Quan
vaig néixer, Xavier Amorós tenia trenta anys. De petit, n’havia sentit parlar a
la meva àvia, clienta de Las Américas, modista ocasional i que li deia senyor Amorós, i a la nostra tia Teresa,
puntaire, que havia estat dida del seu germà gran Rodolf i per mor d’aquesta familiaritat es permetia
anomenar-lo Xavier, o millor dit Xaviert.
Ara,
la coneixença amb l’Amorós-escriptor fou primerenca i difusa. El meu pare
treballava com a comptable, d’ençà del 1963, a Las Américas, immensa botiga de
roba al carrer Llovera, de la qual el pare d’Amorós n’havia estat soci fundador
el 1911. Resulta que a un esquifit moble-bar-llibreria al menjador de casa s’hi
arrossegava un exemplar de Guardeu-me la
paraula, que contenia la següent dedicatòria: “Per a Josep Maria Nomen
Garcia molt afectuosament. Xavier Amorós. Reus, 6 de febrer de 1964.” Però tot
i que un servidor saludava l’autor de manera fugaç, distant i esporàdica, no
fou fins anys, o dècades, després que vaig parlar amb ell sobre la seva obra.
El 1964, i els anys successius, només fullejava distretament aquelles 17
poesies una mica com qui sent ploure, potser igual com el saludava en persona
quan jo, encara un marrec, anava les tardes de juliol i durant un parell
d’hores a copiar registres de factures als mastodòntics llibres de
comptabilitat de Las Américas, assegut al corredor intricat que menava al seu
despatx, escassament ocupat, de gerent de l’establiment. En canvi, és segur que
el pròleg de Joaquim Molas, tantes vegades rellegit, em va desvetllar anys a
venir l’interès cap al sentit de la seva obra.
Xavier
Amorós, un animal profundament social, autodefinit xerraire vocacional, ha
resultat ser un escriptor solitari. No em refereixo a sucar la ploma en un
mateix, cosa que fa al capdavall tothom del gremi per imperatiu obvi, sinó que
ha escrit seguint un camí intuïtiu i personal, deslligat de qualsevol escola,
mogut pel seu nas i per la necessitat de donar testimoni veraç i literàriament
solvent del temps viscut. Ha volgut ser antiromàntic i alhora sentimental, i ha
estat localista i universal tot plegat. Seguint el rastre de Proust i de Pla,
com a escriptor autobiogràfic, no ha pretès la fotografia estàtica sinó una
pintura de la realitat confusa. M’he divertit llegint-lo i escrivint sobre la
seva obra, ho segueixo fent amb delectança. Em sembla una valuosa forma de
coneixement i de comunicació. Junt amb la de Gabriel Ferrater és, de mot,
l’aportació més valuosa generada per un reusenc a l’univers creatiu literari.
Reus, 12.04.20
Enllaç a Xavier Amorós o el temps recuperat: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/wp-content/uploads/2017/06/edicions-141.pdf
Foto
1: Dedicatòria del primer llibre d’Amorós al meu pare.
Foto
2: L'aparador de Las Américas, al número 15 del carrer de Llovera, el 1965.
Foto 3: Xavier Amorós el 2018 amb Antoni Nomen [centre] i Ernest Fusté [dreta].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada