ara és l'hora

       Sé com és de perillós, fins i tot en l'encantada geografia poètica, el terreny de la "intenció patriòtica" i ho sé per haver sofert la tortura psicològica d'una assignatura d'adoctrinament feixista que de petits havíem cursat i que es deia "Formación del Espíritu Nacional" i per haver llegit, en alguns establiments, uns rètols que deien "Todo por la Patria", una mica amb els pèls de punta tement el rerefons d'una aital metàfora totalitària. Suposo que no cal que detalli més les circumstàncies. Després, en terres d'ultramar, a Sudamèrica, la bandera de la pàtria va ser onejada per l'exèrcit contrari amb el lema, no menys radical, de "Patria o Muerte". Lema, aquest darrer, al capdavall potser no tan allunyat del "dulce et decorum est pro patria mori" horacià.

        Esmento aquests antecedents per reiterar com és de convenient que la poesia es distanciï del simplisme de les consignes i del cofoisme, per benintencionats que puguin ser, i que el seu compromís estigui tothora lligat al compromís amb la literatura i a allò que anomenen art. Cal evitar, com al pitjor dels constipats, la bulímia banalitzadora i l'adotzenament que, sense remei, desemboquen en l'empobriment expressiu. M'agradaria suposar que, almenys en una mínima part, el resultat no s’ha oposat a aquesta pretensió.

ARA ÉS L'HORA  

Crida el que sent que l'hora és arribada.

Amb nova falç allisa el firmament,

Rema amb esclops i balla damunt l'aigua

Més abrandada d'un tumult fangós.

Encén bengales per veure la fosca,

Fanals que ensenyen totes les dreceres.

Onegen blats sota l'esclat dels llamps,

Roelles, blaus amb signes solidaris.

Crema rostolls per adobar algun vers,

Alça senyeres i floreix la llum

Desencisada d'un missatge sem.

És el moment en què el futur escampa

La veu comuna sovint segrestada,

La veu incerta que cal vigilar.

UN ALÇAMENT DE LLUM EN LA TENEBRA

Ostatge sóc i em sé captiu

de tortes veus i de naufragis

i en mar dubtosa albira un far

zigzaguejant la meva nau.

Vull, en cales de contrabandista,

embarcar d'amagat les paraules

i una nit veure l'alba amb sorpresa

capbussat entre els pops i els coralls.

Si estiro el vers enllà del nonasíl·lab

i vaig després del verb a la verema

escriuré aquí el títol del poema

fent-lo rimar amb l'altre decasíl·lab.


(Publicat a "Lo Nunci", núm. 137 [gener 2015], ps 8 i 9)