Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enllà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enllà. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 de febrer del 2022

si això ha de durar, com a títol

    Després d’utilitzar el títol Si això ha de durar vaig descobrir que Carles Duarte havia fet servir abans la frase en l’actualització d’aquests versos de Jordi de Sant Jordi, que en l’original diuen així:
                mes ara·m veig de tot plaser absent,
                carguat d’amor e paubre de ventura,
                no vasent vós, que us ham tan finament,
                e per açò morray si gayre·m dura.
i que Duarte va traslladar de la següent manera:
                en canvi, ara em veig absent de tot plaer,
                ple d’amor, però pobre de fortuna,
                ja que no us veig, que us amo lleialment,
                i acabaré morint si això ha de durar gaire.

Un poeta en una escena galant (Alemanya, s. XIV) © Photoaisa.

   El transportista, doncs, atorgava al si de si això ha de durar gaire el sentit del que la gramàtica anomena una probabilitat hipotètica, entenent, amb tota la raó, que el poeta amorós diu que morirà si queda privat de poder contemplar la dama objecte de veneració. Aquesta hipèrbole l’hem de situar al context de l’amor cortès d’arrel trobadoresca del segle XV, però en el que em vull aturar és en l’equivalència del si amb en el cas que, expressant que allò enunciat pot esdevenir o no, i que el poeta es refereix al que passarà en el cas que s’esdevingui la cosa temuda.
    Hi ha un ús de la conjunció si que trasllada el seu valor condicional cap a un relació de causa-efecte, del tipus Si volem que això duri, cal fer tal cosa. En aquest cas no s’especula amb una possibilitat, sinó que més aviat s’exposa una indicació unidireccional.
    Doncs bé, el que vaig voler suggerir amb el títol és aquest doble sentit, a propòsit del que ha posat de relleu la covid: la consciència de l’eventualitat d’una llarga cohabitació amb els seus efectes catastròfics, i alhora la necessitat que ens plantegem què fer per tal que la fràgil sostenibilitat del món no quedi anorreada a la societat postpandèmica.


El triomf de la mort, Pieter Brueghel el Vell 1562 
© Museu del Prado.

diumenge, 23 de gener del 2022

turba mirum

                         Vidriol - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
 "Tuba mirum spargens sonum" (= la trompeta, escampant un so admirable), proclama un vers de Dies irae, les dues paraules inicials del qual van servir per titular una part del tercer moviment de la Missa de Réquiem que Mozart no va poder acabar. En voler agafar aquestes dues paraules per anomenar una poesia, per error se'm van convertir en "Turba mirum" (= la sorpresa de la multitud). Com que la poesia ja parla d'un difunt, per desdramatitzar-la una mica vaig deixar aquesta lletra r que modifica lleument el títol: de tuba = trompeta va passar a turba = multitud. De fet, tant tuba com turba són dues paraules que es mantenen intactes al vocabulari català.
    Parlo de l'extinció, del fred, de la foscor, de la memòria, a propòsit d'una persona que mor als braços d'una altra. Les paraules, fràgils, es trenquen al moment de l'expiració. Intento fugir del patetisme sentimental utilitzant dos animals, els vidriols i els escorpins, que no s'alcen de terra i, que, en certa manera, evoquen l'estatus del finat. Llengua, ulls, coll, i, finalment, el bes humanitzen la condició animal de la fugida. Quim Besora, que ha comentat la presència dels vidriols en una ressenya que li agraeixo, comenta: "tot i que el vidriol viu a Catalunya no crec que Nomen n’hagi vist mai cap de viu; potser sí de dissecat a la col·lecció de taxidèrmia de l’Institut Salvador Vilaseca, on treballava". Te raó, ni de dissecats n'he vistos, només a una làmina il·lustrada que decorava una aula.
 

                TURBA MIRUM

 

                T’estens al sol

                com vidriol,

                signe que sagnes,

                llengua que expires.

                 

                Llum desnonada

                la dels teus ulls

                i embarrancats

                els mots al coll.

                 

                Pel bes més fred

                ara em sé nat,

                ara que fuges.

                 

                Als escorpins

                se’ns ha esborrat

                el lloc del cau.

divendres, 20 d’octubre del 2017

30 mesos de tpr: els cartells

LECTURES I RECITALS 


PRESENTACIONS DE LLIBRES

LES/ELS POETES REUSENCS D'ARA

diumenge, 15 d’octubre del 2017

quina és la natura del temps?

Els versos —és a dir, l’estil— de Celan remeten a la conclusió de Wittgenstein: d’allò que no se’n pot dir res és millor no parlar-ne. Tanmateix, la poesia de Celan, el·líptica, descarnada, sincopada, evidencia una coneguda constatació en la història de l’art: el com canvia després del què. Rimbaud, Rilke, Benn, Pizarnik, per exemple, segueixen encotillats en la retòrica tradicional, la que beu en la tradició grecollatina i trobadoresca. Vull dir que no feririen la sensibilitat d’un Jacint Verdaguer, posem pel cas. Entengueu-me: potser sí que la feririen pel que diuen en el fons —dieu el que m’ha semblat entendre? demanaria—, però els entendria perquè comparteixen la mateixa manera de parlar, l’ordre clàssic d’articular el discurs.
        Dic tot això a propòsit de “Todtnauberg”, la poesia que Paul Celan va escriure el 1967 després de visitar Martin Heidegger a la cabana —Hütte, en alemany; una mena de refugi o xalet rústic— que el filòsof tenia a la localitat del mateix nom, a la Selva Negra. Tot el que envolta la poesia i la poesia mateixa estan amarats de signes —els motius de la visita, les referències filosoficopolítiques de la trobada, les al·lusions literàries del text— que palesen el desencontre entre la trajectòria espiritual dels dos homes, al xipolleig en el paisatge enfangat de la muntanya i de la vida/mort, a l’angoixa per l’ésser i pel temps (el Sein und Zeit de la filosofia de Heidegger). El significat profund del text emergeix de la manera no figurativa —manllevant el terme a les arts plàstiques— de Celan. Vet-ne aquí, doncs, la modernitat de la seva poesia.
La cabana de Todtnauberg
(Foto: P. Mesa i L. Marazuela, marazuelaymesa.blogspot.com.es)

Arribats aquí constato com el temps de la poesia —sempre el de la psicologia, ara també el de la filosofia—desatén el temps de la física. Per la física, el temps és una de les dimensions de l’univers, i la mesura del temps —tal com va exposar Stephen Hawking a Història del temps— implica la resposta a problemes cosmològics, com són ara l’origen/final de l’univers i l’existència de Déu. La concepció de l’univers, junt amb la concepció de la vida, ajuden a entendre el com de l’existència humana i a plantejar-se’n el per què. Newton anomenava filosofia natural el que avui entenem com a física i vull creure que, malgrat que s’hagi enderrocat la seva imatge estàtica i harmoniosa de l’univers, estaria content que l’astrofísica moderna torni a assumir el rol de filosofia natural, enllà de les belles equacions matemàtiques.
És per aquest motiu que vaig escriure un poema sobre el temps de la física —com tants n’ha escrit el meu professor de física i poeta David Jou, només que la meva poesia vol acostar-se als sentits i no a la fe catòlica—. Una reflexió sobre la natura del temps, sobre si després d’Einstein el temps segueix essent un apriorisme del coneixement, sobre la visió cíclica taoista. Me n’ha refrescat la memòria unes classes amb els alumnes de batxillerat nocturn dedicades a les teories de Hawking. Un mea culpa: els versos, les estrofes. El text el trobareu a l’entrada “les latomies i el temps” (01.08.14).

dijous, 3 d’agost del 2017

l'ermità torna a l'illa

Joan de la Rúbia explica L'illa de l'ermità (Reus, 29.07.17).
Els participants a la lectura poètica.
El 2006 Joan de la Rúbia va publicar el que fins ara és el seu darrer llibre, L’illa de l’ermità. Si no m’erro l’ermità és el seu alter ego, un alter ego bastant transparent. Per ell, la figura de l’ermità condensa la seva trajectòria vital feta d’experiències anímiques que l’acosten a l’hipnotisme sensorial (“Pradell i comes d’ocre m’hipnotitzen”), a les vivències xamàniques (“Va ser al turó xamànic dels sentits”), a l’al·lucinació musical (“Catapulta el pouar de flautes i ocarines”). Concep la vida com una experiència pagana de la qual a cadascú n´hi és donat un tast que accepta limitat i del qual alhora vol participar amb fúria (“Per ella sóc el que de fet va néixer a Reus” o “És la parla pagana amb què em parí Lucía”), sovint en un  ritual purificador que el duu a la muntanya esquerpa i entranyable (“D’aquest destí de música i nuesa a Prades” o “Des de la Baltassana fins al nus amb tu:/ norai darrer d’aquests noms i camins”) o, més amunt, al firmament inassolible (“Un cert saber de l’illa a mig camí d’estrelles”). Amant de les altures, dels secrets dels camins deserts, la vall li és estranya de massa comfortable (“Fent de la vall dolç confí d’estrangera”).
Fa poc més d’un any, Joan de la Rúbia va tenir un càncer a l’estómac. L’experiència de la malaltia i la possibilitat de la mort no el van immutar gaire. Me l’explica com una vivència que transcendeix el cos. M’explica que el metge li deia i si et mors a l’operació? i que ell el tranquil·litzava: no res, llavors s’haurà acabat la pel·lícula. Diria, potser ara exagerant una mica, fent-li fer d’allò que se’n diu “profeta del passat”, que a L’illa de l’ermità ja havia previst aquesta possibilitat: “No m’estremeixen pas la cosa i el decés.” El poeta veu i viu la vida a mig camí entre la mitificació deliberada i l’ofec atenallant d’una realitat que ha de viure només a la frontera. Sovint es refereix a les experiències, ratllant l’al·lucinació o la vidència, que sense desertar de la seva quotidianitat ha imaginat protagonitzar:
                        No veig ni mur ni dol, ni sóc allà.
                        I d’osques i de tu em vesteixo ací:
                        Un món on tot s’esdevé a cops d’ofec
                        Sota la llum infecta del saurins.
            Poeta de la nit i de la solitud, però també de l’aurora i de la companyonia, Joan de la Rúbia desgrana en aquesta obra, on emergeix la confessió, els rastres del seu periple vital amb una nuesa hereva dels codis emprats pels seus poetes de referència, potser Salvat-Papasseit, Pessoa, Foix.
Joan de la Rúbia a casa seva (BCN, 25.07.17).
Text i fotos: Antoni Nomen

diumenge, 2 de juliol del 2017

la mort i la vida

Reus, 01.07.2017.
Nadezhda Tsankova, Ljubomira Stoicheva i Antoni Nomen vam musicar i poetitzar la mort i la vida. El vent, escampant fuetades i carícies, va sobrevolar l'acte. Van tocar diferents peces, ensamblant tonades búlgares i catalanes. A propòsit del dulce et decorum horacià, vaig dir una poesia sobre com la mort també encalça el guerrer que se salva. Van emergir la prostitució domèstica de baixa intensitat, els problemes d'un actor porno rebent la comprensió de la seva companya de rodatge, els tòpics de les cançons d'amor, la nit i l'alba, l'insomni, la consciència i el remordiment, la fúria del serè. Un antic alumne, que es dedica a fer roses de cartró, em va dur una de les seves creacions, la número 251, un autèntic poema objecte.
En fi, un recital en família.



dissabte, 11 de juliol del 2015

el càcol o l'explorador en poesia


 

        És fàcil i és alhora difícil parlar d'El càcol, el darrer llibre de poesies de Josep Domènech Ponsatí. Fàcil perquè pots recórrer a tòpics com l'enlluernament de l'il·lusionisme verbal, en sentit admiratiu pel que fa a la investigació lingüística i alhora en sentit, posem, pejoratiu  alertant del risc que un aital castell de focs d'artifici no dugui al capdavall a res. Fàcil perquè t'hi trobes versos com "Un cop l'hi vaig mamar a un poeta" i aquesta espurna provocadora remet al terme pornografia, llavors ja ho tenim: el poeta transgressor assalta el domini de la pornografia perpetrant la rebel·lia sublim. Certament aquestes observacions són correctes, però ho són (en un acte que també goso qualificar d'il·lusionisme verbal) no pel que contenen en si sinó pel que pretenen insinuar a la imaginació del lector. Perquè, fet i fet, quin poeta no és un il·lusionista verbal? Cert, ho va ser Brossa, però i Verdaguer? i Carner? i...? no van ser, a la seva manera, uns grans mags de la paraula? Pel que fa a la pornografia, ja fa quaranta anys que un grafòman del meu poble despatxava uns Poemes endimoniats que feien somriure perquè abocava sexe pel broc gros (en aquest cas, amb un estalvi estricte de qualsevol mena d'il·lusionisme verbal). Vull dir que, com vaig sentit dir a Pere Gimferrer, a aquestes alçades de la pel·lícula tothom està curant d'espants.
       Potser no és fàcil, doncs, de valorar El càcol més endins d'aquesta vestimenta externa amb què se'ns presenta. Tampoc no és fàcil (o factible) de llegir-lo enllà de la personalitat del seu autor, justament perquè declara: "Prenc com a base/ el meu desequilibri." Com ha observat Jordi Llavina, aquesta base no és la seva experiència, no la seva visió del món, ans el seu turment existencial. Bé, això només és una cara del poliedre: es podria aplicar a Palau i Fabre o, sobretot, a Bauçà perfectíssimament. En aquest sentit, no puc estar-me de notar un paral·lelisme vital entre Josep Domènech i Rainer Maria Rilke, aquell saber-se diferent, aquella aristocràcia de l'esperit, la certesa d'anar directe al gra.
        Fetes les presentacions, arriba el difícil: què és El càcòl? L'autor pretén vendre'ns el lema de da infância ao fim, tret de Marcelo Diniz, un dels seus múltiples referents brasilers. Però només ens parla d'esquitllèbit dels paradisos perduts i seria agosarat veure'l com el Dafnis de Calonge.  Quan ens parla d'ell, i ho fa sovint, no és per evocar records sinó per sorprendre's i sorprendre'ns de la servitud de la realitat envers el propi llenguatge que utilitzem com a mitjà comunicatiu. Diria que ens vol alertar que el mitjà és el missatge. No en referència als mitjans tecnològics sinó a la pròpia naturalesa d'aquest mitjà, és a dir al llenguatge verbal, en els termes corresponents a l'ús poètic. De què parlem i com parlem en poesia és el plantejament que ens proposa. I ho fa, singularment, aplicat al cas de la poesia en català: doncs, vorejant la filosofia del llenguatge, en resulta una poesia sovint absolutament intraduïble per l'abundància de jocs de paraules, cacofonies, entortolligaments i altres recursos d'aquesta mena. No pretén referir-se, tot i viure-la, a la sensualitat del món sinó al seu engranatge mental. No sé si aquesta mena de fredor, de mecanicisme, és la que li ha fet guanyar el qualificatiu de pornogràfic. Adjectiu que al meu parer és incorrecte perquè no es recrea en estampes de sexe explícit sinó que, utilitzant un eufemisme corrent, es despulla estrictament quan ho exigeix el guió. El que ha aconseguit Josep Domènech és una manera original de dir les coses, allò que persegueixen amb delit tots els versaires: un estil marca de la casa. Ara, això, que podria ser simplement estrafolari, en el seu cas té el mèrit indubtable de l'explorador que s'endinsa en terres inexplorades, quan els mapes deien que ja no quedaven territoris verges. Potser les abundants cites a les lletres brasileres confirmen que han envigorit la seva literatura pel que té de literatura de la literatura.
        I, si és fa difícil, determinar l'abast d'El càcol potser és, ras i curt, perquè sí que de vegades d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne sillenci.
 Antoni Nomen


El 4 d'abril, a Girona, mentre l'autor em firmava un exemplar del llibre.