"pensión bahía" o la flaire d'aiguarràs

El Xavier Fort i Bofill, que era més gran que nosaltres, ens va explicar que estava a punt de firmar un contracte per escriure una biografia de Joan Puig i Ferreter i per celebrar-ho ens va convidar:

—Pere, ara sí que et passaré la mà per la cara. Seré algú com a literat i com a historiador. Va, acompanyeu-me a casa i ho celebrarem.

Però resulta que no va trobar gens de xumerri al pis. De fet, segurament tampoc no va escriure la biografia ni va arribar a firmar el contracte.

—Escolteu, la mare s’ha endut la clau del bufet, us convido al que vulgueu al Cafè de l’Òpera –ens va proposar després de comprovar que no podia obrir la porta d’un moble.

De manera que tots tres, el Xavier, el Pere Anguera i un servidor vam enfilar cap a la Rambla. Era una tarda de gener del 1976. En arribar a la plaça de Catalunya ja s’havia fet fosc i llavors el Pere va recordar que havia de telefonar al Salvador Juanpere:

—Si m’espereu cinc minuts, pujo un moment a la pensió. És que tinc el número a l’habitació. —Aquells dies, el Pere, el Salvador i jo, oficiant d’estudiants, vivíem a Barcelona, allotjats a l’establiment anomenat “Pensión Bahía”, a un pis alt del començament del carrer de la Canuda, entrant per la Rambla a la dreta.

Fotomuntatge de Salvador Juanpere (2011).

—Eh, t’acompanyem, oi? —féu el Xavier i tots tres vam tirar escales amunt.

Ens va obrir el senyor Josep, l’amo de la pensió. Duia, com duia sovint, un potet de pintura i un pinzellet amb què repintava les rascadetes que apareixien als llocs mes inversemblants. Ell i la seva dona vigilaven sense treva l’estat impecable dels esmalts de tots els corredors i portes de la casa. Per exemple, si entraves amb una bossa a la pensió, automàticament la dona treia mig cos per qualsevol porta i suaument t’amollava:

—Perdoni, eh que anirà en compte amb la pintura, és que el Josep ho acaba de repassar. Miri, ja veu que tenim aquesta mania. Passi, passi, moltes gràcies.

I si no eres destre a encauar-te al teu habitacle encara perseverava:

—Li ho dic perquè les cremalleres d’aquestes bosses ho rasquen tot i per res del món voldria que se li taqués la bossa.

Una habitació de la pensió, a l'actualitat (web hotelscan.com).

Cal afegir que la flaire d’aiguarràs és inseparable del record d’aquella casa? Doncs bé, allí teníem el senyor Josep. El Pere li demanà per trucar.

—És a Barcelona i diu que quatre paraules? Faci. Però vigili amb aquesta paret del darrera. Encara té la pintura fresca, l’aviso perquè no es taqui.

Va resultar que el Salvador no hi era i vam tirar Rambla avall cap al Cafè de l’Òpera. Recordo, per la seva singularitat, el que va demanar el Xavier a un cambrer que no seria correcte qualificar de jove:

—Un chartreuse verd. No el confongui amb el groc, sisplau.

El dependent rumià només un segon, just quan un noi vestit del tot informalment li sol·licità un cafè de manera també estrafolària:

—Em poses un moka, perla? —petició que va destarotar el cambrer, el qual va haver de demanar:

—Perdoni, senyor, m’ha dit verd o groc?

El Xavier es begué el chartreuse, nosaltres una cervesa. Arribà l’hora de pagar. El Xavier es regirà les butxaques com si no trobés el que buscava.

—Pere, si et plau, que et sabria greu pagar-ho? Es veu que amb el tràngol m’he deixat la cartera a casa. Un altre dia ho trobarem—El Xavier se les sabia totes!

Vam tornar a la Rambla i recorríem el trajecte d’abans però ara en sentit contrari. En aquell moment se’ns acostà un individu enlairant una gran silueta de cartró amb la foto d’una banyista molt bronzejada de mida natural que duia un biquini blanc. Era un anunci de Coppertone i l’individu declarava cridant que l’acabava de xurar d’una farmàcia. Aquest estrafolari portador era el poeta Josep Maria Servià, conegut del Pere i que anys a venir aconseguiria disposar d’un programa radiofònic, em sembla recordar que a Catalunya Ràdio, des d’on recitar la seva obra. Aquell dia ens parlava amb eufòria tot exhibint la banyista:

—He lligat, he lligat —repetia.

La noia de la silueta, en un altre anunci.

No recordo ara les circumstàncies exactes que ho motivaren, però la qüestió és que en arribar a la font de Canaletes vam tornar a pujar a la “Pensión  Bahía”. Érem els tres d’abans més el Josep Maria Servià, abraçat a la banyista.

El senyor Josep ens va tornar a obrir. Els primers a passar foren el Josep Maria i la banyista. El poeta li va demanar d’anar al lavabo i va deixar aparcada la banyista, podríem dir, al rebedor, recolzada a la paret. Llavors, el senyor Josep, que d’ençà el primer moment de veure-la manifestava inqüestionables símptomes de sorpresa, verbalitzà la seva por:

—Vagin en compte, per favor. Si no els sap greu, aquí no la deixin aquesta senyoreta, es que pot ratllar la paret, aquests cartrons són tan durs...

De ben segur que només es va tranquil·litzar quan, al cap de cinc minuts, havíem tocat el dos una altra vegada i la noia ja era escales avall.