dimecres, 31 de març de 2021

la paraula viva

Intrigats per escatir què cosa és la poesia, els poetes han bastit teories intuïtives que responguessin la pregunta -semblant als teòlegs obsedits amb la natura dels déus. Sovint han estat aproximacions personals, d'una validesa de vol gallinaci, que han tingut recorregut només per l'ascendència de l'autor. La teoria de l'ham poètic, la de la paraula viva... Tenen raó, cert, però una raó parcial, que no explica, ni de bon tros, la complexitat -diria que polièdrica- del fenomen. Bé, no em vull empantanegar en camps de carxoferes. Amollo aquesta divagació per referir-me a un experiment a propòsit de Maragall. Llegia una postal que va adreçar a Enric de Fuentes i, per comprovar allò de la paraula viva, vaig retallar el text en versos. Deia Gabriel Ferrater que, a còpia d'apamar-ne, els poetes acaben parlant en vers. Què n'hauria pensat don Joan?

Aquestes són les proves del delicte:

Transcripció del text:

Sé lo que hi há en la seva abrassada, y 'm deixo abrassar conmòs, y li retorno igualment estreta. Vostè sab que pot venir á casa á l'hora que vulgui, y será sempre rebut com quí es pera mí. Pera pujar jo á casa de vostè no cal pas que 's mori, sols que 'm diga á quinas horas -practicables- hi es ben viu. Seu Maragall

Versió meva:

Sé el que hi ha en sa abraçada
i abraçar em deixo commòs
i la hi torno igual d’estreta.
 
Vostè sap que a casa meva
pot venir l’hora que vulgui.
Ben rebut sempre serà.
 
Digui’m l’hora practicable
que és vostè a casa seva.
Pujaré, no cal que es mori.

1 comentari:


  1. joaquim Besora Agrelo
    dc., 31 de març 16:01 (fa 20 hores)
    per a ANTONI
    Llegida "la paraula viva" al teu blog La pólvora del temps, tastada ja la teva reflexió sobre la creació poetica t'avanço la meva primera idea: tot i anar, com a sentimental relapse, en contra dels meus interessos i possibilitats, com més va més crec que l'autèntica poesia no depèn del jo poètic de qui escriu i calibra els versos; neix aquesta de l'ofici adquirit pel poeta, molt més que de les condicions morals o sentimentals d'aquest com a autor. L'art, per dir-ho de forma ostentosa, es fonamenta sobretot dels valors que com artilugi extern al seu creador podem percebre en el poema els lectors (o alguns lectors especialment iniciats, és clar). El plaer estètic que neix a l'interior d'un lector crec que s'obté de la presència material a la realitat objectiva del poema com a obra d'art, realitat externa ja de la ment del seu creador. Els poemes no són sentiments, són versos escrits i , en definitiva, paraules: Per que existeixi "l'art per l'art" ha d'haver el que aquí anomeno ofici, d'alguna manera es trobar gràcies a elements de distància. La poesia, més que paraula viva, es objecte creat i, si és bell, viu. De l'apegalós "jo romàntic" crec que neix la hipervalorada innovació, la presentada com a capacitat de l'art de situar-se sempre a una frontera amb el no res, frontera que només l'"artista", en posició d'avantguarda pot ultrapassar i trencar. Sovint allò que es presenta com avantguarda trencadora no deixa de ser estratègia de grup, molts cops generacional, per obrir-se un camí d'identificació. Potser hauriem de valorar més les normes clàssiques del segles XVII i XVIII que els espasmes romàntics... Fa alguns anys que admiro els que han sabut fer aquest exercici d'allunar-se del seu jo, a ells i, sobretot per ser coherent, a les seves tècniques: Cito només a Pessoa, des dels seus heterònims, o a Pavese, de poètica narrativa, per situar el que vull dir amb dos exemples situats en dos extrems.
    Bé, torno al silenci que no es qüestió de donar voltes a una sínia. Això si, si m'ho permets, continuaré amb el meu "comentari", del qual aquest no és res més que un proemi...
    Quim Besora

    ResponElimina