dimecres, 17 de novembre de 2021

la liquidació de rosina ballester

REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA

REVISTA DIGITAL D'OPINIÓ I PENSAMENT. NOVENA ÈPOCA (2013- ). ISSN ELECTRÒNIC: 2013-8989

VIOLÈNCIA EN CARN VIVA (A PROPÒSIT DE LIQUIDACIÓ, DE ROSINA BALLESTER)

BALLESTER, Rosina (2020): Liquidació. Calonge: AdiA, 2020, 234 p.

Si la forma literària amb què s’havia expressat públicament fins ara Rosina Ballester era la poètica, amb Liquidació (2020) s’ha revelat als lectors en la forma narrativa, bo i mantenint el referent autobiogràfic i el to introspectiu que li coneixíem. Situada en la literatura del jo, indagant el paisatge íntim i el marc relacional de l’entitat psicològica on operen les forces d’Eros i de Tànatos,  utilitza la confessió per escodrinyar el motor dels gestos que constitueixen la personalitat. L’actualitat de la seva exploració rau a adreçar-se sobretot a mostrar, dins el particular marc historicosocial i ran del dolor sofert en carn viva, com la violència ancestral contra les dones és un –o el– vector determinant a l’hora de determinar la realització conductual i com l’opressió –o el control– patriarcal actua de manera abassegadora condicionant i limitant la imago mundi que, ingènuament, d’ençà de les propostes del gran psiquiatre vienès havíem acceptat de considerar neutres o, si més no, col·laterals. No ha estat, ni molt menys, la primera a incorporar la denúncia feminista al respecte, però sí que excel·leix a situar-la a l’eix central del text i, alhora, a fer-ho amb un relat que, amb l’ús metafòric i al·lusiu del discurs, defuig el naturalisme sensacionalista i aquella pornografia edulcorada que s’amaga darrere les cinquanta ombres d’un internat d’ursulines.

La persona interessada pot recórrer als articles d’Anna Carreras (16/10/20) i de Pere Gomila (22/12/20), així com a l’entrevista d’Arnau Martínez (01/12/20), fàcilment localitzables a la xarxa, per conèixer l’argument de Liquidació i el parer de l’autora; així que, assegut damunt d’aquest coixí, divagaré sobre alguns aspectes de l’obra amb esguard recapitulatori.

* * *

Tessel·les: Cadascuna de les petites peces, dels petits glops de veu de Liquidació. Considerades aïlladament són ressons que percebem talment retalls d’una surgència desordenada, en la causalitat i en el temps. La realitat confusa al divan d’un analista. Llegir l’obra és distanciar-se’n, (re)construir l’harmonia del conjunt, descobrir-hi la lògica de la il·lògica.

Interpel·lació: Llegir-la és participar al joc impúdic de l’escriptura, no obstant la discreció íntima. L’autora proposa d’un joc de disfresses: els protagonistes es disfressen de personatges, i ensems s’oculta al seu darrere. Ens explica la història esdevinguda i sembla que s’inventi una ficció. La feina i la biografia és un cos que se li enfronta i que se’ns enfronta. La narradora parla d’ella mateixa en tercera persona.

Els paradisos perduts: Tot allò que fou, que s’esvaí i que ha deixat una nostàlgia impossible d’omplir. Tot el que tenia i que s’esmunyí com l’aigua en un cistell. La llum que fou i que ara és ombres. La infantesa desplaçada, el benestar confortable, la mare aclaparad(or)a i el pare perifèric, el jardí de ca l’àvia i el germà de tràgic futur, l’herència familiar. La biografia és l’esfilagarsament de la xarxa de seguretat.

L’ànima eslava: L’autora es fotografia a Facebook, a l’època que repassava Liquidació, rere la màscara d’una suposada poeta russa. «Perquè totes les russes parlen un llenguatge distint, enigmàtic i dibuixat.» La vida: la música i la família cultivada, els desastres amorosos, l’emigració, els contactes amb cercles poètics, la vocació literària, el flirteig amb la mort. Escoltem Marina Tsvetàieva, Carmen Conde. La sexualitat i les emocions femenines.

Dolor:  La religió castradora, la frigidesa i la masturbació. Els rituals, la cerimònia, la litúrgia que imposa l’estricte moviment de cada gest. L’observació del tabú. La pena per l’ofensa comesa, la culpa angoixant, l’assumpció del mal que ve de l’altre. Fugir «cavalcant les onades que Mallarmé descriu» i sentir-se responsable de la gelosia de l’agressor. «No hi ha crònica dels meus anys feliços.»

El cos damnat: El símbol transformat en agressió, la violència física com a darrera representació del domini. Castigar el cos insurrecte. La vida transformada en sofriment que només té en el suïcidi la porta d’evasió. Les pedres de l’anell de compromís, utilitzades en l’(auto)lapidació. El sexe del jo em donaria a qui em volgués. El matrimoni culmina la laceració i el sotmetiment.

L’infern: A manera d’exorcisme, Liquidació passa comptes i persegueix la redempció. Escapar de l’inexorable: «el dimoni ens posseiria per sempre més». Hi ha una tristor omnipresent i, a parer meu, això és el que en essència l’emparenta amb Rodoreda, un contacte detectat sovint. La davallada a l’infern és el correlat a l’expulsió del paradís. La fatalitat: hi ha gosadia i hi ha remordiment.

L’illa: Si el mar infantil de Tarragona era el sol sense horitzó, el mar adult serà l’exili del segon matrimoni. Visita sovint el cementiri marí. A l’oest de l’illa veu Mallorca i la reclusió marítima la manté molts anys maltractada pels cops del segon marit. Ell és el metge que certifica les morts. A Binissafua, li llança l’anell a un contenidor del carrer. «L’anell que havia de ser el darrer, el que duia el meu nom.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada