dulce et decorum

(estiu del 2013, 75è aniversari de la batalla de l'Ebre)

Soldats republicans tirant bombes de mà al front del Pallars (1938)

      És dolç i honrós morir per la pàtria.

      La Mort també encalça el guerrer que fuig

      i no estalvia les sofrages ni l'esquena

      poruga del jovent pusil·lànime.

                        Horaci: Odes (III.2.13-16)

      Quan el començament de la batalla de l’Ebre és imminent, el juliol del 1938, els soldats de l’exèrcit republicà parapetats a l'esquerra del riu Noguera Pallaresa, reben la visita del general Enrique Líster. Han escoltat el comentari de Líster, en veure’ls, que “són molt joves encara, però si no n’hi ha d’altres què hi farem.” Després, el general se’ls ha adreçat dient: “encara no esteu a punt per combatre, espero que no trigueu a estar en condicions, cal que poseu el màxim interès en la instrucció. Si no, morireu com a polls.”

      Les fotos ens mostren Líster amb gest poderós, de boxador, endurit per la feina de dinamiter quan era miner, la pell recremada pel sol, el cabell negre i espès. Els testimonis ens parlen d’un militar decidit i sense pietat, capaç de disparar sobre els seus propis homes si reculaven. Sabem que no li plaïa parlar amb els periodistes, però que va cridar a grans poetes espanyols perquè l’acompanyessin. Li van dedicar algunes poesies, massa servils (pel meu parer i llegides d'avui estant).

      Ells, només uns joves soldats lluitant per la República, s’han conjurat per no desertar sota cap circumstància. Posats en la tessitura d’haver de triar, han acceptat els valors del seu bàndol. Però ara les predicacions els semblen superades per les circumstàncies, només acaba tenint valor la subsistència. El seu instructor, un tinent, els repeteix la importància de la instrucció. Aviat practicaran amb foc real contra l’enemic i començaran a morir en contraatacs intentant travessar el riu. La propaganda repeteix cada dia els mateixos tòpics. Sovint, com el Fabrice stendhalià a Waterloo, tenen notícies molt vagues de la marxa global de les batalles en què participen. Acaben menyspreant la gana, el cansament, la brutícia. Acaben convivint amb els relleus, les marxes, els ferits i la mort. Aquelles poesies d’urgència demanen una excepció als sentiments, ajornar els moments feliços de la vida.
      Però els supervivents no van poder oblidar l’horror de la guerra, el dolor de la derrota. Potser la mort també encalça, en aquest cas sense dolcesa i amb l'honor empetitit, el guerrer que se salva.

Fonts bibliogràfiques principals:

· Pere Belart: Diari d'un soldat 1937-1939 (Garsineu, Tremp 2004)

· Jorge M. Reverte: La batalla del Ebro (Crítica, Madrid 2003)
Origen de la il·lustració:  Foro por la Memoria

DULCE ET DECORUM

Els veterans els han deixat el lloc

als parapets, alleugerits.

"No s’hi val a badar", han repetit.

O: "Us hi va la pell". En fi, els tòpics.

Uns han plorat esfereïts

en trepitjar la sang

encara no del tot eixuta dels soldats

anteriors, el budellam

de cavalls esventrats i les mosques.

Fent cigarrets de fullaraca

han oblidat la gana, la calor,

la set i la brutícia,

els somnis de la son, els atenalla

un sol dilema, viure o morir.

Colrat pel sol, amb fama de terrible,

fa una setmana els visità un jove Montu,

general Líster.

Va remugar amb desdeny: "Que joves".

Després se’ls encarà, sermonejant:

"Cal que estigueu a punt aviat pel combat,

o us pelaran com a polls."

Sabem també que demanà algun vers

als grans poetes

republicans i que, lleugerament servils,

van acceptar l’encàrrec.

El van lloar dient-li: Jefe,

“si mi pluma valiera tu pistola

de capitán, contento moriría”.

Espectres reflectits en els miralls macabres:

Es preciso matar para seguir viviendo.

La vida s’arraulí a dietaris

i cartes que escrivien

els combatents anònims,

cagats de por de ser esborrats del mapa

per la metralla d’un futur inexistent.

* * * * *

Aquesta foto és de Robert Capa, feta a Coma-ruga, el 15 de gener de 1939, a la carretera de Barcelona. Trencat el front després de la batalla de l'Ebre, l'exèrcit franquista avança des del Segre i des de l'Ebre empenyent per la costa cap amunt. Engruixint la retirada republicana, una gent havia carregat el carro i fugia. L'aviació feixista els ha metrallat. El terror de sempre. Hi ha els cavalls esventrats, la família morta. La pagesa, que sembla l'única supervivent, com una ànima en pena, camina desesmada al voltant dels cadàvers. És una imatge molt (in)humana. Símbol del patiment de la guerra, un epitafi pels vençuts.
Localització: Carles Querol