Aquesta és la ressenya que Quim Besora ha escrit del meu llibre de versos Si això ha de durar. Aquí apareixem junts, ell dret i jo ajagut, el calorós 25 de juliol del 21, al Puig d'en Cama, terme de la Selva del Camp.
SI AIXÓ HA DE DURAR, D’ANTONI NOMEN
Quim Besora
Diletant i viatger assidu en ferrocarril
Nomen, Antoni (2022): Si això ha de durar. Valls: Cossetània, 46 p.
Si això ha de durar és un poemari d’Antoni Nomen que acaba de publicar Cossetània Edicions dins la col·lecció Sinalefa, guardonat amb el Premi Decàlia 2021 (es lliura al Teatre Principal de Valls coincidint amb les festes decennal de la Candelera, endarrerint-se al gener d’enguany a causa de la pandèmia de la COVID-19). El llibre conté 30 poemes presentats en una mena de díptic de 15 poemes cadascun (“Fragilitats” i “Medicamenta”, respectivament).
A cadascuna de les dues parts he trobat un poema que m’ha donat llum i, tots dos, m’han permès entendre, en la seva forma i en el seu contingut, la resta dels poemes. En aquest exercici que reclama un cert esforç, hom pot trobar, si aquest es fa, un intens plaer intel·lectual; un gaudi que només podem cercar en les obres que contenen poesia (Ull! Per què dic “gaudi” si a mi m’agrada més dir “satisfacció”; que “gaudir” és una paraula que em sona massa francesa). El llibre no és una recapta de poemes dispersos per unificar-los sota un títol; respon a una temàtica unitària de rabiosa actualitat, conformant-se els poemes des d’impulsos del present. Aquests dos poemes guia que m’he trobat es titulen “Illa de plàstic” i “A l’hospital, durant el confinament”. Malgrat els imperatius formals entomats, profundament descriptius, els versos responen a requeriments emocionals i estètics del moment que estem visquent.
***
Fragilitats
A “Illa de plàstic” el poeta ens presenta, a la inversa, una existent Atlàntida, un abocador immens emergit al bell mig de l’oceà, només habitat per una miserable casta d’escombriaires pàries, on el poeta és pingüí, on hi arriben fins i tot unes nostrades ”fallades avellanes/que una riuada arravatada s’endugué”; on una subtil referència al poema de Paul Valéry (“oh mar, toujours recommencée”) es veu esguerrada per la substitució dels coloms en el gemegar histèric de les gavines. Des d’aquí se succeeixen els altres poemes. Després, les guerres recents, les seves conseqüències, en un sonet on, la simple cita de Bernanos, ens fa a nosaltres còmplices (Bernanos, l’escriptor catòlic francès, de qui diuen que vivia a Mallorca en esclatar la Guerra Civil i que defensà l’aixecament feixista fins a topar-se amb la cruel repressió exercida pels falangistes). I continua amb sonets com “Sensepapers” o “La insostenible lleugeresa del militant” (un sonet de sàvia progressió des de la cega voluntat fins arribar al defalliment i al desengany, un sonet molt ben resolt en el darrer tercet: “L’abrandament és vèrbola esbravada/i regirat pel setge dels malsons/es caga en tot i ansia una rialla.”). En una presentació de temes actuals, com he dit, Nomen en cap moment no abandona la vocació formal indestriable en la conformació progressiva de tots els seus poemes. A tall d’exemple, en citaré un de titulat “Llenguallarg”, on, des de l’anècdota un pèl trivial, i divertida, dels portaveus governatius de la pandèmia, deixa que s’ensenyoreixi la forma pel gust d’inventar tres estrofes visualment harmonioses; es deixa portar per l’imperatiu de la configuració de síl·labes, cesures, ritmes i versos malgrat s’imposi allargassar el discurs: una mica com feren els romàntics, proclius a etzibar llargues frases plenes de subordinades. Però en Nomen, en el fons, és contingut i estima, provinent de l’orient més extrem, l’estrofa haiku que ens permet a nosaltres, els occidentals, l’espurneig poètic, cosa que Nomen fa a “Quem és? Preguntei ao desejo”, on no es contraria l’exigència que estipula que el haiku s’ha de referir a temes de la Natura amb implicacions psíquiques o espirituals. Més endavant, fent tòniques les síl·labes finals dels tercets, en un sonet titulat, amb un vers de l’Inferno de La Comèdia del Dant, “In loco d’ogne luce muto”, les úniques flors anomenades són “lliris cruels/fangots del cos” i no suaus magnòlies; on l’únic paisatge es troba “Al glaç etern,/ni llum ni temps./ L’art cluca l’ull.”
Voldria estendre’m, ficant-hi cullerada, en tots i cadascun dels poemes d’aquesta primera part, però no ho faré per no caure en perorades, ni allargar-me en excés. Però no em vull reprimir i diré quelcom del darrer poema d’aquesta part, el titulat “Icària”. En reproduir dins el poema, junt amb versos d’Ovidi, les imatges d’aquest mite, se’ns pot permetre pensar que la pretensió del nostre autor es perseverar en allò tan típic d’imitar, per millorar, els temes del passat clàssic, i sobretot els de Les Metamorfosis ―en un fenomen viscut en la literatura fins al segle XVIII. L’edat contemporània abomina d’aquesta pràctica, tot proclamant una originalitat que ja és impossible. Malgrat tot, Nomen ens sorprèn només introduint un topònim, Soto del Real, i en fer-ho, quan ens porta al cap als “Jordis”, converteix el text en un poema polític i a nosaltres en els pastors del mite, indiferents a la caiguda d’Ícar en el seu vol agosarat (un gènere, la poesia política, en el que Nomen s’ha prodigat darrerament en recitals i epístoles).
***
Medicamenta
Vull confessar que, com a lector de poesia, he convertit en hàbit el costum de entomar poemaris mentre dura l’anada i, per reblar, la tornada en tren a Barcelona, i potser a València. Ho volia fer amb Si això ha de durar però no vaig poder reeixir per l’especial dificultat que ja he indicat: un esforç però, com també he dit, altament recompensat, profundament satisfactori. El que sí que he fet és escriure aquesta mena de crítica improvisada dins el tren: a l’anada sobre el primer bloc, “Fragilitats”; i en tornar sobre el segon, “Medicamenta”.
“A l’hospital, durant el confinament” em reafirma que ens trobem bàsicament amb poemes descriptius. Sabem que no és l’espai d’un somni perquè se’ns facilita el temps i l’espai. Per saber que som a l’hospital de Sant Joan de Reus n’hi ha prou en llegir aquests versos: “Damunt l’atzur empudegat d’hidrocarburs/es retallen les meves muntanyes/i són els camps de solitud, que foren verds,/enquitranat domini urbà” i ”Davall el pla inclinat de la façana/ dues ombres d’esquitllèbit/ amb bata sanitària/ arran la porta xiuxiuegen.” Del temps, se’ns diu la data al bell mig de la pandèmia (09.05.20), un temps que buida normativament espais (“A l’escenari buit, Anna Pàvlova/ fa passos de puntetes/ ballant un vals desconcertat./Ningú no guaita però un soroll la fa plegar. S’adreça a un ascensor i prem el 2.”). Un respecte a les restriccions de distància social que buida espais i converteix la comunicació en llunyans senyals aeroportuaris.
Voldria comentar tots els poemes d’aquesta segona part “medicinal”, però ho hauré de deixar córrer, que l’espai i les paciències manen. Això sí, hi ha dos comentaris que no em vull reprimir:
Sobre tres sonets, tres coses. De “Pesticides, antibiòtics” només vull dir que, inspirat en l’“Oh reixa generosa!” de Vicenç Garcia, podem convenir que no és text de falsilla, sinó pastitx i caragolada juguesca. A “Turba mirum”, una mena de sonet escurçat, potser escanyolit de síl·labes, l’ha guanyat un vidriol estès al sol, estrany animal que és sargantana sense potes. L’ha guanyat la paraula més que la bestiola: tot i que el vidriol viu a Catalunya no crec que Nomen n’hagi vist mai cap de viu; potser sí de dissecat a la col·lecció de taxidèrmia de l’Institut Salvador Vilaseca, on treballava. I sobretot vull proclamar que el darrer sonet, “Memento mori”, justifica per si sol el preu del llibre: permet, amb la introducció de paraules doblades, innumerables lectures sense modificar musicalitat, ritme i progressió: enginy o engany, llampant o obscur, ànima o vida...
Encara em resisteixo a tancar el llibre sense fer referència a un poema que trobo magnífic, digne d’esdevenir perenne encara que sigui només per perdre’s a les pàgines d’una bona antologia. Sota el títol de “Celebració”, en dues estrofes desproporcionades, el poeta ens situa observadors fora de l’escena d’una vetlla a un difunt suïcida que esdevé celebració (“gleves de sang al gel dels gots que hem escurat”), quan, en un gir copernicà, al segon paràgraf que el clou, el jo poètic es transmuta en la imatge per tots coneguda del Nosferatu de Murnau, quan tanca el film amb el vampir estenent impotent la mà vers la sang fresca de la damisel·la, mentre la primera llum del dia el desfà diluït en el no-res. Nomen ens ofereix lírica “post mortem” (com també feu Baudelaire en alguns poemes de Les flors del mal). Penso que la humanitat encara no ha assolit la plenitud que algú finalitzi la seva autobiografia, de forma complerta com autor difunt, un cop ja ha traspassat (fora de Moisès, si va existir, en el seu cant final, al Deuteronomi, des de la riba del Jordà, enterrat sense poder entrar a la Terra Promesa). Malgrat tot, en aquest poema, com fa l’església amb l’extremunció, Nomen ens ofereix una mena d’espai salvífic dins del túnel on se’ns duu a ser cadàvers.
Abans de tancat el llibre, una mica com un baster que amb picarols guarneix una muntura, Nomen ens dona dos poemes inofensius: si “Homeopatia” respon al seu nom amb dos alexandrins que són penyora d’aquest vers d’art major (2 + 4 / 2 + 4 // 2 + 4 / 2 + 4, on / és la cesura i // el salt del vers, i una estranya rima, a la qual podríem dir-ne “inversa”); el darrer, titulat “Milonga”, és placebo fet amb versos de dues síl·labes...
Nomen, a la darrera pàgina, es mostra home previngut que sap el pa que a Reus s’hi dona. Sota el títol “Apropiacions literals”, marca, amb precisió quirúrgica, tots els intertexts. Això m’ha permès fixar-me com en un poema, en canibalitzar dos versos de l’”Ariel”, de Sylvia Plath, masculinitza la lírica d’aquesta autora, menstrual, de viscositat de placenta, tot dient-nos: “Hi aboco vísceres/ profundes, com/ qui buida el sac/ d’un cefalòpode.”
Sense pretensions, però confiant que l’encerti, qui ara escriu pot dir al lector que s’aboqui a Si això ha de durar, un llibre que Antoni Nomen ha escrit des de la saviesa (en la construcció del vers i de l’estrofa), la força (en fer de la idea el tema i contingut objectiu) i la bellesa (que neix de la còpula amorosa entre la forma i el contingut del poema).
***
 |
| Antoni Nomen a Caltagirone |
Addenda adreçada als amics:
Com que m’he volgut moure només dins els poemes, sense preguntar res a l’autor, encara desconec qui deu ser el “poeta dolcet” del qual es parla al poema “Llàgrima” des d’una veu femenina. No crec que sigui un poeta imaginari, una mena de “soldat desconegut de l’art líric”, com tampoc no identifico que sigui el mateix Nomen. El que sí que sé és que darrere el vers “Verí dolcet” trobem, en el record nostàlgic, Dolcet verí, la revista reusenca de factura modesta, amb una durada de dos números només. Al darrer número publicà un celebrat article de Josep Murgades sobre certs grafits locals (n’hi havia un que afirmava “El Centre de Lectura és el condó de la cultura popular”, i el Josep s’expressa amb divertit sarcasme tot dient que sí, que el nostre ateneu és un condó que protegeix la cultura de les xacres de la vulgaritat, de les pústules d’una vida mediocre, etc.).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada