la grafitera aquella

SOBRE ELS HAIKÚS

El haikú és una forma estròfica menor, de tres versos, procedent de la poesia tradicional japonesa. És, alhora, la reducció a la seva primera meitat d'una altra forma tradicional de cinc versos, la tanka. Originalment, el contingut d'un haikú manifesta la sorpresa del poeta davant la contemplació de la natura. Aquesta sorpresa s'expressa mitjançant l'encavalcament de dues imatges o idees que s'articulen a través d'un terme que estableix un nexe entre elles.

       El gran adaptador de la tanka al català fou Carles Riba. És famosa la que va escriure a les acaballes de la Guerra Civil i que va utilitzar el 1942 com a epígraf a les Elegies de Bierville:

Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

sóc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca:

porpra de nou amb l'alba.

       Els conreadors catalans del haikú són una mica posteriors. En destaca el recull Per al llibre de salms d'aquests vells cecs, publicat per Salvador Espriu el 1967. Aquí els haikús s'han tornat gairebé epigrames que pretenen un sentit aforístic amb abundant utilització de contrastos. Per exemple:

Brilla dins l'únic

coneixement del negre,

l'or del meu somni.

 

       Un dels reculls més interessants de haikús és Haikús del camioner, publicat per Dolors Miquel el 1999, on utilitza un llenguatge que combina el lirisme d'arrel culta amb expressions generalment allunyades de la poesia; com poden ser:

Paret tan blanca

t'assetja el fosc gargot

a l'eixarranca.

O:

Si m'hi mataven

fossin unes mans dolces,

plenes d'espines.

LA GRAFITERA AQUELLA

Les activitats de La grafitera aquella, titllades d’asocials o antisocials, produeixen un art efímer i desafiant a llocs com poden ser els trens i els túnels del metro. Aquests llocs són òrgans de la vida ciutadana i remeten alhora als òrgans del nostre cos i als òrgans de la poesia, en tant que mecanismes de creació i mecanismes de comprensió. Al nostre cos, activitats que es volen marginals i flirtegen amb la provocació ens adverteixen dels paranys i dels enganys a què sucumbim. Són activitats íntimes, desades als cofres de la pudícia, lligades als tòtems i als tabús de les creences. Tenim el repte de verbalitzar-les amb eines poètiques actuals. Aquest és l'argument majoritari de l'obra.

       Els mites són paradigmes tradicionals de com entenem la vida i les llegendes en són la narració. Al Peloponès, la nimfa Aretusa, pertanyent al seguici de la deessa Artemisa, es banyava després d'una jornada de caça. Alfeu, en contemplar-la, va sentir la fiblada del desig sexual. La fúria libidinosa d'Alfeu no fou corresposta per Aretusa, a qui la deessa Artemisa va haver de socórrer fent aparèixer una densa boira per protegir-la del pretendent. Com la grafitera, Aretusa també es va amagar en un túnel. Mentrestant, Alfeu havia clamat als déus i el van convertir en riu. Al seu torn, en aquesta història plena de fluids, Aretusa, en emergir de la terra esdevingué una font d'aigua dolça: l'ullal que encara brolla a tocar el mar Jònic però lluny d'allí, a Siracusa, a la costa est de Sicília. Ara, la grafitera aquella, en un estat de solitud gairebé mística, contempla la font, envoltada per la multitud habitual de turistes.