dissabte, 11 de juliol del 2015

el càcol o l'explorador en poesia


 

        És fàcil i és alhora difícil parlar d'El càcol, el darrer llibre de poesies de Josep Domènech Ponsatí. Fàcil perquè pots recórrer a tòpics com l'enlluernament de l'il·lusionisme verbal, en sentit admiratiu pel que fa a la investigació lingüística i alhora en sentit, posem, pejoratiu  alertant del risc que un aital castell de focs d'artifici no dugui al capdavall a res. Fàcil perquè t'hi trobes versos com "Un cop l'hi vaig mamar a un poeta" i aquesta espurna provocadora remet al terme pornografia, llavors ja ho tenim: el poeta transgressor assalta el domini de la pornografia perpetrant la rebel·lia sublim. Certament aquestes observacions són correctes, però ho són (en un acte que també goso qualificar d'il·lusionisme verbal) no pel que contenen en si sinó pel que pretenen insinuar a la imaginació del lector. Perquè, fet i fet, quin poeta no és un il·lusionista verbal? Cert, ho va ser Brossa, però i Verdaguer? i Carner? i...? no van ser, a la seva manera, uns grans mags de la paraula? Pel que fa a la pornografia, ja fa quaranta anys que un grafòman del meu poble despatxava uns Poemes endimoniats que feien somriure perquè abocava sexe pel broc gros (en aquest cas, amb un estalvi estricte de qualsevol mena d'il·lusionisme verbal). Vull dir que, com vaig sentit dir a Pere Gimferrer, a aquestes alçades de la pel·lícula tothom està curant d'espants.
       Potser no és fàcil, doncs, de valorar El càcol més endins d'aquesta vestimenta externa amb què se'ns presenta. Tampoc no és fàcil (o factible) de llegir-lo enllà de la personalitat del seu autor, justament perquè declara: "Prenc com a base/ el meu desequilibri." Com ha observat Jordi Llavina, aquesta base no és la seva experiència, no la seva visió del món, ans el seu turment existencial. Bé, això només és una cara del poliedre: es podria aplicar a Palau i Fabre o, sobretot, a Bauçà perfectíssimament. En aquest sentit, no puc estar-me de notar un paral·lelisme vital entre Josep Domènech i Rainer Maria Rilke, aquell saber-se diferent, aquella aristocràcia de l'esperit, la certesa d'anar directe al gra.
        Fetes les presentacions, arriba el difícil: què és El càcòl? L'autor pretén vendre'ns el lema de da infância ao fim, tret de Marcelo Diniz, un dels seus múltiples referents brasilers. Però només ens parla d'esquitllèbit dels paradisos perduts i seria agosarat veure'l com el Dafnis de Calonge.  Quan ens parla d'ell, i ho fa sovint, no és per evocar records sinó per sorprendre's i sorprendre'ns de la servitud de la realitat envers el propi llenguatge que utilitzem com a mitjà comunicatiu. Diria que ens vol alertar que el mitjà és el missatge. No en referència als mitjans tecnològics sinó a la pròpia naturalesa d'aquest mitjà, és a dir al llenguatge verbal, en els termes corresponents a l'ús poètic. De què parlem i com parlem en poesia és el plantejament que ens proposa. I ho fa, singularment, aplicat al cas de la poesia en català: doncs, vorejant la filosofia del llenguatge, en resulta una poesia sovint absolutament intraduïble per l'abundància de jocs de paraules, cacofonies, entortolligaments i altres recursos d'aquesta mena. No pretén referir-se, tot i viure-la, a la sensualitat del món sinó al seu engranatge mental. No sé si aquesta mena de fredor, de mecanicisme, és la que li ha fet guanyar el qualificatiu de pornogràfic. Adjectiu que al meu parer és incorrecte perquè no es recrea en estampes de sexe explícit sinó que, utilitzant un eufemisme corrent, es despulla estrictament quan ho exigeix el guió. El que ha aconseguit Josep Domènech és una manera original de dir les coses, allò que persegueixen amb delit tots els versaires: un estil marca de la casa. Ara, això, que podria ser simplement estrafolari, en el seu cas té el mèrit indubtable de l'explorador que s'endinsa en terres inexplorades, quan els mapes deien que ja no quedaven territoris verges. Potser les abundants cites a les lletres brasileres confirmen que han envigorit la seva literatura pel que té de literatura de la literatura.
        I, si és fa difícil, determinar l'abast d'El càcol potser és, ras i curt, perquè sí que de vegades d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne sillenci.
 Antoni Nomen


El 4 d'abril, a Girona, mentre l'autor em firmava un exemplar del llibre.

3 comentaris:

  1. M'han explicat que un ciutadà els dies d'un festival de primavera que ajunta versos i flors en una històrica ciutat on s'ajunten dos rius un dia llegia el llibre que comenteu i com per art de màgia se'l va entaforar a la butxaca i es va enfilar a la barana d'un dels ponts que permeten travessar un dels dos dos rius i guaitant l'aigua que porta de dalt a baix i quan els espectadors sospiraven intranquils per una que temien imminent acció fatal va saltar d'un bot a la passera del pont i amb passos decidits es va allunyar de l'indret tot remugant cap ell mateix la frase si baixés més ple em fotia al cony de l'aigua però per aquests dos dits de merda no faré el ridícul i poc després es va asseure a una terrassa i en acostar-se-li el cambrer va demanar una aigueta però freda i amb gas que l'altra sembla una pixarada i em remou l'estómac i llavors va tornar al llibre que comenteu i va dir pàgina dallonses i va afegir endavant que no som res.

    ResponElimina
  2. Observo com tens a mans un exemplar del càcol i l'autor n'està signant un altre, he de suposar que per ventura és el meu?

    ResponElimina