diumenge, 21 de desembre de 2014

aiguardent de brisa



Salvador Juanpere: Götterdämmerung, 1997
Catània, la negra, reconstruïda damunt la colada de lava que l'Etna va vomitar el 1669. L'Etna, "a muntagna" que la ciutat, recelosa, vigila de reüll. Venint del port vell, travesso la porta Uzeda, on comença, traçada amb tiralínies, l'ampla i llarguíssima via Etnea. Sota el bat de sol d'agost, els turistes papallonegen per les botigues de souvenirs. De seguida, a la dreta, originalment  blanca i negra, però grisenca pels anys, la catedral barroca de santa Àgata. Tombo a l'esquerra. Em trobo, damunt d'una font, l'elefant negre de roca volcànica que aguanta l'obelisc de pedra blanca a l'esquena. M'hi acosto, però no hi arribo. Enfilo la via Garibaldi, més a l'esquerra. D'allí estant se sent el brogit del mercat del peix. La tercera travessia trenco a la dreta, camino cinquanta metres per la via della Lettera i ja sóc a l'adrogueria Pavone.
        Carmelo Pavone, dal 1939, llegeixo a la publicitat. Entro per la porta lateral i veig els prestatges de fusta envellida i el despatxet atapeït de factures i llistes de números de telèfon, i un telèfon antic de baquelita negra penjat a la paret, potser tot igual que en el moment de la fundació. Les vegades que hi he estat sempre m'ha atès un senyor gran, un pèl rondinaire però extraordinàriament amable, suposo que el Pavone fill, no li ho he gosat preguntar. Ha tocat la una. M'espero que marxi una parroquiana. La botiga es buida i la nostra conversa intercanvia els tòpics de rigor. Li demano un parell d'ampolles de grappa di nero d'Avola. Em diu si les he de dur a Barcelona dins de la maleta, me les embolica amb plàstic de bombolles perquè no es trenquin. Ens acomiadem amb un a rivederci.
        Dos mesos després, a La Vanguardia,  un articlet de Jordi Llavina parla de Pessoa i de l'alcoholisme, de beure per oblidar, o potser per fugir del present. Pensar en la tristesa em duu a la transparència de la grappa, a la terra negra de Catània sota el sol enlluernador, a les ombres del clarobscur que ens assetgen.


tasta la grappa,
que treu, melangiosa,
les teranyines
 
Paul Cezanne: Le fumeur, 1890

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada