visita a joan de la rúbia

Ahir vaig visitar a casa seva, al carrer dels Tallers, Joan de la Rúbia. Em va explicar que, al cap de 45 anys d'haver-ne marxat, s'està pensant si tornar a viure a Reus. El pis on viu a Barcelona és una illa en un oceà de pisos turístics i tem que qualsevol dia n'hagi de tocar el dos amb la cua entre cames. Vam donar un tomb pel barri. La greu malaltia que va patir fa un parell d'anys el limita físicament una mica i també és conscient del desgast que el temps imprimeix a les nostres ànimes malmeses, no obstant el vaig trobar animat i barrinant encara nous projectes. Vam xerrar durant cinc hores, és un màquina recuperant records. El seu doll verbal té algun parió amb el del prohom Xavier Amorós, i penso si algun component a l'aire o a l'aigua de Reus no poden ser responsables d'aquesta facultat notòria. Li demano dades sobre la seva biografia, detalls, aclariments: així puc anar arrodonint el paper de sota que escric sobre ell. De vegades, una rucada, aclarir un detall minúscul et duu de corcó. Hi ha altra gent a qui, un moment o altre, he pidolat informació amb aquesta finalitat: Quim Basora m'ha parlat del barri de les Basses; Joan Ferran, del seu cosí Miquel Escudero; Montse Farrés i Ramon Sans m'han facilitat la foto a la Mola d'Estat; Antoni Zaragoza, la de cal Boada. Els estic agraït.

Joan de la Rúbia al carrer d'Elisabets (BCN 19.09.18)

JOAN DE LA RÚBIA va néixer a Reus el 1952 i hi visqué fins als vint-i-un anys. Als seus versos trobem referències a la pertinença, d'ell i del seu germà Josep, a les colles de brivalls o adolescents que, durant la seva primera adolescència, pul·lulaven pels barris i els defores de la ciutat. Aquests indrets reusencs tenien un marcat regust rural, i aleshores la vida popular estava amarada d'un costumisme avui definitivament perdut. El casc antic de la ciutat encara era igual al del segle XIX i els barris nous no es començarien a construir fins a final dels anys seixanta. Les colles s'esbatussaven sovint i en les escaramusses practicades hi intervenia el també poeta Quim Besora, que ha al·ludit en diverses poesies seves als esbarjos de carrer en què participaven, a mig camí entre jocs i entremaliadures. Tots dos vivien al barri de les Basses: Joan de la Rúbia al carrer de la Galera i Quim Basora al carrer de Galió, travessia del primer. A la travessia següent, al carrer Pubill Oriol, hi havia cal Boada, una taverna popular on s'aplegava una colla d'artistes i lletraferits locals, entre els quals Ramon Muntanyola, Josep Maria Baiges, Xavier Amorós i Josep Maria Guix. Però, tot i la coincidència geogràfica, la tertúlia d'aquests personatges no tenia cap tracte amb els dos joves futurs poetes, llavors unes criatures trenta anys més joves que els tertulians esmentats.      

Cal Boada, al voltant del 1960 (Foto: Arxiu Anzame)

        Els pares de Joan de la Rúbia havien arribat a Reus pocs anys abans del seu naixement, per dir-ho poèticament, amb algunes ferides. La mare, Lucía García, amb la ferida de la persecució política franquista, després de recórrer mig Espanya. Era de Labrada, al sur de la província d'Àvila. El pare, Víctor de la Rubia, nascut a Almadén en una família de miners, fugia de la ferida de la pobresa. Lucía, la mare, ja tenia bastants fills de tres matrimonis anteriors, i d'aquest quart matrimoni en naixerien dos més, Josep i Joan.
         Va cursar uns estudis bàsics de formació professional a l'Escola del Treball de Reus i aviat va entrar a treballar de bobinador en un taller de motors elèctrics. Cap als vint anys es va sentit poderosament atret pel món de la cançó catalana i va provar, un poc temps, de fer algunes cançons i de donar-se a conèixer com a cantant. Influït per l'amistat amb Josep Pedrol, el 1973 es traslladà a Barcelona, on va entrar en contacte amb diversos poetes, músics i actors llavors incipients, com són ara, Enric Maas, Teresa Bertran, Joaquim Blasco, Anton Massó i Enric Armengol. Ha fixat la base residencial, d'aleshores ençà, al centre de Barcelona, al carrer dels Tallers, a tocar d'on anys a venir viuria l'escriptor xilè Roberto Bolaños, contemporani seu i llavors desconegut per tothom, però després esdevingut un autor de culte. De la Rúbia només tornarà a Reus de visita, molt de tant en tant, però circumstancialment ha viscut temporades a Mont-ral, a Marçà, a Torroelles de Montgrí i a Mollet del Vallès. Al llarg de la vida ha exercit intermitentment ocupacions laborals variades: obrer industrial, carter, auxiliar en editorials, guarda d'un refugi de muntanya a Mont-ral i assistent a un consultori mèdic. Des de jove ha persistit a escriure poesia. Va començar a publicar-ne el 1977. El 1981, amb Amaïla, va guanyar el premi López-Picó de poesia. El 1982 va publicar en dos volums l'obra poètica de Miquel Escudero, mort el 1978.

A l'esquerra, amb uns amics a la Mola d'Estat, 1972 (Foto: Ramon Sans)

       Joan de la Rúbia és un poeta a qui plauen de vegades els ritmes de les cançons (no debades, la seva experiència juvenil com a cantant), d’altres vegades les imatges oníriques, sovint surreals i misterioses, que recorden Lautréamont o Foix. El 2006, després d'un perllongat silenci editorial, va publicar un nou llibre, L'illa de l'ermità, que, coneixent el seu periple vital, és fàcil endevinar que es refereix directament a ell mateix. 
      L'abril de 2015 va participar, també a Reus, al recital "Incitació al poeticidi". Durant l'estiu d'aquest any em va facilitar l'accés, a Barcelona, al seu fons documental relatiu al poeta Miquel Escudero. Aquest petit arxiu, on va reunir de manera providencial poc després de la mort d'Escudero tot de documents i originals que altrament s'haurien perdut sense remei, és de valor immens pels interessats en la seva obra. La consulta em va fornir aclariments i documentació per un article sobre Miquel Escudero que vaig publicar el juliol a la revista NW.

Joan de la Rúbia (dreta) amb Xavier Amorós (Reus, 18.04.15)

• Sobre L'illa de l'ermità, clica aquí.

• Llegeix l'article "Miquel Escudero, entre el record i el mite" (NW, núm 40, juliol 2015) clicant aquí.