els sainets de ferran garcia

    Ferran Garcia es complau en l'anonimat, en la veu popular sense autor reconegut. Es rabeja en el xiuxiueig esmunyadís, en la confidència en veu alta, en els retalls de converses talment pàmpols que volen pels carrers, en la xerrameca que preferix el taulell d'un bar d'extraradi al divan pretensiós del psiquiatre. És un àcrata de la vella escola, un filòsof de la vella àgora, un sacsejador de consciències, un poeta de la quotidianitat, una persona reservada i alhora extrovertida. Una gran persona a qui em plau conèixer i de qui em plau, dintre dels límits que imposa la distància, consider-me amic.

     Al blog col.lectiu, gairebé secret, on participa de manera substanciosa, SAINETS DE RES. Brossa poètica, anònima, popular i col·lectiva, els cinc o sis autors es presenten així: 

    Em dic Sainet i soc de Res de tota la vida. Des que tinc ús de raó que sempre he existit. Tinc barba de vell, però soc tan ingenu que no m'acabo de fer gran. Porto gorra per tapar-me la vergonya, no tinc braços perquè no tinc res a fer, i tinc un peu per no ensopegar amb l'altre. A falta de tronc i aparell digestiu, puc viure de l’aire. Vaig a saltirons per places i carrers buscant els comentaris casuals que feu, i amb les meves orelles grans i afilades capto el símbol, la metàfora o la meravella que contenen. Aquí els teniu, us torno gratis el que gratis em doneu. Per això no tinc ànim de lucre ni crec en drets d’autor. Si t'està bé així, i vols compartir per a propers números expressions poètiques que sentis pel carrer, envia-me-les a sainetsderes@gmail.com

Dibuix del personatge Sainet.

      Ja veieu que Reus esdevé Res, i és que el Ferran, a més de fenomenologista professional, és existencialista vocacional.

    A l'entrada 5 del Sainet VI m'al·ludeix amb la inicial, segons m'ha fet saber. És un text una mica oníric, que recorda Foix: 

    El poeta N va portar una camioneta vella plena de terra a la plaça Sant Joan, i en perdia una mica per un tub de darrera. La conduïa amb gran destresa i, amb el rastre que deixava, va començar a escriure al paviment una ressenya dels Sainets de Res, nº IV...

    Després va fer fotos de la plaça escrita i me les va enviar. Però només en podia llegir la primera línia: "Estan mal plantejats, erren…" i em semblava que havia de seguir: "en el fons i en la forma", però no es veia bé. 

    Finalment va recollir la terra i va portar la camioneta a una mena de magatzem antic que havia estat temple masònic. El pis de dalt era un súper ple de palets de fanta llimona i el pis de baix feia com d'ateneu cultural. 

    També hi havia un nadó extraterrestre més alt que jo, que em volia abraçar i estar amb mi, i plorava perquè volia anar a la plaça a veure la ressenya. Però jo li deia que ja no hi era, que només quedava alguna foto a la paret i en alguna carpeta, i li ensenyava. 

    Crec que el nadó gegant eren els Sainets de Res.

    Res, 6-5-23.

Ferran Garcia en una performance, amb el saineter Daniel Ramon.    

    Ho aprofita tot. Dels missatges que intercanviem per Whatsapp n'ha treta l'entrada 0 del número VIII:

    - Semblen una mica (o bastant) els poemes en prosa del Foix. Has d'aprofitar la teva imaginació, que és molt bona!

    - Buenu, la idea del Sainet és agafar les paraules al vol tal com han sonat, no inventem res. Per això notes aquesta poca cura formal, perquè intentem que hi hagi el mínim d'elaboració possible. I la que hi ha, és sobretot per treure les restes de literatura que encara se'ns escola. No volem crear art com un objecte diferenciat del que hi ha, sinó que volem presentar el que hi ha com a art. Com quan Tàpies presenta un somier vell a la paret del MACBA. Defugim el fetitxisme de l'autor i tota la ideologia que l'acompanya. Volem traspassar la responsabilitat al lector. Li estem dient: mira, però mira de veritat! La bellesa està en la seva mirada, sempre hi ha estat, no en el text en si. Ell és qui pot veure les barrabassades que transcrivim com a art o no. I si ho sap fer amb els sainets, ho sabrà fer amb les coses de la seva vida quotidiana, perquè són el mateix. És com si la vida estigués recoberta per vels extravagants que ens impedissin veure les coses (vels fets de propaganda, literatura, política, educació, indústria de l'entreteniment i l'espectacle). Els Sainets també són un vel, però que s'ajusta perfectament al perfil de cada cosa i permet que es transparentin. Només cal retirar aquet vel per obrir-nos a les coses directament. Els sainets són un entrenament per a la il·luminació.

    - El que dius és gairebé més teatre que poesia!

    - Sí? No ho sé, no sabria dir-te.

    Res, 27-6-23.

No cal dir com em complauen aquests textos i com li agraeixo l'atenció. Gràcies, Ferran, i gràcies a tots els altres saineters!