enlloc i la novel·la segons magí sunyer

Revista del Centre de Lectura
Revista digital d'opinió i pensament
Novena època (2013 - ). ISSN electrònic: 2013-8989
Escrit per Antoni Nomen | Amb data: 10/07/2020

Sunyer, Magí (2019): Enlloc. Valls: Cossetània, 112 p.

PROPÒSITS, CONDUCTES I SITUACIONS

Les novel·les de Magí Sunyer traspuen d’antuvi una especial voluntat moralista. En efecte, dins d’A joc de daus, l’obra prima de 1993, el narrador-demiürg declara: “el novel·lista, tant si ho confessa com si no, intenta imposar la seva llei als personatges i les situacions, que també pretenen moure’l a conveniència seva”. Traspuen alhora un evident propòsit metaliterari —és a dir, de fer literatura sobre la literatura, sigui escrita o pictòrica o cinematogràfica—, començant pel títol ausiasmarquià de la novel·la o per l’esment d’una cançó tradicional mallorquina contra la gelosia, amb l’argument de la qual desplega un capítol sencer a la segona part d’A joc de daus. Sembla que Sunyer no aposti per la descripció cinematogràfica ni pel mirall introspectiu sinó per l’anàlisi interpretativa.

    La interrogació sobre els motius del capteniment d’uns determinats personatges, esquitxats per un còctel de cosmopolitisme, aventures i hedonisme però també servils a la insatisfacció i al desarrelament, pul·lula a les històries de Magí Sunyer enllaçada amb la revisió o l’aflorament dels mites clàssics de l’art referits al sentit de la vida i la persecució de la felicitat. Un canemàs inexorable agafa pel ganyot els seus protagonistes, els quals malden per superar el mono de la buidor íntima amb píndoles de vida social i d’allò que anomenen estima o amor, eufemisme al·lusiu al sexe i la possessió. Així, les diferents estacions de l’any que Sofia Spartu viu a Tarragona esdevenen una metàfora anunciadora del cicle de la vida quan repta la seva rival per aconseguir el rol de dona alfa al llit del pintor Albert Companys: li etziba que “he decidit començar la guerra” i que “l’has fet entrar al regne de la mort”. Cactus, la segona novel·la publicada de Sunyer, el 1995, finalitza amb aquesta mena de sarau, un fulletonesc embat de gelosia entre decorats operístics que dissimulen un reality banal. La darrera paraula del relat és justament el títol de l’obra: “La definitiva decisió de quedar-se a la ciutat que tant l’enlluernava depenia de la seva habilitat per arrancar una a una al cor d’aquell home que estimava les finíssimes i sanguinàries punxes de cactus.”

    Novel·les d’escenaris teatrals a voltes anònims, sempre llunyans o desdibuixats, els personatges que hi circulen sovint s’assemblen al nàufrag que troba empara en la fugida o l’exili interior. La novel·la Cactus, farcida de contes ambientats al Renaixement italià, utilitza el recurs fractal de la narració dintre la narració. I quan l’escenari és Tarragona hem d’identificar la ciutat encaixant pistes camuflades —“el mirador sobre el mar”, “a l’esquerra [venint en tren de Barcelona, que Sunyer anomena “la metròpoli”] es revelaven les platges, a la dreta la ciutat coronada per la catedral”, “aquella casa de pedra robada a edificis romans enderrocats segles enrera”—.  La tercera novella publicada per Sunyer, Jim, el 2009, és, ras i curt, una fabulació que prolonga les aventures  de L’illa del tresor clàssica d’Stevenson, de 1883. El protagonista, Jim Hawkins, redescobreix la vida en retornar a Bristol. Segons Montserrat Corretger la ficció utilitzada per Sunyer permet “potencionalitats d’un recomençament sense límits” i en la suposada autobiografia que ens proposa el relat recorrem els “meandres de les emocions, els sentiments i les passions del protagonista [Jim], en un tour de force literari i vital de ressons puigferreterians.” Pel que fa a la quarta i darrera novel·la sunyeriana publicada fins ara, Enlloc, de 2019, transcorre en un híbrid entre bar de carretera i puticlub anomenat Nowhere, literalment Enlloc. Un antre sinistre ubicat a un indret indeterminat del far west californià, on la violència es desferma enmig del desert igual que a les novel·les de Jim Thomson o als films de Tarantino.

SOFIA SPATU COM A FIL CONDUCTOR

Un personatge car a Magí Sunyer i que emergeix, exceptuada Jim, a cadascuna de les altres tres novel·les és Sofia Spartu, la siciliana errant que va fugir adolescent de la Sicília nadiua arrossegada per una “crisi personal”. Pel que va explicar l’autor en una entrevista amb Adam Manyé el 2004, el seu propòsit encara avui pendent és escriure una obra llarga “sobre la primera joventut del meu personatge estimat”. Comptat i debatut, Sunyer només ens ha destapat a mitges la seva història: a la primera novel·la explica simplement que va marxar de Sicília sola, a disset anys. Els qualificatius amb què la descriu no deixen de ser tòpics que reelaboren l’imaginari arquetípic de la siciliana volcànica: “tenia els ulls vius que obrien tots els gestos del cos”. Travessa Itàlia i coincideix ocasionalment a Lió amb el pintor Companys, un altre personatge de Sunyer, quinze anys més gran que ella. Són amants durant un més i mig fins que sobtadament s’esfuma “deixant una nota breu i dolorosa per a ell: «Ciao, ti amo»”.

    Sofia reapareix a Enlloc vint anys més tard i l’el·lipsi temporal ens insinua un tall biogràfic. El narrador, sempre en tercera persona, la situa vivint sola a San Francisco gràcies al patrocini distant d’un antic amant enriquit i on acaba de patir la mort del fill de tres mesos. La pèrdua li fa perdre l’oremus i cau a un infern que acabarà sent més terrorífic del previsible: sofreix una violació grupal. L’endemà de l’agressió, defensant-se in extremis amb una ganivetada pot fugir de la ratera del Nowhere i tornar a San Francisco. Allí s’assabenta de la mort del seu pare a Sicília i decideix tornar a l’illa per primer cop en vint anys. L’acció d’Enlloc transcorre  en dues setmanes i acaba quan “dalt de l’avió, amagada darrere d’unes ulleres-mirall, la Sofia pensava en l’atzarosa existència que havia dut fins aquell moment i en va quedar orgullosa.” Si sovint Sunyer ens proposa un joc de miralls verbal per mostrar-nos la cara oculta dels personatges, ara utilitza Sofia, parapetada rere el mirall de les ulleres, per sondejar-nos sobre allò de nosaltres mateixos que sovint renunciem a veure.

    Tot i que publicada abans que Enlloc, a Cactus es narren les peripècies de Sofia durant l’any immediatament posterior al retorn a Sicília, on, sentint-s’hi desplaçada, només hi aguanta un mes. Agosarada, decideix llançar la canya a l’examant Albert Companys, sabent pels mèdia que havia tornat a Tarragona des de París en el zenit de la glòria com a pintor de fama internacional. Tot i el despit de vint anys enrere i l’absolut oblit durant les dues dècades transcorregudes d’ençà, se li presenta a casa sense més preàmbul que el següent telegrama imperatiu: “Ti amo, ancora? Ci vediamo qui mercoledì, Sofia”. L’atreviment reïx i el pintor li ofereix instal·lar-se al mateix edifici on resideix. De seguida tornen a ser amants, però resulta que, després d’un parèntesi de també dues dècades, al seu torn Companys havia reemprès no gaire abans les relacions carnals amb la seva bella examant Rosa. Sofia no tolera el triangle establert. Engelosida, rebutja la proposta de l’altra per compartir l’amant comú i la desafia, taxativa i excloent. El pas del temps no ha resolt les tensions aparcades, potser només les ha marcides, i ara, desdint-se  d’anteriors alternatives conciliadores, el deus ex machina narratiu planteja l’arravatament de Sofia, extemporani en aparença, com la manera de poder dinamitar una situació que s’aguanta, amb pinces, a condició de no sacsar gaire les bigues podrides de la hipocresia social.

Magí Sunyer (Foto: Dani Cajal).

SOBRE ENLLOC
A l’entrevista amb Adam Manyé, a què m’he referit abans, Sunyer explica que el 2004 ja tenia acabada Enlloc i que “l'única raó de començar-la va ser encaixar una peça amb dues altres novel·les [A joc de daus i Cactus], fer la novel·la d'un moment d'un personatge [Sofia] d'altres novel·les. Ja estava molt avançada quan vaig entreveure la possibilitat de proporcionar-li la mateixa estructura que té Solitud, sense que el lector tingui per què adonar-se'n mai, perquè no se m'acudiria declarar-ho a l'interior del text.” Revelada aquesta clau, resulta trivial establir el paral·lelisme entre Sofia i la Mila de Caterina Albert, entre el sàtir de Sunyer i l’Ànima de Solitud, entre la violació i la fugida de la protagonista a ambdues novel·les.
     Referent a l’asseveració de Sunyer, “sense que el lector tingui per què adonar-se'n mai”, no fa sinó corroborar el comentari de Gabriel Ferrater el 1967 precisament en una conferència sobre Solitud: “En la meva experiència sempre he vist que cap dels lectors, dels meus amics, de la gent que ha comentat amb mi els meus poemes, no havia vist ni de bon tros tot allò que hi havia posat, perquè és absolutament necessari que un escriptor, per guiar-se i coordinar-se a si mateix, utilitzi uns fils d’associació d’idees que sap que, en realitat, no quedaran reflectits dins de l’obra de cap manera.”

     Els nou capítols o flaixos d’Enlloc basteixen una experiència humana —a partir de l’ensulsiada de la protagonista Sofia, el submón de la prostitució, la degradació de la convivència, la violència com a llenguatge, la perversió dels instints— on els personatges, presoners en una atmosfera asfixiant, es condueixen de manera que la catàstrofe de Sofia apareix com a probable i fins i tot necessària per la pròpia catarsi d’ella. El lector, que assisteix a la tragèdia amb pietat i un pèl esglaiat, sospita que la malvestat que la humilia s’hauria pogut abatre igual damunt qualsevol altra dona. Al capdavall, és una fatalitat que remet als postulats de l’existencialisme i a l’imperi del mal, al femer de crueltat i tendresa a què es referia Tennessee Williams, i acaba sent també una denúncia lacerant de la violència de gènere contra les dones.

    Alhora calidoscòpic i farcit de flashbacks, doncs, el de Magí Sunyer és un discurs obert, atès que si, com he dit abans, la seva intenció és moralitzant ho és lluny de qualsevol dogmatisme escleròtic. Recalo al que va declarar a l’entrevista amb Manyé: “Aquest sistema d'escriptura és apassionant, perquè l'escriptor no sap mai com acabarà el joc i moltes vegades el curs de la narració mana i provoca una sorpresa absoluta al que en teoria ho controla tot.”

L’AMOR EMPANTANEGAT

Sunyer novel·la l’amor i el desamor que malviuen atrapats a la xarxa de les convencions socials amb un discurs que és, comptat i debatut, un récit concebut com el procés que alhora es posa en marxa i s’autoqüestiona, a la manera del nouveau roman. A l’epifànica A joc de daus l’autor emergeix del relat per confessar-se fantasiós, “únicament per un motiu: contra l’opinió comuna, el món està regit per la falta de lògica”, i arremetre furibund contra la inconsistència i falsedat de la tradició i l’ordre.

    El plantejament d’A joc de daus és senzill: una parella, Rosa i Albert, en la cinquantena, es retroben a Tarragona dues dècades després d’haver-se separat. Aleshores, Rosa, casada amb Andreu i amb una filla de cinc anys, havia passat de sotamà tres dies de sexe amb Albert, al cap dels quals tornà a casa “sense que ningú la cregués però tampoc no se li gosés rectificar” i va tallar amb l’amant. En canvi, Albert en quedà captivat bojament i Rosa se li tornà una obsessió invencible. Li va demanar de refer la relació sense abandonar el marit, però ella rebutjà la solució triangular i el matrimoni s’aguantà fent la viu-viu. Llavors ell, desconsolat, fugí a París, on obtingué un èxit esclatant com a pintor, però amb el cor trencat sense remei pel record inesborrable de Rosa. Mentrestant, Rosa, apàtica i resignada, ha portat tot el temps transcorregut  una vida familiar convencional, sense cap contacte amb Albert tret de les notícies que s’escampen ran d’haver esdevingut un personatge públic. A ell, malgrat la distància, l’enyor per Rosa el corrou i arriba un moment que decideix tornar a Tarragona. El retorn somou les aigües falsament encalmades de l’oblit i la brasa de l’antiga passió no triga a tornar a prendre. “Ho ets tot. T’estimo. Fes-me l’amor”, exclama Rosa al final, mentre llegim a les acotacions teatrals de la vodevilesca escena que un cupido abraona la dona i que sona una insistent música barroca.

    Arribats a aquest punt, el narrador abandona el pretès paper de cronista objectiu que s’havia atorgat i la novel·la pren un altre tombant. El relataire, sota el lema de Joan Fuster “la concupiscència és la vida”, acusa d’”atracció pornogràfica” la parella protagonista i, en la segona part de la narració, fent ús de la fantasia que he comentat dos paràgrafs enrere, es permet reescriure’n la història. El text de Sunyer pren un caire d’exploració pedroliana. “Ella [Rosa] és l’heroïna d’aquesta segona part”: convenç el marit que el millor és acceptar una relació a tres bandes i corre a trobar Albert a París. L’atreviment fictici de Rosa queda recompensat per la satisfacció comuna i el matrimoni obert permet la felicitat a tots tres: “de vegades penso que això nostre no és normal”, comenta cap al final en una escena de llit amb Albert, paral·lela a la corresponent escena factual de la primera part. El narrador beneeix l’alternativa imaginada, la gelosia i el desencís que planen al món real queden exterminats a la ucronia: “Tens dret a tot, Rosa, te’ls has guanyat”, sentencia Sunyer.

    Tanmateix la realitat és feréstega, la Rosa de veritat haurà d’enfrontar les esgarrapades de Sofia i per les aventures del Nowhere sabem que la siciliana té les ungles llargues. A la ficció de Sunyer, vint anys abans, les dues dones i Albert havien coincidit casualment a Lió. Potser si s’haguessin conegut allí la història hauria petat d’una altra manera i no hauria esclatat la guerra declarada al final de Cactus...