divendres, 1 d’agost de 2014

les latomies i el temps

Latomia dei capuccini (Siracusa)
Latomia ve de la paraula grega latomíai, que significa pedra tallada. Les latomies són cavitats subterrànies excavades a la superfícies de certs terrenys calcaris, originàriament per l'erosió natural però posteriorment per l'extracció de roques destinades a la construcció. Les més destacades es troben a Siracusa -dintre el mateix recinte urbà- i són immensos pous de pedra, a la sola dels quals s'ha assentat una vegetació d'arbres espigats que s'enfilen buscant la llum. Convertides actualment en jardins, s'havien utilitzat com a horts i com a magatzems, tot i que el seu ús més singular fou el de recloure grans quantitats de presoners de guerra en l'antiquitat. Al seu interior, que en alguns casos allotja petits teatres, s'hi respira un cert allunyament i els sorolls de la ciutat hi arriben somorts.
Un dels dos teatres de la latomia superior
A les parets verticals s'hi distingeixen marques dels alçaprems amb què s'arrancaven els blocs de la pedrera, i si t'hi acostes es veuen fòssils i llocs on la pedra es descompon i cau una pols beix. Alguns visitants, encuriosits, caminen per aquests jardins. 
L'Orecchio di Dionisio, una gruta a la latomia del Paradiso, prop del teatre grec de Siracusa
Els versos següents, a propòsit de tot això, es referixen al temps: 


SIRACUSA O LA GÀBIA DEL TEMPS

Esprimatxats, alçant esclats de clorofil·la,
cercant claror heu escalat el cel,
fugint del clot que us és presó
(la tenebrosa latomia blanca
que antigament ja fou presó
de mariners fets presoners),
vells arbres de la sibbia, la selva siciliana
al pou que els cucs del temps han esculpit,
i els torrents,  i el gratar de la pedrera.

Oasi sobre el pòsit de l'oblit.
Sediments d'esquelets, de protozous marins,
petjades minerals a l'abisme calcari.
Restes de nacre encara afloren, serradura beix,
fems de corcons on s'esbotza i descompon.
Monyons dels blocs que s'endugueren,
cicatrius d'alçaprems en separar la carn
que omplí el cos d'amfiteatres, temples,
les cuixes que sostenen una catedral barroca.

Eterna oportunitat de la matèria,
omplir els designis del poder, dels pobladors.
Igual que els mil·lennis van compactar la roca,
igual que torres d'ara seran runa demà,
la pols que el vent o un buldòzer s'enduran
quan hagin diluït els anys la seva història,
la vaga, col·lectiva consciència
que encara hi roman.
El temps, roda del Tao.

Diem: el taumaturg que tot ho cura i tot ho esborra.
Lent el del cargol entelat,
veloç la còpula enfebrada. 
Precipitat quan sent que ho volem tot i ho volem ara.
Temps de dins i temps de fora,
més diferents pel frenesí del moviment.
Temps contret, temps jove,
amb infinits futurs, amb infinits rius paral·lels,
Mahaltes que el temps corromprà.

El temps etern de quan gaudim del temps;
el temps inexistent del que més hem desitjat;
tant de temps, sense temps, pels laments.
Temps monòton del savi que medita sobre el temps
passejant pels ponts de Königsberg.
Temps que s'esgota, dilatat del tren amb embranzida,
que s'ha saltat les estacions i arriba embalat a la darrera,
amb les vies davant que es contorsionen,
que es neguen a seguir la geometria del vell Euclides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada