REBORN TO DIE / RENEIXENT PER A MORIR

Marcel Pey (1a part) / Antoni Nomen (2a part)

            Tenia una petita agència matrimonial que rutllava la mar de bé i decidí treure’n un suc extra a la primera oportunitat. Havia decidit casar-se, ella també. Dona pràctica, per experiència l’esveraven els romanticismes, però això sí: calia que el candidat la convencés al primer cop d’ull.

De seguida va clissar que aquell client era l’anell que li encaixava de conya al dit. Una mica cohibit, l’home va explicar el seu cas. Buscava parella.

Delia per casar-se i no semblava primmirat. Vivia sol, acabava de perdre els pares, n’havia heretat una mica de patrimoni i es defensava la vida fent classes particulars. Un cor solitari de manual.

Ella seia darrera la taula de directora de l’agència, amb el fitxer al costat. Va dur la mirada al dit anul·lar de la mà dreta amb un un gest imperceptible. Els plecs de la pell a la junta interfalàngica proximal trencaven l’esveltesa del dit. Se’n planyia.

Se suposa que d’allí la sang va directe al cor i, tot i que l’amor només és bogeria o interès, li va semblar notar el pols accelerat. Va pensar que era un bon averany i que calia controlar-se.

Les seva armes eren la franquesa i la gosadia. De manera que se li va oferir sense embuts com a parella. Semblava una cosa aventurada, tanmateix l’altre acceptà. Es van casar.

Resultà un encert mutu. Ella li feia de secretària, li planificava la feina i aconseguí apujar els ingressos de la llar. En duia les regnes i l’home s’hi acomodà. Treballava més que mai. Li agradava funcionar així.

La dona seguia acomboiant l’agència. Estava satisfeta com li anava la feina. Explicava a les amistats que tenien dret a ser feliços a la seva manera.

L’experiència prematrimonial d’ell es reduïa a haver anat de putes alguna vegada, gairebé d’esma. Ella era extravertida i li va engrescar notòriament la libido. Subtilment, li va fer xerrar aquelles aventures venals.

Llavors, li va dir que hi podia tornar quan volgués, sense amargar-se’n, que un clauet era sa. Ell repetia que i ara, que amb ella era diferent. Que què deia, que allò de les meuques fou una emergència sense sentit.

Ara, l’harmonia és més fràgil que no pas sembla. S’estroncà als tres anys quan a ella li detectaren un càncer maligne de pàncrees i morí d’un dia per l’altre. Ell va perdre l’oremus i, volent-li trobar una substituta, s’empatollà de valent.

La cosa li va petar als dits. Una altra vegada sol, li fallà l’esma d’orientar-se. Va tornar a les prostitutes i no va saber triar. Una gatamaula l’entabanà i un soci amb el qual va muntar un bar a uns baixos heretats dels pares li va xuclar fins al darrer euro. Es va quedar sense alumnes. Abans d’adonar-se’n anava amb una mà al davant i una altra al darrera.

Fugí lluny. Cansat de rodar va tornar a la seva ciutat, pidolant auxili a la poca gent que se l’escoltava. Aquesta vegada, l’esquitxà la sort. Es va col·locar de porter nocturn a un hotel, on també donava un cop de mà a l’administració. A canvi, podia fer vida a un recambró de les golfes.

La pandèmia li ha fet la guitza. El confinament ha deixat l’hotel pelat de clients i els amos han decidit plegar fins a nou avís. Aquesta tarda han tapiat les portes d’entrada amb plaques de pladur i demà tancaran del tot.

Preveuen que la cosa vagi per llarg. Ells rai que tenen calers, ell ha de tocar el dos de l’edifici i buscar-se la vida com pugui. S’olora que té les de perdre.

En la negror, les lletres que a la façana formen la paraula HOTEL brillen per darrer cop. Demà al matí desconnectaran els programadors. També repartiran els documents per l’erto.

Encén l’ordinador del taulell. El pampallugueig de la pantalla l’empipa. El torna a tancar. S’aixeca. Remugant, passa per davant el pany de paret de miralls de la recepció. S’hi veu reflectit fet una esperitat i, per instint, tomba el cap.

Com un dimoni, cau a l’abisme amb les ales negres a 2000 fotogrames per segon. Imprès sobre pantalla de plata, reneixent per a morir, en una nit de càstigs i flames.