quim besora al bosc de pomona

Permeteu-me comentar el darrer poema escrit, tot just fa quatre dies, per Quim Besora. És titula “Pomona”. Pomona era, com sabeu, la nimfa romana que tenia cura dels fruits. Aquesta dama tenia un bosc sagrat prop de Roma, i els poetes li atribuïen múltiples aventures amoroses. Per exemple, Ovidi la presenta com a esposa de Vetumne, el qual, com ella mateixa, era una divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra.

Un caminant cansat, clara transposició del mateix Quim Besora, travessa, assossegat, d’una manera pròxima al ritual, el bosc de Pomona. On un pigot, un d’aquells ocells que excaven forats a la soca dels arbres fa, frenètic, la seva feina. El neguit del pigot preludia el neguit que envaeix el subconscient del caminant i que, en realitat, és el tema del poema:

                        El caminant, a poc a poc i passa a passa,

                        troba l’hora i la fatiga.

Aquest caminant és un home tocat de sobte per una punta de desig que li costa de verbalitzar. És un desig que més endavant es manifesta sexual, però que en l’inici apareix sublimat en l’estampa agrícola d’una clariana, un hort amb fruiters ufanosos:

                        Aquest home ara anhela

                        les clarianes i els horts,

                        i, amb la boca assedegada,

                        els fruiters per les parades.

L’anhel es dirigeix cap a un futur, enunciat com a pretext retòric, i que el poeta contempla indiferent, atesos els signes de vellúria que percebem en la descripció. En canvi, per contraposició, el que li trasbalsa la consciència és més aviat el record de les coses passades. L’enyor de la joventut perduda, representat en la mossegada retrospectiva i apassionada que feia esclatar la polpa turgent de la fruita:

                        I, per tancar l’escena, ja té consciència clara

                        d’un enyor llunyà de polpa fresca

                        desfent-se en la mossegada.

Al capdavall, resulta que el poeta, el caminant, només imita teatralment el gest litúrgic d’un suposat sacerdot del culte de Pomona. El culte, però, és inexistent, només l’anhel a què l’ha conduït l’evocació literària. I en intentar l’acte carnal que la mossegada a la fruita simbolitza, en intentar el retorn real al paradís perdut del bosc de Pomona, la trempera ardent que arma de valor la mà que cull el fruit es transfigura en un xàfec sobtat, metàfora d’una ejaculació desplaent amb què Pomona castiga la pretensió agosarada del poeta, potser precipitada o improcedent. El batec s’ha resolt, doncs, en una pluja, la pixarada figurada dels àngels de Pomona:

Com sacerdot pagà, ja sense culte,

mira la mà que cull el fruit...

La mira oberta com un batec,

quan veu al cel les nuvolades fosques

i la pluja que ja esclata.

            Ara reproduiré el poema sencer, per poder observar els elements que he explicat:

POMONA

Dins d’aquest bosc que ja travessa,

sota el brancatge espès i l’espurneig de sol,

el caminant a poc a poc i passa a passa

troba l’hora i la fatiga:

Com remor de marinada ara sent, sense atenció

però imperceptible i clar,

el frenètic treball d’un pigot.

Aquest home ara anhela

les clarianes i els horts,

i, amb la boca assedegada,

els fruiters per les parades.

I, per tancar l’escena, ja té consciència clara

d’un enyor llunyà de polpa fresca

desfent-se en la mossegada.

Com sacerdot pagà, ja sense culte,

mira la mà que cull el fruït...

La mira oberta com un batec,

quan veu al cel les nuvolades fosques

i la pluja que ja esclata.

Recorrent a l’autoironia, utilitzant el recurs mitològic propi del barroc, estrafent versos dels autors clàssics de qui agafa la dicció serena, la frase allargassada i el ritme pausat, Quim Besora ens invita, en una poesia que es fa entenedora sense especial dificultat, a una reflexió sobre la devastació que produeix el temps, la construcció dels records, la contemplació de la natura i el sentit mateix de l’existència humana.

POESIES DE QUIM BESORA Lectura: Reus 17.02.2017 Gravació: Josep Ma Batet

Quim Besora llegint els seus versos a Tarragona, el 2016 (Foto: Comtessadeldia).