dos sonets sobre paisatges

    Il tramonto, en italià, és la posta de sol; literalment significa darrere les muntanyes. Vaig començar Il tramonto el 2013. Volia descriure una posta de sol a Reus reprenent la consideració de l'escultora Montse Iscla sobre el paisatge dels voltants de la ciutat, que havia llegit casualment a La Vanguardia el 2002. Guardo el retall; un petit reportatge titulat "una creadora, un paisaje": "Aquest paisatge del Baix Camp és una sorpresa constant. Al començament veia lluny una resplendor i pensava que era un incendi, però era el mar durant la posta del sol. Tots els colors venecians, ocres, vermells... La tonalitat inenarrable del capvespre..." La memòria d'aquestes paraules em conduí, doncs, al tema de  les postes de sol estivals a Reus.
    Escrivint els primers versos m'aflorà el record d'un quadret de Giorgione, que havia vist a Londres el 2008, anomenat Il tramonto, del qual vaig manllevar el títol i l'argument per concloure la poesia. Però Giorgione no pinta la llum encesa típicament veneciana, sinó una llum més íntima, gairebé de recolliment. Vaig intentar amalgamar les dues llums: l'exterior, sensual i càlida, i la interior, emotiva i dubtosa. La primera oferia a contrallum el perfil verdós, fosc i fresc, dels cingles de la Mussara, que des de Reus són un teló de fons al nord. Per l'altra vaig utilitzar la figura enterbolida d'una contemporània del pintor, Lucrècia Borja, d'ascendència mig valenciana. Així, alhora, basculava entre dos moments: l'actual i el de fa cinc segles, el que veig de la finestra estant  i el que hi ha desat a la història i als museus. I també vaig gosar fer una paròdia inversa, que se'm perdoni, d'uns versos una mica carrinclons, els dels Poemes reusencs, d'Antoni Correig. Envejós de la Girona, ni que sigui per mal,  dels versos de Comadira; davant del Reus massa pusil·lànime des poemes citats; la desigual comparació m'empenyé a intentar la revenja poètica.

    L'altre costat és més fàcil d'explicar. El paisatge és el de Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó. El vaig escriure el 2013 suggestionat per les descripcions d'aquells indrets (lirisme entre el fang de les vastes planúries que empresona els pobladors; la novel·la també és una vasta planúria que empresona la narració). L'argument és una reelaboració del sonet III de la segona part d'Els Sonets a Orfeu, de Rilke. El seu traductor català, Alfred Badia, en va comentar això: "En aquest sonet, íntegrament consagrat als miralls, Rilke aspira a dir-nos-en l'essència. Els miralls són intervals de temps, ulls, habitualment buits, de sedassos on de tant en tant penetra el món de fora. De vegades s'hi endinsen les pintures que ornen la sala on els miralls vigilen. De totes, només hi resta el reflex de la noia més bella, en espera que, més sortosa que no el Narcís de la llegenda, la noia mateixa sorgeixi del retrat del mur, i, penetrant en el mirall, es fongui amb la seva imatge." He provat d'utilitzar els marjals i les alberedes del delta per verbalitzar la solitud i la insatisfacció pel que reflecteix el mirall.És un paisatge ja pretèrit, que evoca la selvatgia del temps dels colonitzadors.

Els meus versos són deutors de l'evocadora descripció cinematogrà- fica de les nits de caça (capítol II de la segona part): "El llac s'obrí i s'eixamplà sota la lluna, que remuntava encara l'horitzó. La seva llum brillant els il·luminà i dibuixà siluetes negres contra l'argent bellugadís de les aigües. Sobre els barquets es destacaven negres les figures dels homes que els impulsaven amb les altes perxes. (...) Els caçadors, amb les mirades tèrboles a causa del nerviosisme i de l'esforç continu per llucar-hi en les ombres, escrutaven més afanyosament, i enllà, no lluny d'ells, cap al centre de les llacunes, descobrien la clapa negra de les fotges, estretes en un ample cercle dins la trèmula lluïssor de la lluna en les aigües inquietes." 
Il·lustracions: 1. Il tramonto (Giorgione, 1506-1510)
                      2. Narciso al fonte (Caravaggio, 1598-1599) 
                      3. Echo and Narcissus (J.W. Waterhouse, 1903)