorós va presentar Escudero amb una anàlisi perspicaç, alhora entusiasta i previnguda: «quan el poeta […] es lliura, sense que perdi l’esma, a la torrencial alenada lírica que li és peculiar, gairebé consubstancial, llavors afloren uns poemes, la frondositat expressiva dels quals, esmaltada d’una molt atractiva vivacitat verbal i d’una imatgeria sorprenent, resulta alguns cops, per a alguns lectors, entusiasmadora».

* * *

El 1969, Escudero va redactar, sense acabar de polir-lo, el relat autobiogràfic Sofre de Llucifer referit a la primavera de l’any anterior. Hi explica les peripècies viscudes ran de l’amor truculent sorgit a Salou, a les darreries de l’estiu de 1967, cap a una jove turista belga. La relació, que va acabar com la comèdia de Falset, apareix a Sofre de Llucifer i és al rerefons d’algun dels fulls al·ludits.

Una foto d’estudi d’aquell 1969 va captar el nostre autor amb patilles llargues i un bigotet prim de cantant de boleros, mocador al coll, les celles gruixudes, la mirada atenta i unes ulleres estil John Lennon. Ideològicament era una mica contradictori, com si de l’atracció simultània per dualitats oposades n’esperés la síntesi en forma d’un hippisme particular. Intentava lligar amb les turistes que podia a Salou i alhora sospirava per un sol amor i una sola dona, es declarava anarquista nihilista i alhora fervent religiós.

Si, com sembla, els fulls segueixen un cert ordre cronològic i argumental, el quart, «As-tu dejà trouvé una maîtresse?», seria una velada venjança lírica vers aquesta noia de qui es va enamorar i que, segons retreu al capítol III de Sofre de Llucifer, li va fer «tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer». Escudero desplega els tòpics romàntics de la traïció i del despit amorosos i li retreu la sentència moral de Cató el Censor: «nihil acerbius quam amicus ingratus» [res més amarg que un amic ingrat] que, encara avui, decora la façana del seu institut de Reus, que quan hi va estudiar —del 1957 al 1964— es deia Gaudí i que ara es diu Salvador Vilaseca.

Després, al full cinquè, «Qui estimarà el meu cos demà?», la ira es torna plany i lament compartits amb ella, davant l’amargor del cos ara abandonat i en el futur abocat a la mort. Ho fa en sextets una mica tarats, a l’estil d’un Espronceda afònic.

Els textos reproduïts són el capítol III del relat i els dos fulls al·ludits.

 

Sofre de Llucifer (capítol III)

Encar no us he contat el perquè de la meva anada a Lovaina. El mòbil general de la fugida ja el coneixeu en el seu origen. Doncs bé, a Lovaina hi vaig anar per a tractar de solventar una qüestió molt feridora i de la qual n’havia tocat ja les conseqüències, de caire amorós, per bé que fou un núvol d’estiu… dels que porten aigua, aigua a bots i barrals i algun rellampec. Us ho explicaré. Ella es deia Regina i era bastant mona. La vaig conèixer a Salou, pel carrer. Recordo que anava amb una amiga molt simpàtica i no lletja, el nom de la qual era Michelle. Me la vaig ben aviat lligar, a la Regina. M’explicà que tenia, a Bèlgica, un manso quasi formal, que era un xicot eixelebrat, per no dir estúpid, i molt sensible. Aquell xicot duia dues llargues banyes de beneït. Em digué, àdhuc, que pensava deixar-lo, que s’ho pensaria millor.

Vaig, de seguida, tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer.

—Puc tenir esperances?

—T’escriuré. Ja ho veuràs, t’enviaré paquets de tabac belga i alguna altra cosa. Confia. M’estimes?

—T’adoro. Et seré fidel fins que tu ho decideixis.

—D’acord. Ara me n’haig d’anar —l’avellaner que ho sentí es planyia, corferit.

Res, que me’n vaig enamorar estúpidament i incondicionalment, com el papalló candidíssim s’enamora de la lluminària que harmonitza les vetllades de l’estiu vora el rafal. Allò mereix un apel·latiu: ceguera.

No arribà al meu poder una sola lletra de la Regina. Vaig caure malalt. Infeliços els que, sent joves, perden la il·lusió quan només en realitat han perdut l’objecte d’una fugissera il·lusió: la primera dona.

Però l’amor és així, ja ho sabeu.

* * *

A prop de la plaça de l’Ajuntament, superb edifici gòtic flamejant, el més delicat i sublim que recordo haver vist, vaig prendre una cervesa fresca en el bar que en diuen de l’Engels, que aquí vol dir de l’Anglès. Era bona, fresquíssima i no pas gaire cara.

Un barber simpàtic em tallà els cabells, una mica solament: m’agradaven llargs, donava un cert aire profètic i emmagicador, feia amb mi. El tocadiscos només tocava, en el meu honor, cançons mexicanes.

—Madame, s’il vous plaît, la rue Parijsstraat, ou ça se trouve?

—Ici, a gauche, monsieur.

—Merci.

El número 93 de la Parijsstraat, on jo havia adreçat les desconsolades lletres d’amor, romania solitària. Era una casa gran, una mica rònega, feta a base de rajoles, com s’estila a Flandes i a Anglaterra. No sé per què, però el seu aire decadent em produí uns pensaments sinistres, adobats d’ombriu i d’encens mortuori.

Assistia al funeral d’un amor impossible! Cosa estranya, aquella casa tenia l’aire, no sabria dir-vos el perquè, d’un vell molí holandès abandonat. Un glop d’aire humit hi dansava, amb misteri i amb ritme de foc follet, més enllà de la porta corcada que restava oberta. La fosca interior era d’origen zoològic —vaig fer-ne l’acudit—. Era en tot una gola de llop.

A la pastisseria de davant no em sapigueren donar raó d’aquella fadrina, per ells desconeguda, que responia per Regina van der Oost. Era estrany perquè allí mateix, a l’ús de Bèlgica, pastaven pa. En una botiga vaig comprar una presa de xocolata, que vaig engolir de seguida.

Estava content i veia, amb plaer, com les dones em miraven, com els feien un xardorós efecte els meus ulls negres, vellutats i meridionals. Em vaig eixugar la suor que relliscava perlejant pel meu rostre esprimatxat i llatí. Civis Romanus sum: en sentia un cert diabòlic orgull. Desimbolt i desenfadat, vaig posar-me a cantar flamenc carrer amunt i carrer avall fins a desembocar a la placeta que presidia un bar que feia àdhuc de perruqueria de senyors.

—Eine Bier.

Vaig dir-ho en alemany perquè de flamenc no en sabia gaire. Em fou servida la rossa i lluminosa beguda que aclareix l’afadigat esperit del pelegrí de Flandes, nom amb el qual em vaig de seguida intitular. Era boníssima, aquella cervesa de Lovaina.

Una vegada refet, em vaig dirigir de nou vers la casa sinistra on s’hostatjava l’enamorada de suara.

Una noia rossa, esvelta i maqueta, se m’aproximà amb desimboltura. Per ella vaig saber que Regina havia deixat aquella casa i que vivia en un nou barri residencial no gaire llunyà, que ella era la germana de Michelle i que podria acompanyar-me a casa d’uns amics on aquesta s’hostatjava amb el seu promès. M’assegurà que, estranger, seria molt ben rebut. Costa amunt, travessant els jardins d’un parc enamoradís, vaig apariar-me un aire innocentíssim de joglar.

 

Full quart
As-tu trouvé une maîtresse?

El hombre al hombre olvida,
si le es indiferente, cuando muere;
y si le debe algún favor, en vida…
Joaquin M. Bartrina, Algo

Oh cantatriu avui famosa, malgrat el dreter prometatge,
una vergonya sinistra m’has lliurat per heretat.
Soliu, soliu i avergonyit com una rosella… a l’octubre!
Oh flor, flor escondida, màgica i enrojolada de llums!
On ets?
Tardor en la primavera!
Com una poma clivelladament podrida per l’hivern
m’has caigut de la brancada, del vegetal cimbori, de la tija més alta de l’arbre més bell del meu jardí.
I jo, jo t’he llençat al pou
com ara, a ple jorn —treball i lluita pugnaç—,
es desa el pitjor malson de la nit aspriva.
La flauta, la meva flauta òrfena dels boscos solius ja ha emmudit; ha emmudit tristament sense degotar cap psalm.
Ni el «Psalm de Jahvè».
Res!
 
Ara,
per a desfullar els presseguerars florits,
amadors de la primavera que enceta llurs galtes gerdes
fremint-ne el guany, frenetitzant-lo,
en la dent d’algun burgès o d’un malalt de mort que molt primitiu l’espera,
què val el vent?
Què val el glaç, tardà,
per a esllanguir l’òbit sorrenc, burocràticament saturnal
—no tan sols de la pol·lució viuen els lladres—
de les llargues fulles verdes del fasser feral (caliu i cendra-rebost),
apenjollant-les apergaminadament
vers la terra enfredorida com un timbal solitari?
(Retruny i retruny, oh terra;
terra, terra, rebenta:
fes-te rosa o fes-te revolució.)
Per a obrir-se fatigosament les venes, digueu-me,
què val un ganivet, un ocasional d’armari ganivet llunàtic?
Poca, ben poca cosa.
A quin preu de sortilegi llogareu el fetiller-grimori?
(El terrer indefens.)
Us matareu, si de cas, amb una navalla d’or?
(La galta al llavi.)
A quin preu?
 
Ara, però, jo sóc ací:
ací on arrencar el llardós estalvi, el camí festiu, tot simplement,
del full del calendari incert
d’una vida
retafulladament mossegada per sofrences oníriques a sol de jorn (Jour et nuit)
és com arrencar-se el cor davant teu.
(«Nihil acerbius…», ja ho sap.)
El teu, aquest menyspreu teu, és de car preu.
Molt d’adob i molt de temps m’han costat d’aconseguir-lo:
tan innocent-adàmic, tan amorosidament m’he comportat amb tu,
no és això maîtresse?!
M’has arrencada l’ànima acuradament,
tan destra en l’ofici, tan…
com una apotecariessa camperola a fer avortar minyones.
No ho has fet com
qui arrenca una flor sense importància?
Tu: «Flores de sí, flores de no».
I jo, corrosiu (la revolució no serà pas televisada),
amb el sublimat mercurial de l’espill embolcallat, sinistre del teu esguard de gel plorós.
Sublim, jo?
M’has dissolt, de mica en mica, el cos pairal.
De què em valia aleshores?
Un dia, cobejosa, em digueres:
«As-tu trouvé quelqu’une à qui dire je t’aime?»
Oh dissort! Et vaig sufocadament respondre: «T’estimo!»
Més m’hauria valgut, més, molt més
que aquell jorn de celada cel-martiri, de borratxera,
no hagués mai nascut per mi.
 
Ara, oh verge,
digue’m,
de què val un somrís si per no aixafar-lo amb un petó satíric
i, després —aiguardent de sòl plujós—,
marxar de pressa cantant, venerat-venerable i veneri
(quin mascle),
deseixit,
disposat solament a empamar cobricels i a compartir el silenci d’un enyor comú
amb les dones obreres que no fan, precisament, com tu, de taxi girls al Lido.
Marxar, marxar,
vers la ruta flairosa del cant inesgotable d’esperances ja assolides,
d’endevinar camins, camins planers sota la lluna.
Sota la lluna nova…

 

Full cinquè
Qui estimarà el meu cos demà?
Cant d’enyorança a l’amor perduda

En l’edat del somni. A l’abril
de la vida, en els verals
flairava innocències florals…,
I em preguntava, amb cert estil
de fruit verdal per madurar:
«Qui estimarà el meu cos demà?»
 
Que monòton el pas de cada any!
El mar, el sorral, la palmera…
Ah! Encalçant l’areny, la drecera
on una verge m’obri el pany
de la carn. Consirosa em pregà:
«Qui estimarà el meu cos demà?»
 
Vaig defugir el seu prec. Les perles,
galta avall, ens uniren més
que el gaudi del pecat comès.
«Poeta i home!, si t’esberles
el rostre en llagrimejar,
qui estimarà el teu cos demà?»
 
Nàufrag de cent amors venals,
em culpava aprés. Les ermites
m’emplenaven el cor de mites.
I, a sopluig d’un misticisme fals,
m’ofegava en un fons d’oceà.
«Que em mor. Qui em voldrà el cos demà?»

Las, com enyoro un març feliç
on l’ànima àdhuc estima!
De vell, l’esperit fugirà
per mossegar fruita al pedrís
de l’hort, AMB TU. I el cos demà
la terra santa es menjarà.

 

EN OCASIÓ DEL 25 ANIVERSARI DE LA SEVA MORT

El 21 d'abril del 2003, Xavier Amorós va publicar al diari "El Punt" un article recordant Miquel Escudero. El text, reproduït a continuació, fou només una bestreta del retrat publicat quatre anys més tard a Plou, però plou poc, on excel·leix com a memorialista:

    Aquest 2003 s’acompleixen 25 anys —de fet s’acompliren el 2 de febrer passat— de la inesperada mort de Miquel Escudero i Claveguera (Reus, 1945-1978), un poeta reusenc que vam perdre en el pitjor moment. Ens ho recordava amb tota l’oportunitat del món l’escriptor Antoni Veciana en una columna al diari El Punt del 10 de novembre passat. Miquel Escudero només va poder publicar dos llibres, que ell ja no va veure impresos. Era l’obra que tenia, no pas abundosa però suficient per demostrar-nos la seva qualitat i originalitat. Ara mateix o d’aquí a no gaire, caldria que prestéssim als versos d’Escudero l’atenció que es mereixen. Caldria conèixer bé la seva obra i divulgar-la. Crec, com altra gent, que val la pena. És una obra original i insòlita i d’una riquesa pluralment valorable. 

       Hi ha un fet curiós en Miquel Escudero. Quan es parla d’ell es fa èmfasi en el fet que abans que tot era un poeta gitano, un poeta gitano que escrivia en català. Bé, sí; el seu pare —una persona interessantíssima amb una edat provecta— és gitano, descendent de la família dels Barraca, de Móra d’Ebre. La seva mare, la benvolguda Pepita Claveguera, és una reusenca del que en diuen de tota la vida. Miquel Escudero i Claveguera no va renegar mai de les seves arrels, de la seva vinculació per part de pare amb l’ètnia gitana. Ben al contrari. Però ell, el poeta, no ho era, de cultura gitana. Sense renunciar a res ni a ningú, la família Escudero Claveguera actuava com la majoria de reusencs. Eren comerciants de roba —del meu gremi: el Gremi del Comerç Mixt Tèxtil— i en els millors moments del negoci tenien la botiga ben establerta en un primer pis de la plaça del Mercadal: «Tejidos Escudero». Jo he tingut per allà als 16/18 anys companys gitanos, gent tan simpàtica com els germans Carbonell, amb el més grans dels quals, el Trio, jugàvem a futbol amb el juvenil del Reus Deportiu i ens quedàvem a ballar als pobles, després del partit, fins que ens ho permetien els mitjans de comunicació. El Trio driblava amb una habilitat endimoniada i ballava el tango amb una traça excepcional. Però el Miquel Escudero no en tenia, de companys gitanos. El poeta va anar a l’institut de segon ensenyament i fou excepcionalment estimat per companys i companyes que el consideraven el poeta del curs i un personatge animat i expressiu. Les famílies gitanes de Reus no enviaven els fills a l’institut; de seguida els dedicaven a vendre roba, amb serveis de regateig a domicili o clavats a les parades. 

        Mentre el Miquel acabava el batxillerat li va venir la malaltia, els problemes de salut. I, malgrat les dificultats, Miquel Escudero i Claveguera esdevingué un admirable poeta reusenc i català. I el seu pare és gitano, molt simpàtic i bona persona, dels Barraca de Móra d’Ebre. I no res més. A causa de la malaltia li va costar acabar els estudis, trobar feina. Però durant uns anys va ser el millor venedor a Reus de la  Gran Enciclopèdia Catalana. Va vendre moltes enciclopèdies, que no era pas una operació de quatre peles. Però ell era simpàtic i de bon tracte i, per doble fortuna, convencia la gent amb aquells ulls que tenia tan expressius, uns ulls que a mi em sembla —potser estic mal fixat— que els ha heretat la seva filla Ingrid, que ja deu ser una dona gran i que jo no he vist mai més des que ell vivia, encara que hagi vingut a veure els seus avis, que residien al seu xalet de Salou. El Miquel, en el seu llibre Fulls del romanç d’Elsa Ellisson, li dedica un poema en els següents termes: A la meva filla Ingrid, la sang de la qual és composta com segueix: un quart de catalana, un quart de zíngara, un quart de sueca, un vuitè de danesa, un vuitè d’hebrea; per tant: ibero-germànico-hindú-jueva: «Tronc de tres arrels: Sem, Cam i Japheth han fet l’encontre meídic per donar-me la més bella flor.»

POEMES DE MIQUEL ESCUDERO

Full segon

A UNA CANTATRIU AVUI FAMOSA

POEMA DE PRIMAVERA

  

De vegades la història esdevé condicionada per la imaginació dels savis.

NIETZSCHE, el boig sublim: Segona intempestiva

Aleshores,

dolça,

cantaves Leo Ferré amb veu d’hetera japonesa.

El capaltard era rosa pàl·lid, era fragantment encès d’amorosides lluminàries de cardenal mudat i vell, patriarcal i noble —capell i tumbaga—, oficiant a la catedral;

oh catedral, catedral gotificant, oh temple —vitralls dolços de la mel antiga—, curulla amb el color ataronjat que tenen, a cal burgès, les flonges, endolcides de xocolata i emborratxades d’anís, tardes tèbies dels diumenges; oh els diumenges d’hivern.

(Tabac holandès a la pipa corba i els fulls esgroguissats i melo-salvatges de Wagner al faristol del piano antic marca Clemenceau.)

Jo et dic que el vespre era apegalós de transparent gelatina eròtica com ara una novel·la de Berta Ruck,

o,

com les diapositives d’un hel·lenisme ingenu-porno-naturista que, cap als anys 50, guardava el teu pare, vellard cenetista barbut i místic, al calaix més alt de la seva apostòlica arquimesa modernista i sufocadament vernissada de color carbassa fort,

tan sentorosa

de ço que tu en deies fullaraca:

plecs de diaris antics, la revista Estudios, Vargas Vila, Amor i llibertat, o La Conquesta del pa, del príncep Kropotkin.

Tot això era ara lluny i com mig perdut en les cames fluixes del passat.

Ara, però, era els nostres rellotges glatien —cor de ferro— prop de casa.

Perquè t’abellia recordar-me les nostres nits d’amor, les nostres nits de nuditat i d’esplai sexo-llibertari en aquella platja del riu, en aquella ribera gerda de  sorra panífica,

entre avetars

—oh lluna, lluna plena i avets!—,

entre avets, a Youth With A Mission, Vancouver, Canadà.

Tu i jo érem allí, l’any 68, estudiant estructuralisme pictòric i filològic i nedant pel riu per entre flors d’aigua, llegint Marcuse i Whitman

i fent ço que diem

i, només a estones,

al vers amics, els únics éssers íntims i comprensius del nostre món.

Els papallons modernistes dels núvols es banyaven tebis en el cel vermell, quasi marcià, aflamarat de torxes d’aire, com la flama tebaica gegantina.

L’imperi vespral és com el de Carlemany: esplendorós i fugisser...

M’al·lucinava el teu pas bla sobre sorra tòrrida, solitària i humida de la caleta on jugàvem;

la platja, la platja fosca.

L’estel tavernari del vespre (Llucifer s’encén quan rutilen els anuncis roigs de les cases meuques...) guspirejava en el cel, en el cel pàl·lid de lluna abrilenca, com vaig veure, en un tomb d’any (!), en una làmina tibetana d’autor ignorat.

Anaves de veres bella, amb el teu blouson noir de cotó i amb el mocador de seda índia nuat al coll:

coll pàl·lid i fragant d’ondina, coll, coll de besos, coll d’amor de boig.

Ara jugaves amb la bullentor de les ones mortes —t’ensordia la mar?—.

En altres estones —nàufraga de mi— llegies Entre l’estiu i la tardor, de l’anarquista Paulousky.

Els teus pits durs, nus i saltironants, s’estremien de feminitat  salvatge

com les sucoses taronges enllimonides del vespre —oh l’olor voluptuosa dels boscos profunds, a la nit!—

calentes de saba forta, aspriva, dolça,

al baf

—oh calor eròtica, calor passional!— de la rosada ardent, que duu, per entre les jonqueres tendres i fimbradisses, el vent morat i semiobscurit, quasi conventual —no en sé pas el perquè— dels vespres càlids, a les selves orientals. Ara, potser a Birmània!

Tardes abans, t’havies banyat —hom havia banyat el teu bell cos mossegador, d’eivissenca venustat— amb gel Moussel a la banyera de flors. T’havies perfumat amb Bois de Sental...

Desprès de l’alcova,

amb una certa fatiga als ulls,

havies sopat formatge bretó untat amb caviar de cultiu i amb mantega Nattier

i, parsimoniosament,

t’havies begut la grénadine Wilson & Duboeuf amb aigua glaçada en un vell got de nacre.

De nacre he dit? Del frec de la teva pell!

Ara, però, pensaves així:

"És llunyana la fageda, és apartada la masia dels avis, bastida sota la clapa groc-obscura dels verns de poca alçada."

—Oh el xiuxiueig estival perpetu de l’espessa verneda borda, esclatant de teïna roja —sang de l’arbre d’un esclavatge mestís—, tofuda, potser recordatòria d’aquella pell de iac manxú que, amb una postal naïf  —una nevada des de la finestra matinal—, et regalà, des d’Ulan Bator, el teu amic

—per què dir-ho només a mitges?— ros i mecànic d’automòbils nord-americà.

A la masia hi havia flors de paper dins un gerro polsós de vell cristall de Bruges posat sobre el marbre resseguit de varius blaves, escantellat, de la calaixera buida, a l’últim calaix de la qual, enmig d’un retrat engroguissat, quasi color iode,

commemoratiu de Galán i García Hernández,

entre un bocí de ciri pasqual mig rosegat

—l’ermita de les Virtuts a prop, l’oncle capellà—

i un calendari franciscà de l’any 24,

niaven les rates bosquetanes...

Ara, tot això era massa lluny en els teus records: veies imatges, però esborradisses i tèrboles com els vidres del nostre balcó quan plovia a l’hivern.

("Jo et deia, sonsa, somriu;

no hi pensis, en els ocells

que es glacen dintre el niu.")

Recordaves la infància amb la nina de plàstic —de la mena del que, llavors, en deien plexiglàs—.

El gos-company d’aquella infància romania enterrat a la riera pedregosa i enllotassada de xolls llaquimosos i bruts de la vora de la masia,

sota la fita natural d’un pi frondós.

On eren aquelles cançons?

On era l’arca del tabernacle de les teves il·lusions?

No era jo mateix quan

ofegava els teus cants matiners amb un petó de faune?

Ara, al capdavall, eres lliure

però estaves trista,

trista i amb la mirada perduda mars enllà vers el voleiar gomós de les gavines blanques,

trista perquè t’havien mort l’espontaneïtat.

Tenies disset anys...

T’HAVIEN GRAVAT EL PRIMER DISC.

Oh llegidors, fingiu el nom:

NO SABEU DE QUI PARLO.

Full sisè

DEL ROMANÇ D'ELSA ELLISSON

J'ai passé dans tes bras l'autre moitié de vivre.

Quand dans le jour prémier entre les dents d'Adan

Dieu mit les mots de chaque cose

Sur sa langue ton nom demeura m'attendant

Comme l'hiver attend la naissance des roses.

LOUIS ARAGON: Cantique des cantiques: Le Fou d'Elsa

Tu m'as trouvé dans la nuit comme une parole irréparable

Comme un vagamond pour dormir qui s'était couché dans l´étable

Comme un chien qui porte un collier aux initiales d'autrui

Un home des jours d'autrefois empli de fureur et de bruit.

LOUIS ARAGON: Le roman inachevé

L’Elsa, primaveralment matinera, riallera,

desimbolta,

m’anava a cercar el pa (de vegades tan d’hora

que el duia, fins i tot, encara mig calent)

a la bakkerij propera, que vol dir forn-pastisseria

en la llengua sobirana de Flandes.

Venia, desprès, amb el paquet de paper encerat,

amb el pot de pèsols Marie Thomas i les llimones d’Itàlia

(“nel mezzo del camin di nostra vita”!),

i sempre, com si fos un chewing gum de menta,

amb la mateixa cançó, fresca i apelagosa, als llavis.

A mi, mentrestant, m’abellia, cada jorn, d’eixir,

perquè em veiés, en la cara bruníssima,

un aire indiferent d’especier hindú-mongoloide (tibetà o gitano),

del rebost obscur de l’apartament (nous, pebre roig...

i els pots de llauna esmaltada amb imatges de romànic europeu

on guardaves acuradament les prunes,

arrugades però dolces, de la llunyana Califòrnia).

Llavors, jo em posava a desembolicar la mantega

o tallava els darrers plecs de fulls flairosos,

verges i magnificents de vespres i de llums passades,

com una fulla de magnòlia

per afaitar metafòricament Rabindranath Tagore,

del llibre que llegia: El jardín de los frailes,

de don Manuel Azaña.

De vegades,

mentre començàvem a parar les tovalles blavíssimes,

o a endreçar les dues tasses de cafè fetes de vori bantú

(el teu pare havia estat a Leopoldville,

de missioner),

jo cantava (amb la mateixa veu de grandiositat luterana

del cavaller Perceval)

les estrofes misterials i cerimonioses,

visigòtiques i solemnes,

de l’himne nacional d’Islàndia,

“Ó Guð vors lands“ (Oh Déu del nostre país),

amb la nova lletra que hi afegí, amb tot geni,

la floralesca ploma d’En Gunnar Gunnarsson,

el cantor de les grifoldes de Thor amb les deesses,

de les borratxeres d’Odin

i també de les pomeres florides dels boscos de Thingevellir.

“Ó Guð vors lands“ el vaig aprendre, tot i bevent cervesa russa,

en una taverna dels afores verdíssims de Reikjawik,

on el teu pare, Elsa, ministrava de pastor

pentecostal (!).

Et recordes de quan

passejàvem, riallers i una micoia calents,

en el teu Volvo blanc,

vers l’amfiteatre sense espectadors, volcànic,

de fredes geleres contrafortades,

del Vatnajökull?

Jo et parlava deseixidament, menjant maduixes,

de l’alquímia d’En Ramon Llull,

de Curial e Güelfa

i de Joan Manuel Serrat.

Ara, a la ciutat de Lovaina, en ple camp de Flandes,

m’agradava tornar-te’n a parlar,

desprès d’haver jugat amorosidament plegats

(Ars Amandi, Ovidi...)

a la cambra-sancta sanctorum

empaperada amb paper de seda lila

made in Hong-Kong

on, entre altres coses,

jo guardava la Bíblia que em regalà el teu pare,

l’impermeable, el xeviot d’hivern

(o d’Islàndia) i la barretina roja

que tu et posaves per fer de Marianne. Jo, Robespierre.

O, si t’agrada més,

mentre cantava Dies irae pintant el bastiment del finestral,

el cavaller meridional del Déu vivent.

M’estava, a mitja tarda, esperant-te.

A l’horabaixa emblavida (Azul de Rubén Darío a Nicaragua,

Azzurro de Celentano al tocadisc)

sota el garroferar, frondosament silvestre,

dels meus versos, animadament, immaculadament eròtics.

—Les cireres exquisides a l’estiu

serven un gust tan bell de galta fresca!

Si no puc besar,

perquè ella, que treballa a l’Hospital Universitari,

no ha pas vingut encara (!),

mossegaré, ferotge, amb lluïssors cibernètiques als ulls,

les cireres enceses com de cera, a frec,

inflades pel vi pal·lidíssim del juny omnipotent! —

Has vingut mentre jo menjava.

La portera, que és francòfona

i té un magnetòfon alemany,

(que, de bell antuvi, ens feia com de koppelaarster,

si bé alcavota per bé que mai no m’acceptà cap bitllet,

greixós i arrugat a la butxaca dels texans, de vint francs)

et donà, ceremoniosament, la bona tarda.

M’has encès un belga filter

—com si em donessis un beuratge o filtre medieval—,

he mirat els teus ulls foscos

i he passat el palmell de la mà oberta

pels teus cabells de valquíria ensinistrada.

M’has dit:

Quan una rosa, virginalment, s’asseca,

les espines se li tornen més agudes.

No magregis la rosa

perquè et pot ferir i atuir una espina

emmetzinada.

Encara en la profunditat de l’ànima, penedida i noble

la duc clavada

i llueixo per arreu, municipalment, la tumbaga

que, a Lovaina de Flandes,

vora la casa de la vila d’estil gòtic civil,

en senyal de prometatge,

en recordança de les fragàncies hiperbòliques d’Islàndia,

em vares posar el dit.

Aquella mà de guitarrista

que tantes voltes, feliç, acuradament,

ha fet vibrar el teu lànguid cos (Elsa! Camèlia)

com un himne nacional.

Full desè

ATURA'M LA TARDA

  

A la meva esposa Elsa "Bab" Ellisson

Atura la tarda!

En aquest moment suprem

en què el cel defalleix

amb els pal·lidíssims colors de llostrejar,

solemnes com els deu mil matisos

del vitri finestral d’un somni clarivident de primavera

—capelleta de les blanques monges, vora del clos del carner florit,

del monestir endevinat, oníric

de Vilanflor del Pallars—

i m’emborratxaven els vins vells, ferms, aspríssims

—vella sentor d’una floreta de violer marí que em cau

d’entre els plecs grocs

d’un llibre enyorat

(Rolla et Marion, d’Alfred de Musset)—,

voldria que m’aturessis la tarda perquè m’espanta la nit.

(Mussols, òrnits…, tempestes per les vernedes.)

Soc sol a la cabana del bosc.

Quan toquen a rosari —el poble no és massa lluny—,

les mil roses del garbí floreixen com patenes per les blanques nuvolades

o com les gotes de vi ranci de les barbes del pastor-profeta sempre ebri

que, aquest migdia, em deia —oh misteriosos bards d’aquesta Septimània!—

que ella, la dolça, l'enamorada Bab em donaria,

com a ofrena de les mil i una nits que ens hem ajaçats junts,

el primer fill.

Déu meu, he reconquerit l’esperança de tornar a ser poeta!

Ara, atura’m la tarda!

He d’anar-te a cercar, feliç a correcuita,

aquelles sucoses maduixes salvatges que, en la clara tardor,

a tu, amor meu, tant t’abelleixen.

He d’anar més enllà de la clotada d’aiguamolls i granotes mortes

i del canyar espessíssim de les fulles remoroses i ressecades pel vent.

Hi he d’anar amb el cistellet de jonc folrat de fulles de figuera.

Atura la tarda i vine,

vine cantant Guillermina Motta pel caminal vorejat de flors

i resseguit per gegantins lluerts

i verdíssimes sargantanes esporuguides.

(No trobeu que la sargantana

és un animal modernista?)

En tornar, encenc el llum de butà amb llumins de cera.

(Ara sé que, per això, en diuen cerilles.)

He posat el cistell-trofeu, curull de tendres maduixes,

sobre la taula de roure

de la cabana.

Un sentor de pa, des l’armari, m’ha obert la fam

i m’he menjat, golosament, dues llesques toves, flairoses,

untades amb confitura Lingon que ve de Suècia.

Del teu país.

I t’he esperat serenament, llegint el tercer capítol del Kempis...

Amor, atura la tarda i vine,

vine abans, només una estona abans que sigui de nit:

Recordes? És lluna nova.

Atura’m la tarda i vine!

Vull contemplar el teu rostre i resseguir,

amb els meus ulls amorosos, aquells ulls bruns que t’imaginaren a Lund,

tot el teu bell pas dansaire d’odalisca… escandinava.

Menjarem maduixes amanides amb vi d’Alvèrnia i beurem llet d’ovella

en els bols antiquíssims del pastor-profeta, d’estil franc o visigòtic.

Desprès, amor meu, resarem, llegirem el Càntic dels Càntics

i també demà, en clarejar gris i fredolic el jorn,

—oh jorn que me n’ets, d’amable!—

oirem els càntics enamorats de les aloses verges vora la cabana,

voleiant per sobre del cirerer semiglaçat i negre, aspre.

Potser, amor, aquests cants ens faran comprendre,

encara amanyagats, entre les flassades tèbies,

que val la pena d'ésser dos

per a poder enraonar, per a poder estimar,

per a poder fer aturar una tarda malenconiosa (oh Bab, atura’m la tarda),

per a desprendre’ns de la soliua pena enmig del bosc

—esveradora com un foc follet en la nit de Divendres Sant—

i per a gaudir de les noves il·lusions de la matinera riallera i floral.

Oh l’amor compartit, esposa meva,

("i faran una sola carn")

té un cert regust inesvaïble de divinitat!

Els déus de l’Olimp

potser aturaven la tarda amb les torxes de Venus-Llanterna.

Tu, amor meva,

tu m’aturaràs la tarda, el capaltard fresc com rosa de bardissa,

amb tota aquella albada riallera, enrojolada, esclatant, viva,

del teu ingenu somrís frescal de fembra feliç, Bab meva,

de dona enamorada, de dama feudal,

de deessa nòrdica embrunida pel sol brillantíssim del Midi

que, ara, quan ja lluny et sento cantar —oh joia, joia!—,

se’n va a la posta fins a l’endemà.

Amb el teu peu nu, menut,

segelles, divinitzes

l’humitejat caminal (ròssec de cargols) per on passem tu i jo.

I vens a mi i em rius i em parles

i camines, Bab,

amb el teu superb, dansaire pas d’odalisca escandinava.

Trepitges flors...

Full dotzè

NAIXENÇA DE LA MEVA FILLA INGRID

COMENTARI, AMB EL GIANI STEFANELLI

  

Una fruita ha caigut

de dalt de la brancada,

i, havent-la recollit,

ens l’havem partida

de l’una boca a l’altra.

ANTONI ISERN: La pageseta

Com una balada occitana de trobaires medievals (Oh Castells de Lautréamont, de la Morgue i de Milhau!).

Com un ver rúnic romanç (Oh L’Edda!

del qual sóc, al semitròpic, l’hereu per a la pell de brau.

I si, malgrat que, ara per ara, no és d’espill-cristall de roca el meu farell,

però sí de la cúbica tronca del més robust oliu-matèria

per a entreveure-hi el màgic encís —quin jorn?— de la sarònica rosa ablamada amb les mateixes ferides eterno-vinícoles del meu Mestre-Claudàtor

—Ara, oh Déu, esborradisses!—,

malgrat tot, de volta en volta —l’heretatge roman juramentat—,

se’m desclou el càntic èddic:

tot aquest hiperbori-estoig, tan tosc, és ben folrat amb el nacre viu de la lluna argòtica —oh Hècate plena! —,

i, furgant-hi, amb l’esma iniciàtica,

prenc la iniciativa floral de fer-hi rajar, per catedralícies gàrgoles —glossolàl.lia!—,  la mel de l’Esperit de Déu a borbollons).

Com un romanç d’harmòniques celísties, et deia,

abrandades per un insomni rega-ulls-calidoscopal de feldespàtiques clarividències vitals

(el dubte —i la temença—, per bé que ajaçats, rutilen vertiginosament amb la duresa del granit).

Com ara l’esclat atronador d’un musicat psicodèlic beat on, de l’entranya materna, entre gemecs, Déu ja feu brollar, sobtadament, tot el most hidràulic de la victòria segura.

Com ara un arpegi arcangèlic.

Com ara l’encanteri de mil flabiols escondits entre el tofut arbrat de la foresta emmudida.

Com ara el llamp fulminant, després de la secada, fent-se coral fugitiu per entre les fondàries blau-marítimes del cel.

Com ara un raig de llum ferint la lluerna sempre enfosquida d’una presó-catau sempiternal.

Com ara una pau postbèl·lica, en què, colgada —terra grassa—, la trinxera esdevé feraç blader reblit d’espigues grosses, cerètiques, decantades a preu d’or.

Com ara la benedicció d’un prec transmutat en Déu protector.

Com ara una festa floral enmig del Ball de la Mort,

s’esdevingué per a nosaltres, Ingrid del cor, aquella matinada estranyament lassa, estranyament boirosa, plumbosa... (No ens havíem dit, ai Elsa, que hi havia de néixer un sol?)

El blau salvatge de la nit s’esborra

serenament i lànguida...

És el moment suprem!

Les camèlies s’esgarrifen de frescor.

(“Hi havia de néixer un sol lluent.”)

El sol, l’estel, ets tu, oh Ingrid! Naixies a les onze del meu Seamaster de Ville en punt, les nou i onze del primitiu tomb solar del teu zodíac benèfic, del tot gemmat, semafòricament, de verdes maragdes d’esperança i de vermells robins de conhort-coratge.

Lleixes amb flascons blaus per a guarir l’espant.

Homes vestits de blanc per a beneir la joia.

D’antuvi, beneïm, àdhuc, tot aquell greu silenci expectatori i cruel.

Desprès, en un instant, una semença germinativa d’ignorada llum astral s’entaforava fugaç en aquell bocí de carn que ara és el teu blond cos gerd preparat per a l’amor i per a l’endemà.

Hom partí el cordó de plata —umbilical, per a què? — i esdevingueres, sorollós, torrencial, frondós, el meu millor vers, tot el plany-esclat —el primer, que hom cerca, amb la vanitat al cor, en les imatges de l’art naïf o en les tardes grises d’avorriment polsinós. Oh plany, oh esclat de vida! —

“Entre un Rembrandt i un gat, jo salvaria el darrer.”

L’art és el fruit de la vida, endebades a l’inrevés.

Tu ets el nostre fruit. La poma carmesina sense vern, que mai no ens prohibí JAH, ni a l’Edèn ni a l’exili.

Tu, fruita nostra, seràs vida arrencada de l’arbre sant, aconseguit amb mil sofrences, on dues ànimes cossos, estremint-se, n’estremiren les fulles més altes per tal d’abastar-ne les enceses roses del perpetu reconeixement.

(Reconèixer-se és perpetuar-se,

perpetuar-se és reconèixer-se.)

Ara, tanco amb pany i clau la calaixera.

Ha plogut durant tres mesos des del dia vuit de juny,

ens hem emmenat Tres Persones des del dia vuit de juny,

ja hem rigut, i potser plorat, des del dia vuit de juny.

Mentre l’Elsa et bressola (“La lluna, la pruna...”) amb un noble tast d’ofrena, en el somrís d’aixarop càndid de canya de sucre,

jo deso, al meu cartipàs groc, la brúixola psicogràfica, versopàtica del meu seny aflamarat de pare recent.

Ja és de nit

“e le stelle sopra di noi”.

Això és etern:

el raig lumínic del meu estel iberico-rúnic —l’Ingrid—

em cisellarà, a la fi, l’axiomàtic lapidari enigma de Nôtre-Dame d’Angoulème

—no trobeu que és trist, per bé que cert? —

Allò del romànic i antiromànic de

“nihil novum sub solem”.

NIHIL —ah, el nihilisme! —.

Quan Déu ho creà tot,

també creà un pare, una mare, una filla.

Una gruita, una assutzena, una poncella.

S’ha acomplert, de bell nou, el cicle indeclinable de l’eternal nietzschià retorn, de la imparable copel·lació rotatòria del Karma.

Ara Déu ens ha fet els esperits més enaltits, més sublimitzats, més vells...

—Guarda, Gianni, le stelle sopra di noi.

La més jove, cent mil anys.

La que ens ha vingut, batallant la porta, llar endins, a l’Elsa i a mi —no n’hi ha pas cap, de verament fugaç!—, tres  mesos i set dies.

La tretzena és divinal, car amb el mateix nombre d'homes —dotze— i l'HOME,

el cúbic corivell del món quadrat del postdecàleg fatídic,

esdevingué, amb el degotís corprenedor de la Sang de l'Anyell,

una eternal rosa universal de quatre pètals.

M'has entès, Gianni?

(???)

Els quatre evangelis estan esculpits, a pluja i sol, a festí i flagell, en el cor de qualsevol apòstol, dels d’ahir, dels d’avui o dels de demà...

M’entendràs: he plantat un arbre —una nesprera—, he tingut un fill —l’Ingrid—..., he escrit un llibre (?) (Cada esguard girat vers aquests primers dos éssers tan meus, relliga tot un tractat del més bellíssim amor).

Quan fèiem de clochards per Montfaucon, a París —levita negra i un nard al trau, somrís irònic i orgull d’esclau espanyol—,

vaig encertar el retrat de l’Ingrid —i ja en fa deu anys!— a la botiga llorda d’un antiquari, vellard, maçònic i hebreu, del barri de Neully;

quan vaig conèixer l’Elsa, a Reikjawjk, ja l’havia somniada dues nits abans...

No et capfiquis: això pertany al passat, fes cara a la presència inesvaïble del vostre propi present.

Tens raó, deixem-ho.

L’Ingrid, adormida al bres de noguera fosca oliosa, somriu al propi abellidor futur.

Oh Elsa, oh Gianni, és bell de dir:

 tots quatre sota teulat (els quatre pètals?)

i, vulgues o no, nit i dia, estiu i hivern,

les insubornables “stelle sopra di noi”!

CONTALLA

Mal dit maçó, un consell de patufet

la parla amb què mamà interdí a l’escola.

En aquells temps ¿fou greuge o fou tabola,

escarnint, botiflers, l’humanal dret

d’abillar-se el clacar? L’home perfet

—la verga prou nafrà— es reviscola.

Per perdonança (?) té l’encesa estola

amb barres d’or. L’infant menja el xiclet

per anar a estudi. Estén el paper imprès,

tot llord, en llengua d’oca d’Albió:

què és el candy i el mint i el corn syrup?

Quin consell dicta edictes en angès!

I els músics, acarats, l’Extorquidor

flautaren amb rogalls de malastruc.

PREMONICIÓ SIBIL·LINA

Misterial flascó envitricollat,

al trull esbarzerat d’ermot catau

(licor dèlfic reclòs a pany i clau)

l’aspre gust de l’oracle he destapat.

I amb barrila n'he begut. De bon grat

(com s’accepta el cel fosc en lloc del blau

per reverdir els vergers d’enllà la frau)

l’oracle, poc benigne, he acceptat:

—Poeta no ho seràs, ni de segona

(el lector d’eix PORTAL ja té l'avís).

Seràs pintor (!!!) tercer de flamarades

de vitrall, esmalt de llum pregona...

I el catorze de l’u del dos mil sis

et fotran a l’infern a patacades!

Michelangelo: Sibil·la Dèlfica, Capella Sixtina, 1509

©de la presentació i l'edició dels textos: Antoni Nomen; de l'article commemoratiu: Xavier Amorós Solà