Revista digital d'opinió i pensament
Novena època (2013 - ). ISSN electrònic: 2013-8989
El 7 de desembre del 1945, enguany se’n compleixen 75 anys, naixia al segon pis del número 10 de la plaça del Mercadal de Reus –llavors «plaza de España»– el poeta Miquel Escudero Clavaguera. Va morir abans de complir els 33 anys.
Tot i que escrigué una cinquantena llarga de poesies, algunes de les quals també bastant llargues, no va publicar cap llibre en vida. Poc després de morir, per iniciativa de Joan de la Rúbia, se’n van publicar dos als Llibres del Mall, de Barcelona. Un, més o menys unitari, aplega dotze Fulls del romanç d’Elsa Ellisson. L’altre reuneix una tria dels restants poemes de l’autor, de temàtica una mica dispersa.El 1974 Xavier Amorós va presentar Escudero amb una anàlisi perspicaç, alhora entusiasta i previnguda: «quan el poeta […] es lliura, sense que perdi l’esma, a la torrencial alenada lírica que li és peculiar, gairebé consubstancial, llavors afloren uns poemes, la frondositat expressiva dels quals, esmaltada d’una molt atractiva vivacitat verbal i d’una imatgeria sorprenent, resulta alguns cops, per a alguns lectors, entusiasmadora».
* * *
El 1969, Escudero va redactar, sense acabar de polir-lo, el relat autobiogràfic Sofre de Llucifer referit a la primavera de l’any anterior. Hi explica les peripècies viscudes ran de l’amor truculent sorgit a Salou, a les darreries de l’estiu de 1967, cap a una jove turista belga. La relació, que va acabar com la comèdia de Falset, apareix a Sofre de Llucifer i és al rerefons d’algun dels fulls al·ludits.
Una foto d’estudi d’aquell 1969 va captar el nostre autor amb patilles llargues i un bigotet prim de cantant de boleros, mocador al coll, les celles gruixudes, la mirada atenta i unes ulleres estil John Lennon. Ideològicament era una mica contradictori, com si de l’atracció simultània per dualitats oposades n’esperés la síntesi en forma d’un hippisme particular. Intentava lligar amb les turistes que podia a Salou i alhora sospirava per un sol amor i una sola dona, es declarava anarquista nihilista i alhora fervent religiós.
Si, com sembla, els fulls segueixen un cert ordre cronològic i argumental, el quart, «As-tu dejà trouvé una maîtresse?», seria una velada venjança lírica vers aquesta noia de qui es va enamorar i que, segons retreu al capítol III de Sofre de Llucifer, li va fer «tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer». Escudero desplega els tòpics romàntics de la traïció i del despit amorosos i li retreu la sentència moral de Cató el Censor: «nihil acerbius quam amicus ingratus» [res més amarg que un amic ingrat] que, encara avui, decora la façana del seu institut de Reus, que quan hi va estudiar —del 1957 al 1964— es deia Gaudí i que ara es diu Salvador Vilaseca.
Després, al full cinquè, «Qui estimarà el meu cos demà?», la ira es torna plany i lament compartits amb ella, davant l’amargor del cos ara abandonat i en el futur abocat a la mort. Ho fa en sextets una mica tarats, a l’estil d’un Espronceda afònic.
Els textos reproduïts són el capítol III del relat i els dos fulls al·ludits.
Sofre de Llucifer (capítol III)
Encar no us he contat el perquè de la meva anada a Lovaina. El mòbil general de la fugida ja el coneixeu en el seu origen. Doncs bé, a Lovaina hi vaig anar per a tractar de solventar una qüestió molt feridora i de la qual n’havia tocat ja les conseqüències, de caire amorós, per bé que fou un núvol d’estiu… dels que porten aigua, aigua a bots i barrals i algun rellampec. Us ho explicaré. Ella es deia Regina i era bastant mona. La vaig conèixer a Salou, pel carrer. Recordo que anava amb una amiga molt simpàtica i no lletja, el nom de la qual era Michelle. Me la vaig ben aviat lligar, a la Regina. M’explicà que tenia, a Bèlgica, un manso quasi formal, que era un xicot eixelebrat, per no dir estúpid, i molt sensible. Aquell xicot duia dues llargues banyes de beneït. Em digué, àdhuc, que pensava deixar-lo, que s’ho pensaria millor.
Vaig, de seguida, tastar la mel dolcíssima del seu engany, dissolta en la pàl·lida mirada de corder degollat, en la boca roent d’hetaira forjada en el plaer.
—Puc tenir esperances?
—T’escriuré. Ja ho veuràs, t’enviaré paquets de tabac belga i alguna altra cosa. Confia. M’estimes?
—T’adoro. Et seré fidel fins que tu ho decideixis.
—D’acord. Ara me n’haig d’anar —l’avellaner que ho sentí es planyia, corferit.
Res, que me’n vaig enamorar estúpidament i incondicionalment, com el papalló candidíssim s’enamora de la lluminària que harmonitza les vetllades de l’estiu vora el rafal. Allò mereix un apel·latiu: ceguera.
No arribà al meu poder una sola lletra de la Regina. Vaig caure malalt. Infeliços els que, sent joves, perden la il·lusió quan només en realitat han perdut l’objecte d’una fugissera il·lusió: la primera dona.
Però l’amor és així, ja ho sabeu.
* * *
A prop de la plaça de l’Ajuntament, superb edifici gòtic flamejant, el més delicat i sublim que recordo haver vist, vaig prendre una cervesa fresca en el bar que en diuen de l’Engels, que aquí vol dir de l’Anglès. Era bona, fresquíssima i no pas gaire cara.
Un barber simpàtic em tallà els cabells, una mica solament: m’agradaven llargs, donava un cert aire profètic i emmagicador, feia amb mi. El tocadiscos només tocava, en el meu honor, cançons mexicanes.
—Madame, s’il vous plaît, la rue Parijsstraat, ou ça se trouve?
—Ici, a gauche, monsieur.
—Merci.
El número 93 de la Parijsstraat, on jo havia adreçat les desconsolades lletres d’amor, romania solitària. Era una casa gran, una mica rònega, feta a base de rajoles, com s’estila a Flandes i a Anglaterra. No sé per què, però el seu aire decadent em produí uns pensaments sinistres, adobats d’ombriu i d’encens mortuori.
Assistia al funeral d’un amor impossible! Cosa estranya, aquella casa tenia l’aire, no sabria dir-vos el perquè, d’un vell molí holandès abandonat. Un glop d’aire humit hi dansava, amb misteri i amb ritme de foc follet, més enllà de la porta corcada que restava oberta. La fosca interior era d’origen zoològic —vaig fer-ne l’acudit—. Era en tot una gola de llop.
A la pastisseria de davant no em sapigueren donar raó d’aquella fadrina, per ells desconeguda, que responia per Regina van der Oost. Era estrany perquè allí mateix, a l’ús de Bèlgica, pastaven pa. En una botiga vaig comprar una presa de xocolata, que vaig engolir de seguida.
Estava content i veia, amb plaer, com les dones em miraven, com els feien un xardorós efecte els meus ulls negres, vellutats i meridionals. Em vaig eixugar la suor que relliscava perlejant pel meu rostre esprimatxat i llatí. Civis Romanus sum: en sentia un cert diabòlic orgull. Desimbolt i desenfadat, vaig posar-me a cantar flamenc carrer amunt i carrer avall fins a desembocar a la placeta que presidia un bar que feia àdhuc de perruqueria de senyors.
—Eine Bier.
Vaig dir-ho en alemany perquè de flamenc no en sabia gaire. Em fou servida la rossa i lluminosa beguda que aclareix l’afadigat esperit del pelegrí de Flandes, nom amb el qual em vaig de seguida intitular. Era boníssima, aquella cervesa de Lovaina.
Una vegada refet, em vaig dirigir de nou vers la casa sinistra on s’hostatjava l’enamorada de suara.
Una noia rossa, esvelta i maqueta, se m’aproximà amb desimboltura. Per ella vaig saber que Regina havia deixat aquella casa i que vivia en un nou barri residencial no gaire llunyà, que ella era la germana de Michelle i que podria acompanyar-me a casa d’uns amics on aquesta s’hostatjava amb el seu promès. M’assegurà que, estranger, seria molt ben rebut. Costa amunt, travessant els jardins d’un parc enamoradís, vaig apariar-me un aire innocentíssim de joglar.
Full quart
As-tu trouvé une maîtresse?
El hombre al hombre olvida,
si le es indiferente, cuando muere;
y si le debe algún favor, en vida…
Joaquin M. Bartrina, Algo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada