dijous, 20 de juliol de 2017

l'alquímia de fe ferré

Amigues i amics, reunits aquí en aquesta Sala Santa Llúcia que ens acull,
bona tarda.
La que havia de ser avui presentadora d’aquest acte, la nostra estimada companya Montse Farrés, per culpa d’una lleu afecció cardiopulmonar, està fent una cura obligada de repòs a l’Hospital de sant Joan; motiu pel qual m’ha demanat que la substitueixi en aquesta presentació, cosa que, naturalment, faig encantat. Sobretot per la delectança amb que, de fa temps, llegeixo els versos, vivificants com l’aroma perfumat de la primavera, de la poeta que és avui objecte de presentació: l’escriptora,de Cabacés, Fe Ferré i Ferraté.
Fe Ferré es defineix com una alquimista de les paraules. Però no com les bruixes que, en llòbrecs antres couen caps de serp i cues de rata, ans com la fada vigoritzant, que recull flors boscanes, i que, amb la seva vareta literària, les transforma en poms de versos. La seva dedicació professional a la medicina, especialitzada en homeopatia i acupuntura, li obre la finestra al que ella anomena la “passió per l’ésser humà i per la vida”, i l’espai de la seva vida quotidiana que, també ella mateixa, descriu “a cavall entre la ciutat, Barcelona, i els poble d’arrel i de cor, Cabacés (al Priorat)”, s’amalgamen al matràs de la seva sensibilitat i, torno a transcriure les seves pròpies paraules, “així, l’art i els mots es transformen en una finestra, per la qual observa el seu món interior i exterior i, per extensió, en un instrument d’expressió i íntima connexió.”
Sabeu que l’alquimista fou la o el precursor de la química actual que, entremesclant la màgia i l’observació, intentava fer reaccionar els ingredients més inversemblants, per obtenir allò que sempre ha meravellat la fantasia humana: la visió penetrant, l’eterna joventut, l’elixir de l’amor, la pedra filosofal que transmuta la ferralla en or. L’alquimista cerca el catalitzador de les reaccions en els poders escàpols de la vida i de la invocació als esperits, en la confiança en el domini de la naturalesa, en la recerca dels secrets de la matèria. En el cas de Ferré hi afegeix “la passió per totes les arts: la dansa, la música, la literatura; i també el món de la psicologia, la natura i el conreu de la terra.”
El llibre que avui, ara, ens presenta es titula Alquímia de paraules. Ja li coneixem, d’abans, dos altres llibres els títols dels quals juguen amb el terme “alquímia”: Alquímia d’aigua i Alquímia de foc. Veiem, doncs, que la seva particular accepció d’aquest terme és el motiu recurrent de la seva obra poètica. Inserida en el món, misteriós i natural alhora, d’aital pràctica investigadora, s’incorpora al món que va crear el poeta William Blake amb les seves estampes amarades de suggestió i de profecia. I si mirem més a prop, dintre la literatura catalana, li podem trobar afinitats amb els versos de Palau i Fabre, poeta, meitat surrealista meitat naturalista, recercador de l’amor i de la passió, que també va titular la seva obra com a Poemes de l’alquimista.
A Fe Ferré només li queda un quart volum “alquimista”, potser dedicat a l’aire o a la terra, per completar la tetralogia clàssica amb la qual s’acabaria graduant literàriament en l’escriptura alquímica. I no m’estranyaria que ben aviat ens sorprengués amb un nou volum poètic, exploratori d’aquesta terra, ancestral i màgica, quotidiana i soferta, amarada de suor i de treball, i també mare de tots els fruits que alimenten el nostre cos i la nostra ànima, que acabi confirmant l’excelsitud de les seves troballes poètiques. No endebades, anomenem “vida” el pelegrinar essencial damunt de l’escorça terrenal, el pelegrinar o recorregut, diguem-li el nom que més ens abelleixi, que defineix el testimoni de la nostra existència humana.
La terra de Fe Ferré és també el firmament que la cobreix. La volta celeste, el trespol de la naturalesa, ple d’astres que, amb el seu moviment incansable, acompanyen aquesta presència humana amb el vigor de la seva llum, mentre som de dia, i la incertesa de la foscor nocturna, quan s’ajoquen. Llavors senyoreja la lluna, motiu d’un altre llibre seu: el que va publicar el 2014 amb el títol de’En clau de lluna.
Bé, he de deixar pas als seus versos. Envoltada d’amics i músics, també poetes, sentirem tot seguit una mostra d’aquests poemes. Estic segur que gaudirem escoltant-los.
Antoni Nomen (27.01.17)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada