quina és la natura del temps?

Els versos —és a dir, l’estil— de Celan remeten a la conclusió de Wittgenstein: d’allò que no se’n pot dir res és millor no parlar-ne. Tanmateix, la poesia de Celan, el·líptica, descarnada, sincopada, evidencia una coneguda constatació en la història de l’art: el com canvia després del què. Rimbaud, Rilke, Benn, Pizarnik, per exemple, segueixen encotillats en la retòrica tradicional, la que beu en la tradició grecollatina i trobadoresca. Vull dir que no feririen la sensibilitat d’un Jacint Verdaguer, posem pel cas. Entengueu-me: potser sí que la feririen pel que diuen en el fons —dieu el que m’ha semblat entendre? demanaria—, però els entendria perquè comparteixen la mateixa manera de parlar, l’ordre clàssic d’articular el discurs.

        Dic tot això a propòsit de “Todtnauberg”, la poesia que Paul Celan va escriure el 1967 després de visitar Martin Heidegger a la cabana —Hütte, en alemany; una mena de refugi o xalet rústic— que el filòsof tenia a la localitat del mateix nom, a la Selva Negra. Tot el que envolta la poesia i la poesia mateixa estan amarats de signes —els motius de la visita, les referències filosoficopolítiques de la trobada, les al·lusions literàries del text— que palesen el desencontre entre la trajectòria espiritual dels dos homes, al xipolleig en el paisatge enfangat de la muntanya i de la vida/mort, a l’angoixa per l’ésser i pel temps (el Sein und Zeit de la filosofia de Heidegger). El significat profund del text emergeix de la manera no figurativa —manllevant el terme a les arts plàstiques— de Celan. Vet-ne aquí, doncs, la modernitat de la seva poesia.

La cabana de Todtnauberg
(Foto: P. Mesa i L. Marazuela, marazuelaymesa.blogspot.com.es)

Arribats aquí constato com el temps de la poesia —sempre el de la psicologia, ara també el de la filosofia—desatén el temps de la física. Per la física, el temps és una de les dimensions de l’univers, i la mesura del temps —tal com va exposar Stephen Hawking a Història del temps— implica la resposta a problemes cosmològics, com són ara l’origen/final de l’univers i l’existència de Déu. La concepció de l’univers, junt amb la concepció de la vida, ajuden a entendre el com de l’existència humana i a plantejar-se’n el per què. Newton anomenava filosofia natural el que avui entenem com a física i vull creure que, malgrat que s’hagi enderrocat la seva imatge estàtica i harmoniosa de l’univers, estaria content que l’astrofísica moderna torni a assumir el rol de filosofia natural, enllà de les belles equacions matemàtiques.

És per aquest motiu que vaig escriure un poema sobre el temps de la física —com tants n’ha escrit el meu professor de física i poeta David Jou, només que la meva poesia vol acostar-se als sentits i no a la fe catòlica—. Una reflexió sobre la natura del temps, sobre si després d’Einstein el temps segueix essent un apriorisme del coneixement, sobre la visió cíclica taoista. Me n’ha refrescat la memòria unes classes amb els alumnes de batxillerat nocturn dedicades a les teories de Hawking. Un mea culpa: els versos, les estrofes. El text el trobareu a l’entrada “les latomies i el temps” (01.08.14).