ús de la paraula, per xavier ferré

Revista del Centre de Lectura
Revista digital d'opinió i pensament
Novena època. 2013 - ISSN electrònic: 2013-8989
Escrit per Xavier Ferré Trill | Amb data: 25 Març 2019

Nomen, amb exposició sistemàtica, caracteritza l’evolució literària de Xavier Amorós. Es tracta d’un model de treball útil per a explicar fonamentalment el pas de la poesia a la memòria autobiogràfica que, sota diversos registres, pot arribar a caracteritzar la “generació” que irromp a la primera meitat dels anys quaranta i es projecta als anys cinquanta i seixanta.

Antoni Nomen: Xavier Amorós o el temps recuperat, Edicions del Centre de Lectura, Reus, 2017, 139 pp.

L’aplec de treballs –publicats i inèdits– que Nomen Xatruch formalitza en aquest estudi no és una evasió sentimental (ara tan a l’ús com a deformació neoburgesa de la literatura de cap de setmana i top ten de mercantilització) que vol i dol (!) captar  l’arquetipus literari d’un autor. Crec que Antoni Nomen, malgrat alguna reiteració entre article i article editat, assoleix –amb domini bibliogràfic de referents de la crítica com Roland Barthes, Sartre, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joaquim Marco i el referent canònic del memorialisme autobiogràfic, Philippe Lejeune– una manera d’explicar una biografia intel·lectual que, en el cas que ens ocupa, ésdevé biografia literària. Els dos capitols –“Discursos” (I i II)– vénen a definir els recursos i la finalitat del record amorosià. Tècniques narratives emprades –el caràcter de l’anècdota– i, el que és més notori, el trànsit de la poesia a la narrativa memorialística, constitueix l’autèntica pedra de toc del que vol remarcar l’autor –l’autenticitat, allò versemblant– al voltant de l’obra de Xavier Amorós.
Sigui obra fractal imperfecta –origen d’orígens que intersecten, es reprodueixen i es projecten– o polimodal –manera d’explicar una realitat viscuda– queden clars els modes i tonalitats expressius, que una obra opera des de la poesia introspectiva, a una de més “socialitzada”, que pretén de recollir el pols del temps. I degué ser aquesta darrera forma de producció (‘poiesi’, ‘poesia’ significa ‘producció’) la que dugué a Amorós a bastir un quadre vital que, com gairebé sempre s’esdevé, es compon de diversos espais memoritzats.
El pas –els títols són significatius– d’Enyoro la terra (1957)a Sóc a la terra (1957) (metafora del sentit del realisme històric a esdevenir) evidencia la identificació amb el que hom viu, més que no pas amb la nostàlgia passatista –simbolitzada en el vilatge de Pradell– que, per bé que fase necessària de reconeixement d’una identitat, no arriba a culminar la fase de compromís actiu amb el present. Un cert romanticisme conscient (tan denostat pel “progressisme” cosmopolita i els seus  intel·lectuals orgànics) és condició necessària d’un posterior realisme (civicopolític). Nomen deixa clara aquesta transició –el capítol “Potser un programa poètic” (pp. 73-81)– que és la que deu explicar el compromís d’Amorós amb els seus Temps estranys, precedits de l’adolescència explicada a L’agulla en un paller.
Cal, doncs, valorar el sentit de l’us de la paraula: com se n’afaiçona un significat final amb diverses gradacions. Aquest, segurament, és un dels objectes de la reflexió del físic Antoni Nomen, i no tan sols, evidenciar una figura, o forma, testimonial. Tota literatura és –o n’hauria de ser– testimonial, però el que cal esbrinar-ne és la finalitat: versemblant, o falsa; aproximació a la veritat viscuda, o construcció de la mentida.
Del que resta exposat a Xavier Amorós o el temps recuperat caldrà retenir, almenys, dos aspectes. L´un: l’evolució literària d’Amorós, si més no en la forma poètica, té coincidències amb autors del país –reflex d’una generació– com el traspassat poeta valencià Lluís Alpera Leiva (1938-2019), marcat als anys seixanta pel materialisme històric aplicat a la literatura (o realisme històric). El segon és que la literatura meorialística, o autobiogràfica (d’Amorós) serveix per a copsar el pas de la privacitat a l’ús públic de la memòria, com reflecteix exactament Nomen al capítol “L’institut de Reus dins el mite literari de la ciutat” pp. 39-66). És a dir, la historicitat de la narrativa només ho és de facto si només acompleix la funció de comprendre el lector dins el seu context col·lectiu. Arribar a aquest estadi no és gens fàcil: marrades i dubtes (reconeguts per l’autor objecte d’estudi), com es desprèn en ocasions en la impressió de Nomen a l’hora de concretar la dimensió literària d’Amorós. Però reflectir –fins i tot– un estat d’ànim d’una època suposa, sobretot, saber endinsar-se en el micromón del subjecte i les seves relacions –i ascendents– coetanis.[1] Que és el que acaba aconseguint Nomen al voltant de la reflexió sobre “el temps recuperat”, fet de miques (el fet, com em comentà en una ocasió el sociòleg Lluís-Vicent Aracil, de ser “drapaire del temps”, o què és un historiador?), perfils coetanis i records intermitents, sense caure, però, en el postmodern fragmentalisme (sense sentit) i, per contra, sempre abocats a un fi: “cada amistat personalitza un ambient, ens introdueix a una de les minúscules societats amb què es descompon la civitas” (p. 15).
L”Epíleg recapitulatori” (pp. 135-139), oportú per sintètic de tot l’estudi nomenià, fa pensar que, tad o d’hora, l’ecriptura és una forma d’abocar-se al propi destí. Assaig de referència per a l’estudi d’altres anamnesis anb vocació ferma d’autoexplicar-se a través de l’explicació de la pròpia causalitat.

---

[1] Fet a concretar possiblement en la publicació, encara pendent, de la correspondència de  Xavier Amorós. Encara que és de molta utilitat –també per a palesar-ne la ideologia literària– No hi ha festa que valgui (1984), obra reproduïda al Vol I de l’Obra Completa de Xavier Amorós (2004), pp. 493-617.

https://www.centrelectura.cat/revistadigital/?p=2074