víctor labrado: narrar la història que s'esmuny

Víctor Labrado va néixer el 1956 a Sueca. Tòpicament es repeteix que Sueca és un poble d’escriptors. És inqüestionable que la figura fora mesura del seu convilatà Joan Fuster va esperonar la passió per l'educació, la llengua i la literatura —també— en un parell de suecans, ara ja per damunt de la seixantena, que entre altres coses han destacat pel conreu d’allò que grosso modo podríem qualificar com a crònica del passat recent, un passat encara present a la memòria col·lectiva i que alhora s’esmuny del record perquè del 1975 ençà ha anat deixant de ser actualitat quotidiana. Tots dos van començar la seva labor professional a l’ensenyament. L’un d’aquests escriptors és Josep Franco (1955), autor del best-seller L’últim roder (1986), una narració emmarcada en el bandolerisme valencià decimonònic. Franco va novel·lar a la trilogia integrada per Calidoscopi (1983), Aldebaran (1988) i Rapsòdia (1992) la història respectiva de l’anarquisme, la República i el franquisme a Sueca. L’altre escriptor és Víctor Labrado, autor també d’una trilogia amb voluntat testimonial, situada a unes coordenades històriques idèntiques i localitzada a l’Horta Sud, de la Ribera Baixa i de la Safor. Centro el comentari en aquesta darrera trilogia.

Inicia la trilogia de Labrado l’obra La guerra de quatre (2002), on descriu els antecedents i l’actuació d’un grup de maquis urbà a Benetússer, prop de València. Amb voluntat d’objectivisme desmitificador, hi relata les mesquineses personals que s’amaguen darrere d’alguns fets bèl·lics que, accidentals en el seu moment, comporten potents repercussions al cap d’uns quants anys. Hi llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps, processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions a conveniència. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Ras i curt, el lliurament d’una altra crònica política de l’Espanya sinistra de la dècada dels quaranta, l’enèsima constatació que la Guerra Civil encara no havia acabat.

El segon lliurament, Quan anàvem a l'estraperlo (2004), és el testimoni de la picaresca dels pobres, contemporània a La guerra de quatre, “per guanyar-se el pa de cada dia provant de burlar l’autoritat.” És l’època de racionament dels aliments bàsics, de misèria i de fam extremes. En una cursa atrafegada, desafiant tothora la vigilància bel·ligerant i omnipresent de la guàrdia civil, el jove protagonista de la novel·la recorre pobles i ciutats entre València i Alacant. El protagonista relata les seves peripècies en primera persona. Assistim a un desafiament que de vegades resulta fatal per part dels estraperlistes. En trens atrotinats o dalt d’una bicicleta atapeïda fins a límits inversemblants, el nostre heroi —o antiheroi— trafica clandestinament amb arròs, blat, oli o sardines, productes oficialment intervinguts i amb els quals comercia de sotamà a l’actiu i productiu mercat negre de l’època. De pas, intuïm que aquesta mena de comerç se situa a la base d’algun enriquiment posterior, convenientment blanquejat temps a venir. Deutora de la novel·la picaresca castellana, d’El Lazarillo fins a Pascual Duarte, la narració de Labrado està construïda a partir d’una successió encadenada d’anècdotes o d’aventures que conformen el gruix del discurs i que, enllà de la pròpia entitat psicològica del narrador/protagonista, esdevenen l’autèntic personatge de la història relatada. Emparentada també amb la cruesa i l’humor dels escriptors del sud americans i amb els recursos del realisme italià de postguerra, tant literaris com cinematogràfics, el seu relat opta pel registre fotogràfic i el distanciament emocional. A destacar l’adequació de l’estil discursiu amb la història argumental, que li permet superar amb encert el risc de l’anacronisme inherent al tema triat.

No mataràs (2015), la tercera part de la trilogia, va significar per Labrado un laboriós esforç de documentació. El tou de la novel·la és el  registre fidedigne de certs episodis de la biografia de Pepe el Carinyo, de Rafelcofer, un home “alt, prim i ben tallat”, que l’any 1936 era un dels millors jugadors de raspall de la Safor, el joc tradicional i popular de pilota esdevingut una institució social en aquesta comarca del País Valencià. Amb la Guerra Civil, i després d’una partida tràgica —si no tragicocòmica— quan els anarquistes ostenten el poder, el joc s’acaba bruscament per ell. Amenaçat per l’esquerra primer i acabada la guerra perseguit per la dreta, Pepe el Carinyo és presentat per Labrado com “el símbol d’un món que s’acaba i de la partida que tants valencians van perdre, ofegats entre dos bàndols”.  És condemnat per les autoritats franquistes. “S’amaga i desafia. El que no fa és resignar-se a podrir-se a la presó tots els anys que els vencedors li han posat de condemna.” Contacta amb els maquis perquè fuig a la muntanya i allà hi coincideix. Però de fet exerceix més de bandoler que no pas de guerriller. No s’allunya mai del seu entorn geogràfic i social, ni s’enquadra en cap disciplina de partit. Té l’orgull, la tristor i la punta de misteri que trobem als maquis de les novel·les de Juan Marsé. Actua en nom propi, recolzat en el seu prestigi personal i buscant empara en els seus amics. El seu caràcter decidit i una excel·lent condició física li permeten revoltar-se amb una certa eficàcia, però, frustrat per la falta d’expectatives vitals, troba la mort en un intent de fugida que té molt de suïcidi. La seva llegenda acaba agafant dimensions mítiques. Aquell home valent i bo es va convertir a contracor en un heroi popular, en definitiva, en l’últim roder valencià.

Simbòlicament, la crònica de Labrado és la de les successives derrotes socials derivades de la insurrecció franquista: la violència dels capitostos de la FAI durant la guerra, la repressió sistemàtica del franquisme a la postguerra. La seva originalitat rau al diàleg latent que el narrador estableix amb l’acció que ens és narrada: per un costat es manté en una oralitat que li permet transcriure amb resultat òptim els recursos expressius del valencià viu, per l’altre es manté documentalment fidel als fets esdevinguts —una fidelitat obsessiva. De manera que supera el costumisme i la temptació moralitzant inherents a l’escriptura proposada amb l’atractiva combinació d’humor i de testimoniatge. Altrament, el microcosmos de la novel·la és el d’un món local o comarcal que s’extingeix, centrat en la competició tradicional del raspall però també estesa a les restants formes de vida quotidianes, de manera que és també la constatació sociològica —amb la corresponent càrrega nostàlgica— del canvi dels usos socials que inexorablement comporta el simple pas del temps i que a l’ensems, en el nostres cas, es produeix en simbiosi amb els envitricolls polítics del primer franquisme. El retaule de Labrado il·lustra amb solvència, doncs, l’anorreament persistent d’una forma de civilitat, a la qual al·ludeix el precepte bíblic amb què titula l’obra.

Antoni Nomen