dijous, 23 d’octubre de 2014

les banyistes, la natura

L'estiu del 1874, el darrer de la seva curta vida, ja que va morir amb només 36 anys, Marià Fortuny el va passar amb la seva dona i els fills, a tocar del mar, en una vil·la que havia llogat a Portici (Puórtëcë, en napolità), prop de Nàpols.
Platja de Portici

Nen a Portici
Nen nu a la platja de Portici
Sembla que volia trencar amb el seu marxant i abandonar la pintura d'encàrrec que li imposava. Manifesta, en aquest darrer any de la seva vida, la voluntat de dedicar-se a una pintura més personal i deslligada de la moda del moment (lligada a escenes classicitzants, costumistes o orientalistes), i d'acostar-se a l'estil dels impressionistes francesos. La primavera havia estat a París, on visità la primera exposició impressionista i captà crítiques que l'assenyalaven com a estancat i frívol. Durant l'estiu pinta diverses escenes populars a Portici, sobretot paisatges de la platja, rostres de nens i escenes amb nens banyant-se nus, centrades en els efectes de la llum i de l'atmosfera, on les pinzellades ràpides i empastades organitzen la composició. La seva pintura agafa tons més vius, el dibuix es redueix a esbossos i s'interessa més pel moviments dels núvols que per les edificacions. Platja de Portici, l'obra on culmina l'experimentació amb la llum i el color, va quedar inacabada a la seva mort.
* * *
Paul Cezánne era contemporani de Fortuny, però va viure fins al 1906. El 1899 treballava aïllat. Diabètic, separat de la seva dona, desconfiava dels crítics i tenia pocs amics. Es va instal·lar de nou a Aix-en-Provence, d'on era originari. Començava a ser valorat com un gran pintor pels pintors de la generació jove, però la crítica i el públic l'ignoraven. Avui se'l reconeix com un mestre de l'impressionisme, el precursor de la pintura contemporània i del cubisme.
Fou en aquesta època, als 60 anys, que va reprendre l'interès per un tema pel qual ja s'havia interessat al començament de la seva carrera: el de les figures humanes movent-se lliurement en el paisatge. Es tracta de grups de banyistes dones (baigneuses) o de banyistes homes (baigneurs). Els dos sexes rarament apareixen junts en una mateixa composició, i Cézanne s'allunya ara de les seves representacions de feia 30 anys, on dones i homes junts apareixen confrontats. Ara Cézanne està aclaparat per la timidesa i el pudor, i aquesta reticència tradueix la repressió dels seus instints. Les banyistes són arquetips, sense expressió individualitzada, pintades amb pocs colors, un blau proper al violeta i un groc tirant a ocre. Amb l'estricta separació de sexes, Cézanne pretén anul·lar qualsevol manifestació d'erotisme i considerar les figures humanes com a simples elements de la natura. Els cossos es fonen amb la vegetació en un tot harmònic intemporal, on el moviment només enregistra el ritme dels pins (verds i ocres) i del cel i l'aigua (blancs i blaus). En darrer terme és el color el que determina tant les línies com les formes que representen les idees i el moviment.
Poussin: Bacanal davant d'una estàtua de Pan (1631-1633)
Cézanne: Grandes baigneuses
Cézanne: Baigneues (esbós en aquarel·la)
El pintor rememora el temps feliç i desimbolt de la seva joventut, passejant pels voltants d'Aix a la vora del riu. Representa repetidament aquestes escenes en dibuixos, aquarel·les i i olis, i els títols també es repeteixen: Idil·lis, Nus a la vora del riu i Banyistes. La motivació d'aquesta insistència rau també a la seva admiració per les escenes arcàdiques d'antics pintors classicistes, com Poussin. Però Cézanne no aspira a una simple representació mitològica, sinó a captar la sensualitat del color i el joc de les formes, i, més enllà dels objectes, la unitat entre les persones i la vegetació. Els darrers anys de la seva vida va treballar en una gran composició triangular, considerada la més clàssica de la sèrie de banyistes: Grandes baigneuses. Els crítics la consideren precursosa de Les Demoiselles d'Avignon, que Picasso va pintar a Paris l'any després de la mort de Cézanne.

(Dades sobre Fortuny: J.À. Carbonell i F.M. Quílez (eds): Fortuny, el mite, Ajuntament de Reus, Reus, 2013.
Dades sobre Cézanne: Ulrike Becks-Malorny: Paul Cézanne, Taschen, Madrid, 2007.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada