Avui, 13 d'abril de
2016, a la sala d'actes de l'Antiga Audiència de Tarragona, després de la
presentació del seu llibre de poesies The
liquid dark, s'han tornat a projectar les dues primeres pel·lícules de Marcel Pey, de fa ja quaranta anys. No
les havia tornades a veure des d'aquella època, una mica remota. El Marcel ha
explicat que el cine underground ha passat unes dècades d'ostracisme i que tot
just ara es torna a recuperar una mica. Acabada la projecció, he rememorat amb l'autor el comentari que en vaig escriure aleshores, publicat en un full
volant ran de la seva projecció, el 1978, al Cineclub del Centre de Lectura de
Reus. M'enorgulleix haver-ne estat el primer comentarista i el reprodueixo sota
literalment, sorprès i satisfet que el text mantingui una mínima vigència. De
fet, el Marcel ha explicat a la presentació com li agrada ser persistentment fidel, passats els
anys, a l'estètica que sempre ha conreat. Vet aquí, doncs, la clau de la
pervivència del meu sermonet.
Marcel Pey
contempla el món, on li ha tocat de viure, en termes poètics. Però la seva
poesia no és una poesia contemplativa on el poeta descrigui el món des d'un
reposat punt de fuga. La poesia de Marcel Pey és una poesia neguitosa, dinàmica,
atrafegada, plena d'acció. És una immersió, una descripció, una anàlisi de la vida
urbana i tecnificada sota el capitalisme més avançat, bo i prenent com a
referència la societat ianqui.
És el retrat de la soledat de
l'individu, de la insolidaritat de les persones, de la repressió dels sentits,
de la interrelació entre repressió sexual i violència latent, de les
estructures i mecanismes parafeixistes, de l'opressió social. Marcel Pey ha
volgut retratar, descriure, analitzar com opera la psicologia individual,
submergida la persona en aquest medi social. I no en tenia prou amb els versos,
ni tampoc amb les imatges fixes, estàtiques. No volia deturar-se en una
situació concreta, volia penetrar en l'atmosfera a la qual pertany aquesta
situació. Per això va començar a filmar.
Després de les lògiques provatures
inicials, Overkill n'és el primer
resultat. Overkill és una pel·lícula vermella:
les seves imatges són com a fotografies en blanc i negre sucades en tinta
vermella. La seva projecció se simultaneja amb l'audició d'un combinat de
música rock. L'acció, a Overkill, no és espectacular, és una acció de detalls,
de matisos, que persegueix, sense prescindir d'una iteració que aparentment pot
semblar monotonia, la transmissió d'un clima delirant. Ens presenta una noia
que intenta sublimar les seves energies eròtiques vers diverses formes de
narcisisme, i que, en no aconseguir-ho, deriven finalment cap a la violència
autodestructora.
Ton Nomen / 1977
Filmografia: The film (1975), Overkill (1976), L'ull
cibernètic (1977), Vortex (1978)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada