dilluns, 22 de febrer de 2021

icària

La caída de Ícaro, Jacob Peeter Gowy, 1636-1638 (Museo del Prado, Madrid)

“Mantén-te, Ícar, sempre al mig,”
aconsellaven certs polítics i analistes,
“on el ventet sostingui bé el teu cos
i l’escalfor no t’estovi les ales.”
Si demissior ibis,
unda grauet pennas, si celsior, ignis adurat.
 
Vicissituds inconfessables
havien instruït els mestretites
equidistants en l’art governatiu
i els dèdals van atapeir les trones:
“Seria catastròfic enlairar-se massa
i dur tothora el lliri a la mà”.
 
Ho fou. El vol audaç, diu la llegenda,
esbalaí els pastors que el contemplaren
però l’escalf solar deixà sense govern
el noi a dalt del cel. S’estavellà
als pedregars de Chozas de la Sierra,
avui rebatejats com Soto del Real.
 
Es castigà el seu vol per criminal, sediciós.
Els esblaimats pastors tornaren als ramats.
Tothom seguí la via: pescadors, pagesos,
banquers, inquisidors. Del sofriment,
how well they understood
its human position —o no?— els savis.

Amb aquests versos he provat de versionar el mite de la caiguda d'Ícar. La primera cita que contenen és d'Ovidi, a Les metamorfosis, VIII, 204-205, i, literalment, diu: "...si anessis massa avall l'ona no afeixugui les teves plomes ni, més elevat, el foc no et cremi". La segona és d'Auden, al poema "Musée des Beaux Arts", que Salvador Oliva traduí així: "que bé que van entendre/ el lloc que té entre els homes". Mentre que Ovidi explicava directament el mite, Auden al·ludeix a la pintura que en feu Brueghel, reproduïda sota. L'original es va perdre i se n'exposa una còpia al museu de Brusel·les que dona títol al poema referit. Narcís Comadira va comentar "el mirar cap a una altra banda" -motiu profund del quadre de Brueghel i, de retop, del discurs d'Auden- a l'article "La caiguda d'Ícar" (Ara, 1.12.2017).

La chute d'Icare, Brueghel, còpia de 1595-1600 (Musée des Beaux-Arts, Bruxelles)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada