 |
Fotos © Miquel Salom 2022 |
LA POESIA DE XAVIER AMORÓS
Antoni NomenTot i que posar fites a la història de la literatura té una cosa d’arbitrarietat, sovint s’assenyala l’any 1959 com a un punt d’inflexió en la poesia catalana. Va ser l’any de la mort de Carles Riba i simbòlicament amb ell moria el postsimbolisme català, i s’imposava una manera de poetitzar que es va anomenar realista per la voluntat d’utilitzar un llenguatge que s’apropés al del lector corrent. Vist amb perspectiva, hi ha unes dades objectives que fan plausible aquesta afirmació: el 1958 Andrés Estellés publicava Donzell amarg, el 1959 Gabriel Ferrater va ser a punt de guanyar el premi que per primera vegada duia el nom de Carles Riba, el mestre mort feia poc, amb Da nuces pueris —el llibre es publicaria el 1961—, el 1960 apareixia La pell de brau, d’Espriu, i l’any següent Vacances pagades, de Per Quart.
Mentre es produïa aquesta inflexió, avançada la dècada dels cinquanta, Amorós, aïllat a Reus, de manera intuïtiva, havia iniciat un canvi de rumb poètic en el mateix sentit. Hi ha dos aspectes on es pot seguir aquesta evolució als seus versos: el tractament del paisatge lligat a la identitat personal i el de l’amor lligat a la condició humana. No obstant, l’evolució no sempre fou lineal i decidida. A l’estudi on, precisament, el seu fill, el també poeta Xavier Amorós Corbella —el qual utilitza el segon cognom per diferenciar-se del pare—, va analitzar aquestes qüestions concloïa que de vegades alguns poemes d’aquest període “cauen en una retòrica fàcil o en el sentimentalisme, dels quals més endavant Xavier Amorós fugirà de manera radical”.
A partir dels trenta anys, és a dir del 1953, Amorós, que escrivia poesies d’ençà del 1940, desconfia cada cop més en el que havia escrit fins llavors. Comença a prescindir de la rima i de l’isosil·labisme, els versos s’apuntalen en l’arquitectura interna del poema i en va eliminant els elements decoratius. El 1956, a l’Antologia de la poesia reusenca d’aquell any, publica quatre poesies que llegides ara, amb la perspectiva de què avui disposem, semblen anunciar la voluntat de canviar d’actitud: “He oblidat el gest,/ cinyell de les cintures gràcils.” En una d’aquestes quatres poesies, “Esperança” —inclosa sis anys després a Qui enganya, para—, hi endevinem una subtil intencionalitat cívica:
Blanques naus solcaran l’àrid mar de l’oblit.
[...]
I l’oblit de l’oblit
serà un joc de tendreses.
Aquest canvi, però, triga a concretar-se. De moment, en uns versos publicats el 1957, només evidencia:
Un temps que ha mort
com una flor que es cansa de la branca
sense ésser fruit.
Segueix escrivint poemes d’amor, però quan Amorós s’adreça a una mena de musa o de nimfa, encara una mica indefinida, ho fa des d’una posició que ha canviat decisivament:
No em sents? Soc jo que et parlo,
que enceto la conversa per a dir-te
les velles coses cada dia noves.
Què hi fa que no arribin les paraules
a dringar arrodonides?
Hi ha un factor biogràfic que confluirà en el canvi ideològic de què parlo i que alhora el potenciarà. Vegem-lo: quan, al temps de la Guerra Civil, van començar els bombardejos franquistes més ferotges sobre Reus, els pares de Xavier Amorós decidiren enviar-lo excepcionalment fora de la ciutat com a mesura de seguretat. Tenia llavors catorze anys. És per aquest motiu que del setembre de 1937 al juliol de 1938 va viure a Pradell, el poble nadiu del seu pare i de la família paterna. Els primers mesos d’aquella estada, amb la descoberta de la natura enmig de la guerra, li van semblar arcàdics i sempre els ha recordats amb molta recança. El nostre autor confessa a les seves memòries: «I vaig decidir explicar el meu primer amor per Pradell, el poble del pare; llavors, un poble de boscos i d’aigua clara que baixava, per tres barrancs, de la serra de l’Argentera. [...] Sobre el paper, vaig convertir aquell amor frustrat en escriptura. Pradell era el paradís perdut del meu pare —n’era conscient— i, per herència, també era el meu paradís perdut. Com de tots els amors frustrats, en quedava una gran nostàlgia.»
Amorós havia començat, doncs, a traduir en diverses formes de literatura els records derivats de la seva relació amb Pradell. I fou llavors, cap al final de la dècada dels cinquanta, quan va anar donant protagonisme en els seus versos a un paisatge on prenia cos aquella nostàlgia. Finalment, el record de Pradell va motivar-lo a escriure les poesies que integrarien el cicle Enyoro la terra.
Hi ha dues lectures que, a través d’un to elegíac i mític, li havien revelat i confirmat les possibilitats de triar Pradell, un únic indret on condensa el món, com a subjecte poètic: una, la primera, és el poemari de Salvador Espriu Cementiri de Sinera —que Amorós llegí el 1958—, on l’evocació dels paisatges d’Arenys de Mar és el pretext utilitzat per l’autor a l’hora d’abordar temes com la mort, la pàtria, els records, el pas del temps, el cansament, la solitud i la transcendència de la vida. L’altra, la definitiva, és una poesia titulada «Els rius», del poeta italià Giuseppe Ungaretti, que Amorós va llegir traduïda al darrer número de 1959 de la revista Serra d’Or: Un dia tranquil, en un front de la primera guerra mundial, Ungaretti es troba sol prop d’un arbre mutilat per les granades. Al matí s’ha banyat a un riu i entra en simbiosi amb el paisatge del lloc, se sent una dòcil fibra de l’univers. Rememora les etapes de la seva vida a través d’altres rius: el Serchio, el riu italià de la seva terra d’origen; el Nil, prop del qual va créixer; i el Sena, que li recorda el París de la seva formació. Llavors pren consciència d’ell mateix i, en acabar-se el dia, l’evocació li fa sentir la seva vida com una flor tenebrosa en la nit.
A les memòries, Amorós explica: «El poema “Els rius” em va fer tornar, no sé per què, al Cementiri de Sinera. I vaig llegir obsessivament una cosa i l’altra durant moltes nits.» Llavors, entre finals de 1959 i mitjans de 1960, va escriure el gruix de les poesies d’Enyoro la terra, tot i que l’actual poema X —dels dotze de què consta la versió definitiva, publicada el 2016—, datat el 1957, conté el primer anunci del seu propòsit literari: assentar-se a la terra, nodrir-se de les coses petites, incorporar-hi el paisatge, pouar en l’autobiografia. I justament, en el trànsit cap a l’expressió directa, en l’esforç per esquivar metàfores i decoracions literàries, acaba amb una imatge tòpica que coincideix literalment amb la imatge final d'«Els rius» d’Ungaretti: la del poeta que en un moment crucial sent la seva vida «com una flor de llum en la tenebra».
És fàcil situar la importància cabdal d’Enyoro la terra dintre la literatura de Xavier Amorós: és l’obra amb què va trobar una forma d’autenticitat que esdevingué la clau per reeixir en tota la seva producció posterior. Certament, abans d’Enyoro la terra Amorós havia escrit molts versos on va aprendre l’ofici de fer poesies. Esclau, primer, de les convencions banalitzades d’un simbolisme apagat, va anar evolucionant fins a interrogar-se sobre la validesa, el sentit i l’interlocutor del seu discurs. Però és a partir d’Enyoro la terra quan assoleix una veu pròpia i consistent, superades les diverses provatures: Amorós parla d’ell mateix com si hagués experimentat una «conversió». Trobat el tema que el satisfà, ja sap de què vol parlar: del record d’un món que s’ha esvaït però que perdura viu en la memòria seva i en la memòria col·lectiva; de l’evocació de la realitat que ha viscut i que ha anat deixant un pòsit rellevant en la seva consciència; dels fets quotidians, de vegades anecdòtics, on es materialitzen els quadres que revelen amb la màxima potència el curs indefugible de l’esdevenidor històric. Tot i això, la mirada d’Amorós entorn seu no deixa de mantenir una distància que es tradueix en una bona dosi d’escepticisme; ho analitza l’estudi que li va dedicar el seu fill Xavier: «L’home de Xavier Amorós és un home desencisat i infeliç, convençut que la causa de la seva infelicitat és la realitat social que li toca viure.»
L’esclat de Xavier Amorós com a poeta va ser relativament breu: vora setanta poesies escrites gairebé totes en els sis anys que van del 1959 al 1964, aplegades en tres reculls: Enyoro la terra, Guardeu-me la paraula i Qui enganya, para, amb el qual va guanyar el premi Carles Riba el 1964 i va aconseguir el reconeixement literari que perseguia. Llavors va deixar pràcticament de publicar durant força anys. El 1978 va escriure: «No crec que em senti tampoc en el futur amb la capacitat necessària per a treballar en la provatura de dir alguna altra cosa per mitjà del poema», però aclaria que «voldria tornar a escriure, això sí, procurant d’explicar en prosa algunes experiències que ara ja em semblen suficientment covades i decantades. I no és perquè em pensi pas que escriure en prosa sigui assumpte fàcil, sinó que em sembla, de fora estant, un exercici posseïdor de més suports per a fer-se entendre i per a no perdre l’esma dels que pots tenir a mà en l’elaboració d’equilibris, arriscada, compromesa i profusament complexa, que el poema comporta.»
Com sabem, aquesta intenció, anunciada aleshores, s’ha realitzat a través d’un retaule format per una àmplia producció periodística i el conjunt de memòries que inclou les Històries de la plaça de Prim, El camí dels Morts, l’imponent cicle dels Temps estranys i Plou, però plou poc, publicades entre el 1985 i el 2007. Comptat i debatut, l’obra de Xavier Amorós s’ha configurat com un fresc intens de la vida contemporània a Pradell, a Reus sobretot, a Catalunya per extensió. Una obra que de vegades ha pres el caire líric, d’altres memorialista, d’altres periodístic o narratiu.
Hem
vist, doncs, que Enyoro la terra va
ser el desllorigador que va permetre a l’Amorós poeta sortir, aproximadament el
1960, del cul de sac on s’arremolinaven els seus versos. Temàticament, la
proposta d’Enyoro la terra, amarada
de nostàlgia i de mites personals, no es resoldria fins als textos en prosa de
dues dècades posteriors. Mentrestant, el tractament realista iniciat a Enyoro la terra va fer aflorar el gruix
de la poesia amorosiana més personal i madura, escrita, com he dit, del 1959 al
1964.
El 1960 Xavier Amorós, amb el recull Terra, havia quedat finalista del premi Carles Riba, un any després d’haver-ne quedat Gabriel Ferrater amb Da nuces pueris, publicat per Josep Pederira el 1960. L’obra d’Amorós tenia dues parts: la primera, Enyoro la terra, es va publicar a l’Antologia de la poesia reusenca del mateix 1960; la segona, Sóc a la terra, va anar a parar, refeta del tot i amb el nou títol de Guardeu-me la paraula, a través del poeta José Agustín Goytisolo —que visitava sovint Reus perquè hi tenia parents—, a l’editor Joaquim Horta, de Barcelona. Dona la casualitat, agafada la cosa pel pèls tant com es vulgui, que Joaquim Horta va publicar el 1962 el segon recull tant de Gabriel Ferrater com de Xavier Amorós, respectivament Menja’t una cama i Guardeu-me la paraula, als números 7 i 8 de la col·lecció Signe. No és que Ferrater i Amorós fossin gaire amics, de fet, bé que convilatans i coneguts, eren tot el contrari, però les coses van petar així.
* * *
La lectura d’Enyoro la terra mostra la voluntat d’Amorós de recuperar el contacte físic amb Pradell a través del record lligat al paisatge, geogràfic i també humà. Alhora estableix els límits d’aquest enyor: «En l’elegia hi ha l’amarguesa de la desesperança per tal com jo sé que, per a mi trasplantat i arrelat ja amb amor en un altre indret, el retorn és impossible.» Al capdavall, el record exerceix de catarsi que li permet recuperar la seva autèntica identitat. Ho fa despullat de recargolaments literaris, recorrent al parlar col·loquial, perseguint la claredat discursiva, buscant amb obsessió la contundència del matís i la paraula precisa, utilitzant sovint la ironia suau, condensant en imatges elementals —el paisatge, els records, la societat, l’amor— el contingut semiòtic. Al lector, li és fàcil endinsar-se al joc intern dels poemes perquè la seva arquitectura travada queda dissimulada per la simplicitat exterior, encara que no falta algun cas en què, sota l’aparent claredat, s’hi amaga una clau més hermètica, de vegades lligada a circumstàncies o observacions estrictament personals. L’expressió s’ha tornat realista, doncs, mentre que el discurs encara utilitza els símbols indirectes.
Així, la imatge de «les vinyes que moren pujant», a la poesia inicial del recull, es refereix al fet que quan hi havia hagut la plaga de la fil·loxera, a finals del segle XIX, totes les vinyes del terme s’havien mort i que en replantar-les es va conrear menys superfície que abans, atesa l’emigració provocada per l’enfonsament de la producció vinícola. Llavors s’abandonaren alguns bancals encimbellats, els de més difícil accés. L’explicació, de retop, ens fa més entenedora la circumstància inicial de la poesia XI: «Mentre les vinyes moren sense assolir les cimes.»
O la referència als «subterranis arams i el bressol on no vaig néixer», a la poesia V, on Amorós rememora antigues estades a Pradell, esmentant estris vells dels seus avantpassats o referint-se al greu que li sap no haver nascut en aquest mateix lloc. Més endavant situa aquestes referències: el crida «la llar amb les pedres glaçades», la llar familiar a hores d’ara deshabitada. Amorós ha detallat que es referia al record precís de les incursions realitzades durant la infància a les golfes d’aquesta casa pairal, on veia el petit bressol utilitzat pels seus avantpassats. Al·ludeix, també, a algun objecte d’aram trobat allí, i utilitzat en jocs infantils acompanyat de la seva germana. En aquests jocs, ells dos s’havien arribat a plantejar de realitzar petites excavacions a la recerca de suposats tresors colgats. L’evocació l’ha dut a sintetitzar, en les dues paraules «subterranis arams», el record dels objectes d’aram i dels amagatalls soterrats que havien imaginat. Tot plegat, ara, contribueix a la profunda recança que dèiem al començament.
Avui, disposant de més perspectiva i sabedors del recorregut posterior del correlat que proposava llavors, llegim Enyoro la terra amb un interès renovat perquè constatem que la poesia millor d’Amorós arrenca de l’experiència iniciàtica referida en aquest recull i d’haver acordat el ritme del seu projecte literari al compàs de l’autenticitat redescoberta als paisatges de Pradell. La qual cosa li va permetre, lluny de caure en un dogmatisme empobridor, conscient de la seva posició —«Estic, em sembla, a mig camí/ del qui és als llimbs i del qui viu al viu», va escriure el 1964— i dels seus límits, escriure uns poemes del tot personals, suggeridors i plens d’intel·ligència, deutors del lirisme primigeni arrelat entre les pedres.
Guardeu-me la paraula i Qui enganya, para formen un conjunt unitari. El poeta ha descobert del tot el que després anomenà “l’expressió directa”, on, passats pel sedàs propi, detectem ressons de Brecht. Parla del món que té a l’abast a través de l’autobiografia constant. És un petit món urbà i comarcal, entorn de Reus, on es reflecteixen els problemes generals tot prenent un ressò particular perfectament identificable. El testimoni d’Amorós, a partir del seu testimoni personal —els records, els botiguers, els poemes d’amor, els pagesos, la ciutat—, és un testimoni col·lectiu, centrat sobretot en els anys de postguerra, amb constants salts de diversa mena, geogràfics i temporals, estilístics i temàtics. L’estructura és idèntica a tots dos llibres: primer l’autobiografia col·lectiva i després la personal.
L’intent d’objectivar records i experiències —i, en l’aspecte formal, l’ús de frases fetes, d’expressions populars, del llenguatge col·loquial, talment el treball del poeta hagués estat anar aplegant bocins de confidències, retalls de converses; voreja de vegades l’escriptura automàtica; escriu uns poemes d’amor freds, com a reacció contra l’abundància de metàfores que utilitzava abans; recorre a l’ús del doble pla narratiu: ahir i avui, vosaltres i jo, allí i aquí— dona als poemes un to lleument èpic, una certa càrrega dialèctica. Això no obstant, hi ha referències críptiques, difícils de copsar de fora estant, com és ara aquesta al·lusió a les profilàctiques ablucions prescrites als bordells:
Ha remarcat Lluís Pasqual: «Comença amb el record d’un temps passat [...], traduint-lo amb una ironia que és el producte d’un profund menyspreu.» Aquesta poesia s’aparta de la mitificació:
A ells
no els deia res aquesta lluita
perquè eren homes senzills,
de cada dia.
Ens retrata una
realitat grisa, ofegadora, contradictòria, i una societat tranquil·la que tem
aquests dubtes:
sense saber, nosaltres, per què,
I tornaré a la feina
sense gestos dramàtics
que facin més grotesca
la meva hipotecada,
trista figura d’home.
Perquè el poeta no albira encara el moment de l’alliberament col·lectiu. Precisament deixa constància del no-alliberament:Ningú no es mou.
El fred és a dos dits
del moll dels ossos.
Per això ens enganyaríem si veiéssim als seus versos un programa de lluita, perquè són testimoni de renúncies i no de lluites:Anàvem pels carrers
com si fugíssim.
Ens equivocaríem igualment si neguéssim el to pretesament «vulgar» d’alguns moments: l’autor ha volgut retratar precisament una societat closa i les seves circumstàncies, amb el que té de petitesa, de vulgaritat.Als anys seixanta, la producció poètica de Xavier Amorós, la de maduresa, es va etiquetar de realisme històric o de realisme crític, segons la qualificació formulada en l’antologia canònica de Castellet i Molas del 1963. Pocs anys després, aquesta línia poètica realista fou objecte d’un descrèdit literari per l’alienament conjuntural del seu discurs, abocat a realitzar tasques de suplència en la lluita antifranquista, que van ser assumides progressivament per actuacions de política estricta. En la dècada següent, un corrent nou va postular de substituir en la poesia la importància dels fets socials per la visió íntima o ètica de l’experiència humana. S’ha considerat, posteriorment, que l’obra poètica de Gabriel Ferrater era el cop de timó que modificava els plantejaments del realisme crític, però avui llegim els versos d’Amorós amb el doble valor de trobar-hi una literatura reeixida, i, ben escandits, la consciència personal i el testimoni col·lectiu durant els anys més tètrics del franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada