 |
| Salvador Juanpere: Götterdämmerung, 1997 |
Catània, la negra, reconstruïda
damunt la colada de lava que l'Etna va vomitar el 1669. L'Etna, "a
muntagna" que la ciutat, recelosa, vigila de reüll. Venint del port vell, travesso
la porta Uzeda, on comença, traçada amb tiralínies, l'ampla i llarguíssima via
Etnea. Sota el bat de sol d'agost, els turistes papallonegen per les botigues
de souvenirs. De seguida, a la dreta,
originalment blanca i negra, però
grisenca pels anys, la catedral barroca de santa Àgata. Tombo a l'esquerra. Em
trobo, damunt d'una font, l'elefant negre de roca volcànica que aguanta l'obelisc
de pedra blanca a l'esquena. M'hi acosto, però no hi arribo. Enfilo la via Garibaldi,
més a l'esquerra. D'allí estant se sent el brogit del mercat del peix. La tercera
travessia trenco a la dreta, camino cinquanta metres per la via della Lettera i
ja sóc a l'adrogueria Pavone.
Carmelo Pavone, dal 1939, llegeixo
a la publicitat. Entro per la porta lateral i veig els prestatges de fusta
envellida i el despatxet atapeït de factures i llistes de números de telèfon, i
un telèfon antic de baquelita negra penjat a la paret, potser tot igual que en
el moment de la fundació. Les vegades que hi he estat sempre m'ha atès un
senyor gran, un pèl rondinaire però extraordinàriament amable, suposo que el
Pavone fill, no li ho he gosat preguntar. Ha tocat la una. M'espero que marxi
una parroquiana. La botiga es buida i la nostra conversa intercanvia els tòpics
de rigor. Li demano un parell d'ampolles de grappa di nero d'Avola. Em diu si les he de dur a Barcelona dins de la
maleta, me les embolica amb plàstic de bombolles perquè no es trenquin. Ens acomiadem
amb un a rivederci.
Dos
mesos després, a La Vanguardia,
un articlet de Jordi Llavina parla de Pessoa i de l'alcoholisme, de beure per
oblidar, o potser per fugir del present. Pensar en la tristesa em duu a la
transparència de la grappa, a la terra negra de Catània sota el sol
enlluernador, a les ombres del clarobscur que ens assetgen.
—tasta la grappa,
que treu, melangiosa,
les teranyines
| Paul Cezanne: Le fumeur, 1890 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada