diumenge, 13 de juliol de 2014

resposta a una galtada

      És un tòpic observar que corre un temps on algunes coses semblen abocades a l'extinció. Abunda un sentiment de caràcter testamentari. Encara que certament desitgem, en sentit oposat, l'alba d'un país nou. Arrossegat per la inèrcia, el model social establert és insatisfactori. Sembla esgotada la confiança que el manté actiu. El que s'anomena globalització és una proposta que sovint genera rebuig. El desordre politicoeconòmic i mediambiental atempta fins i tot contra la pervivència de la civilització a nivell planetari. Hi ha una crítica global, encara que no hi hagi una alternativa global a la situació. Ara, aquest sentiment de final d'època, amb quants moments passats no l'hem compartit? És un sentiment característic del que en art anomenem barroc. Al pròleg de la Historia universal de la infamia, el 1954, Borges va escriure: "Yo diría que barroco es aquel estilo que deliberadamente agota (o quiere agotar) sus posibilidades y que linda con su propia caricatura." 
      
       Em limito a la poesia. Si un cop de roc llançat amb massa traça va buidar l'ull de la vaca cega, no fa gaires setmanes una galtada, no del tot aclarida, proposada amb poca traça contra un dirigent polític va estar a punt de provocar un daltabaix polític. L'episodi va aconseguir una mica de notorietat: una dona, segons va declarar la víctima de l'atac, que "no és ni una sense sostre ni una desequilibrada, sinó una persona fanàtica" va cometre el reprovable acte com a "resultat del clima de crispació" existent a Catalunya. Segons l'estrafolari polític, afortunadament relegat a hores d'ara a un discret segon pla, l'imaginari clima de crispació estaria generat per les aspiracions sobiranistes catalanes. Sembla que un moment de clarividència li permeté veure que era millor deixar de magnificar l'episodi i renunciar al tèrbol protagonisme mediàtic, sobretot quan les indagacions dels mossos d'esquadra van posar a la llum la banalitat de l'afer. Doncs bé, amanit amb un punt de caricatura, no s'adiu del tot l'episodi al tema barroc del bofetón dado a una dama, només desplaçant el protagonisme, ara sí, de la dama del sis-cents al polític actual?
       Tot plegat, l'anècdota que he desplegat m'ha servit per parafrasejar un sonet d'Aldana, on, aprofitant l'ocasió, fins el mateix Apol·lo pretén beneficiar-se del bufet.
(vegeu el comentari del sonet V d'Aldana al blog de Manuel M. Forega; la il·lustració procedeix del còmic "Patsy Walker", 1947, d'autor sense acreditar)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada